divendres, 28 d’octubre del 2011

29 - Una de tiberis


Llegia l’altre dia una notícia que deia que s’havia fet una prova molt interessant a un restaurant de Barcelona que consistia en que els clients anaven endrapant amb els ulls embenats mentre els cambrers els anaven servint diferents plats.

Segons sembla, es tractava d’una experiència única amb la qual es pretenia dialogar amb els sabors i els sentits d’una manera diferent, més intensa, etc.

Jo, sense desmerèixer gens aquesta iniciativa, faltaria més, m’atreveixo a proposar-ne una altra en la mateixa línia i que posarà a prova en aquest cas, no la capacitat d’investigar i sentir per part dels clients, sinó la seva valentia.

Es tracta de que es repeteixi el sopar amb la mateixa gent i al mateix restaurant, però que aquesta vegada, els que vagin amb els ulls tapats siguin els cambrers que serveixen les taules i no els clients.



diumenge, 23 d’octubre del 2011

28 - Diuen que "els rics" volen pagar més impostos

Referent a la sorprenent notícia de que “els rics” volen pagar més impostos, al no entendre què volia realment dir tot això, mentre xerràvem a la terrassa d’un bar, el meu amic i jo en vam fer cadascú la seva interpretació.

La meva explicació, a veure si puc ser breu, era la següent:
És una qüestió de tendències. En un món altament tecnificat on, per crisi que hi hagi, la tecnologia no pararà d’evolucionar, conseqüentment, la producció de consumibles seguirà en augment i alhora la necessitat de mà d’obra es veurà constantment reduïda al veure’s substituïda per la mateixa tecnologia.
Paral·lelament, i lligat amb la tecnologia, el control global per part de les grans corporacions és un fet imparable.
A la vegada, al no haver-hi feina, s’augmentaran els nivells d’atur, també de manera imparable.
No obstant, el consum no es podrà aturar ja que la producció de béns en creixement així ho demana.

La tendència és clara:
Més i més productes per al consum i cada cop més barats.
Destrucció de llocs de treball inevitable.
Necessitat de subsidis en augment.
Desaparició de moltes multinacionals en benefici d’un grapat de mega-corporacions de control global.

La veritat és que això és fàcil de predir perquè és el que està passant.
I per què els “rics” haurien de voler pagar més impostos? Doncs perquè aquests impostos han d’anar a parar als consumidors en forma de pensions per tal de que puguin comprar la muntanya de productes que no es pararan de produir.

Si d’aquí a poc temps dominen el món, posem per cas, quinze multinacionals i ningú més, aquestes empreses podran pagar amb impostos el 99% del seu benefici, i de ben segur que aquest 1% restant serà una xifra tan arxi-milionària que els farà extraordinàriament rics.
I més si tenim en compte que el concepte ric és un concepte subjectiu que va lligat a la comparació i no a la quantitat. Si quinze persones ho tenen tot i els altres res, seran immensament rics.

Si les poques empreses que quedaran no paguen més impostos i la gent, cada vegada més sense feina, no pot comprar els seus productes, el sistema no s’aguantarà.

Per tant, el futur és positiu per a tothom:
  • Tots sense feina i cobrant pensions per tal de poder comprar la quantitat immensa de productes que, si es fa bé, redundaran amb el nostre confort i qualitat de vida.
  • Quatre rics que ni els veurem.
  • De vacances, sense estalvis, però amb tots els serveis coberts.

La prova és que, per posar uns exemples, avui els mòbils ultramoderns ja els regalen, la joventut sap que no tindrà feina potser mai de la vida i, per més que diguin, cada cop hi ha més pensionistes.

Només cal estirar una miqueta aquesta tendència i ja es veu que és la direcció inequívoca que tot pren. Ara només cal que els pocs rics que quedin paguin més impostos i ja ho tenim tot resolt. Sembla que tenim raons per ser optimistes.




El meu company feia una lectura del fenomen diferent i més romàntica:

Segons ell, el problema rau en el fet de que a la nostra societat hi ha rics i pobres, entenet-ho de la manera tradicional, on l’empresari, el productor, l’amo, és més ric que l’assalariat. Entre tots dos hi ha una simbiosi natural de necessitat mútua. L’un sense l’altre no té sentit i, relacionats d’aquesta  manera, la cosa ha anat funcionant, amb els seus alts i baixos, al llarg de segles i de manera més o menys satisfactòria.

Segons ell, hi ha un altre element que entra en joc, el de la discòrdia, i que és el paràsit, o sigui, l’especulador.
Comenta que quan es diu que “els rics” volen pagar més impostos, s’està fent referència a la voluntat de salvar les estructures de la societat per part dels amos “naturals” davant de la intrusió de gent apàtrida que s’infiltra a les nostres infraestructures centenàries tal com si fossin una infecció, arribant a destruir el nostre patrimoni i riquesa, com s’ha vist, per exemple, ara en aquesta crisi que estem patint.

Ell creu que la voluntat de pagar més impostos és una manera responsable d’enfocar socialment un problema i que d’aquesta manera es vol deixar en evidència els qui només veuen la nostra societat com a un plataforma per enriquir-se, menyspreant les conseqüències dels seus actes. La crisi actual, que afecta al consum i benefici dels "rics", o sigui, els empresaris, i de tots els altres l'han creada aquests elements externs.


Ben mirat, i reflexionant una estona al voltant d’ambdós punts de vista, tant un com l’altre s’aguanten i, si ho recargolem tot una mica, ambdues possibilitats es poden fusionar.


A mi, el que m’agradaria seria poder veure els personatges responsables d’aquests desequilibris econòmics durament castigats. Segur que dec susceptible de ser titllat d'intolerant o racista -concretament antisemita- però m’és del tot igual. No tinc res en contra de la riquesa. Com més rics hi hagi, millor. I si n'hi a pocs també m'és igual. No entaré a parlar d'allò de que la riquesa no són només els diners, que hi ha altres coses, etc, però personalment també ho veig així. El que em rebenta és la mentida i l’estafa, la traïció, la deslleialtat, la cobdícia.
Em vénen ganes de dir: "Aquesta vegada t'has passat de la ratlla. Si vols fer experiments, allà tu, però a casa meva, que ni se't passi pel cap. Ho pagaràs car". L'últim que va dir això encara ho està pagant.
El que passa és que no hi ha ni tan sols els noms dels responsables de tot això.
És que no hi ha ningú més que pensi així? Tan mesells ens hem tornat?

I, centrats en aquest país on resulta que "els rics" afirmen que no volen pagar més impostos, tenint en compte la tradició mesetària en les relacions entre amos i plebeus, tot m'encaixa encara més. Spain is different. Jo no.



Si us plau, que algú expliqui bé això de que “els rics” volen pagar més impostos.