FEM UN REPÀS

29 - Una de tiberis

2011-10-28T20:14:00.001+02:00

Llegia l’altre dia una notícia que deia que s’havia fet una prova molt interessant a un restaurant de Barcelona que consistia en que els clients anaven endrapant amb els ulls embenats mentre els cambrers els anaven servint diferents plats.

Segons sembla, es tractava d’una experiència única amb la qual es pretenia dialogar amb els sabors i els sentits d’una manera diferent, més intensa, etc.

Jo, sense desmerèixer gens aquesta iniciativa, faltaria més, m’atreveixo a proposar-ne una altra en la mateixa línia i que posarà a prova en aquest cas, no la capacitat d’investigar i sentir per part dels clients, sinó la seva valentia.

Es tracta de que es repeteixi el sopar amb la mateixa gent i al mateix restaurant, però que aquesta vegada, els que vagin amb els ulls tapats siguin els cambrers que serveixen les taules i no els clients.

28 - Diuen que "els rics" volen pagar més impostos

2011-10-23T21:36:00.004+02:00

Referent a la sorprenent notícia de que “els rics” volen pagar més impostos, al no entendre què volia realment dir tot això, mentre xerràvem a la terrassa d’un bar, el meu amic i jo en vam fer cadascú la seva interpretació.

La meva explicació, a veure si puc ser breu, era la següent:
És una qüestió de tendències. En un món altament tecnificat on, per crisi que hi hagi, la tecnologia no pararà d’evolucionar, conseqüentment, la producció de consumibles seguirà en augment i alhora la necessitat de mà d’obra es veurà constantment reduïda al veure’s substituïda per la mateixa tecnologia.
Paral·lelament, i lligat amb la tecnologia, el control global per part de les grans corporacions és un fet imparable.
A la vegada, al no haver-hi feina, s’augmentaran els nivells d’atur, també de manera imparable.
No obstant, el consum no es podrà aturar ja que la producció de béns en creixement així ho demana.

La tendència és clara:
Més i més productes per al consum i cada cop més barats.
Destrucció de llocs de treball inevitable.
Necessitat de subsidis en augment.
Desaparició de moltes multinacionals en benefici d’un grapat de mega-corporacions de control global.

La veritat és que això és fàcil de predir perquè és el que està passant.
I per què els “rics” haurien de voler pagar més impostos? Doncs perquè aquests impostos han d’anar a parar als consumidors en forma de pensions per tal de que puguin comprar la muntanya de productes que no es pararan de produir.

Si d’aquí a poc temps dominen el món, posem per cas, quinze multinacionals i ningú més, aquestes empreses podran pagar amb impostos el 99% del seu benefici, i de ben segur que aquest 1% restant serà una xifra tan arxi-milionària que els farà extraordinàriament rics.
I més si tenim en compte que el concepte ric és un concepte subjectiu que va lligat a la comparació i no a la quantitat. Si quinze persones ho tenen tot i els altres res, seran immensament rics.

Si les poques empreses que quedaran no paguen més impostos i la gent, cada vegada més sense feina, no pot comprar els seus productes, el sistema no s’aguantarà.

Per tant, el futur és positiu per a tothom:

Tots sense feina i cobrant pensions per tal de poder comprar la quantitat immensa de productes que, si es fa bé, redundaran amb el nostre confort i qualitat de vida.
Quatre rics que ni els veurem.
De vacances, sense estalvis, però amb tots els serveis coberts.

La prova és que, per posar uns exemples, avui els mòbils ultramoderns ja els regalen, la joventut sap que no tindrà feina potser mai de la vida i, per més que diguin, cada cop hi ha més pensionistes.

Només cal estirar una miqueta aquesta tendència i ja es veu que és la direcció inequívoca que tot pren. Ara només cal que els pocs rics que quedin paguin més impostos i ja ho tenim tot resolt. Sembla que tenim raons per ser optimistes.

El meu company feia una lectura del fenomen diferent i més romàntica:

Segons ell, el problema rau en el fet de que a la nostra societat hi ha rics i pobres, entenet-ho de la manera tradicional, on l’empresari, el productor, l’amo, és més ric que l’assalariat. Entre tots dos hi ha una simbiosi natural de necessitat mútua. L’un sense l’altre no té sentit i, relacionats d’aquesta manera, la cosa ha anat funcionant, amb els seus alts i baixos, al llarg de segles i de manera més o menys satisfactòria.

Segons ell, hi ha un altre element que entra en joc, el de la discòrdia, i que és el paràsit, o sigui, l’especulador.
Comenta que quan es diu que “els rics” volen pagar més impostos, s’està fent referència a la voluntat de salvar les estructures de la societat per part dels amos “naturals” davant de la intrusió de gent apàtrida que s’infiltra a les nostres infraestructures centenàries tal com si fossin una infecció, arribant a destruir el nostre patrimoni i riquesa, com s’ha vist, per exemple, ara en aquesta crisi que estem patint.

Ell creu que la voluntat de pagar més impostos és una manera responsable d’enfocar socialment un problema i que d’aquesta manera es vol deixar en evidència els qui només veuen la nostra societat com a un plataforma per enriquir-se, menyspreant les conseqüències dels seus actes. La crisi actual, que afecta al consum i benefici dels "rics", o sigui, els empresaris, i de tots els altres l'han creada aquests elements externs.

Ben mirat, i reflexionant una estona al voltant d’ambdós punts de vista, tant un com l’altre s’aguanten i, si ho recargolem tot una mica, ambdues possibilitats es poden fusionar.

A mi, el que m’agradaria seria poder veure els personatges responsables d’aquests desequilibris econòmics durament castigats. Segur que dec susceptible de ser titllat d'intolerant o racista -concretament antisemita- però m’és del tot igual. No tinc res en contra de la riquesa. Com més rics hi hagi, millor. I si n'hi a pocs també m'és igual. No entaré a parlar d'allò de que la riquesa no són només els diners, que hi ha altres coses, etc, però personalment també ho veig així. El que em rebenta és la mentida i l’estafa, la traïció, la deslleialtat, la cobdícia.
Em vénen ganes de dir: "Aquesta vegada t'has passat de la ratlla. Si vols fer experiments, allà tu, però a casa meva, que ni se't passi pel cap. Ho pagaràs car". L'últim que va dir això encara ho està pagant.
El que passa és que no hi ha ni tan sols els noms dels responsables de tot això.
És que no hi ha ningú més que pensi així? Tan mesells ens hem tornat?

I, centrats en aquest país on resulta que "els rics" afirmen que no volen pagar més impostos, tenint en compte la tradició mesetària en les relacions entre amos i plebeus, tot m'encaixa encara més. Spain is different. Jo no.

Si us plau, que algú expliqui bé això de que “els rics” volen pagar més impostos.

27 - Tinc un amic que sap coses

2011-09-22T21:52:00.004+02:00

Tinc un amic, un bon amic, amb el qual ens fem companyia mútuament. A ell li agraden els meus punts de vista i a mi m’agraden els seus. Fa més de vint-i-cinc anys que ens coneixem i les nostres converses són sempre interessants. No coincidim sempre en les opinions però sempre ens resulta interessant veure el punt de vista de l’altre. Hi ha vegades que em veig obligat a reconèixer que la seva visió d’un tema és més convincent que la meva, i n’hi ha d’altres que és ell qui canvia d’opinió.
No cal dir que, evidentment, parla amb veu baixa o, més ben dit, amb veu normal, cosa que generalment equival a parlar més baix que els altres i, com que gran part de les nostres converses tenen lloc a les terrasses dels bars, normalment acabem parlant inclinats l’un cap a l’altre per tal de no quedar ofegats amb la cridòria general que des de fa pocs anys s’ha convertit en norma.

El meu amic mai no perd ni el somriure ni l’actitud positiva ni, per descomptat, les formes, encara que raons no n’hi falten.
El pobre viu en la més absoluta misèria des de que va perdre la feina ara fa uns quants anys -una feina bona i remunerada-, acabant-se d’ensorrar després d’un matrimoni desastrós amb una noia d’aquelles que “ja es veia a venir que acabaria malament” , juntament amb una enganxada amb una clienta que li va deixar a deure una suma de diners important en un petit negoci que acabava de muntar.

El meu amic sap moltes coses. De vegades jo li pregunto com es fa que una persona que sap tantes coses pugui arribar a ser tan pobre. És una pregunta seriosa i se la pren com a tal. Ho veu de la mateixa manera i reconeix tampoc ho entén.

Ahir parlàvem sobre aquesta notícia tan mal explicada, que de tan mal explicada que sembla surrealista, on se’ns diu que els “rics” volen pagar més impostos.
Les nostres interpretacions que en fèiem diferien molt, però s’aguantaven. Ningú va poder afirmar que l’altre s’equivocava. Ens vam quedar tots dos pensatius.

Aquesta introducció se m’ha allargat més del que tenia previst.
Ara em posaré a escriure ambdós punts de vista i els publicaré a continuació.

26 - La psicosi de la tonyina que s'extingeix

2010-08-14T13:20:00.006+02:00

En una època en la que estic una mica apartat del blog per motius personal que acaparen la meva atenció, de tornada de les vacances dedico uns moments per comentar un tema, diguem-ne, com a mínim, curiós.

De segur que, qui més, qui menys, tothom ha sentit a parlar del fenòmen que està passant actualment amb la tonyina del Mediterrani i que, segons sembla, s'està extingint a marxes forçades amb la la sobrepesca, la sobre-explotació, etc, etc, amb un disurs que sempre va de bracet amb les alarmes del canvi climàtic, la grip A, etc, o sigui amb la ditxosa murga de les oenagés de torn.

Bàsicament vull INFORMAR a qui llegeixi això que, des de la meva experiència i la de tots els meus amics que circulen pel Mediterrani, sembla que tota aquesta alarma és totalment infundada.

He de dir que jo mateix he cregut innocentment fins avui que les tonyines s'estaven realment extingint.
Preocupat per les desproporcionades multes que els picoletos de torn han posat a despistats navegants que celebraven que havien tret un peixot de l'aigua, intoxicat per articles als diaris i notícies apocalíptiques al respecte a la televisió, no aconseguia adonar-me d'allò tan evident com que el que jo sentia no tenia res a veure amb el que jo veia. Així de poderosa és la propaganda dels mitjans.

Per il·lustrar el tema aporto unes fotos de diferents peixots (tonyines majoritàriament) que he anat traient de l'aigua (sense el més mínim esforç) als darrers mesos. Des del meu punt de vista, ja que que no tinc ni idea de pescar, podria presumir de pescador però no és l'objectiu pel qual les ensenyo ja que, entre altres coses, els peixos piquen sols i quan ho fan em limito a treure'ls de l'aigua.

Aquesta es va escapar

La paradoxa és la següent:
Si bé des de sempre i fins fa quatre dies quan, de passada que hom navegava, es deixava anar el fil (cullereta, en dèiem, curri, etc), arribaves a treure un verat despistat o de tant en tant un bonítol de pam i mig com a màxim, actualment, la gent que torna a port amb una tonyina d'entre 10 i 20 quilos s'ha convertit en una cosa normal. La veritat és que jo no havia vist d'aprop una tonyina tan grossa mai de la vida fins fa quatre dies. Avui és una cosa normal.
Anar a Mallorca i no truere una tonyina com aquestes de les fotos és tenir mala sort.

Això sí, tothom parla de que les tonyines s'estan extingint.

Informo a qui li pugui interessar, ja que em consta que la gent no s'ho pensa, que a trenta milles de la costa, el mar és una piscifactoria de tonyines impressionant. I dic tonyines i no peixos. Si es té la sort de que no hi hagi ni vent ni onades, amb el mar com un plat, l'espectacle és increïble:
Un espectacle de dofins i tonyines removent l'aigua per tot arreu durant hores i hores. No us cregueu res del que diuen a la televisió. Avui per avui hi ha més tonyines que mai. És més, jo diria que fa uns anys pràcticament no n'hi havia.

Amb les vegades que he fet el trajecte de Barcelona a Mallorca, que passa de cent, he passat de no treure res a arribar amb quilos i quilos de tonyina. I això va començar l'any 2007 i la cosa sembla que va a més.

Un veí de la meva escala amb qui m'uneix una gran amistat és armador de grans vaixells de pesca, especialitzat en tonyina, que ven al Japó. L'home, quan em comenta coses de la feina es queixa de moltes coses, com tothom, sobre tot del preu, etc, però no de la manca de captures.

De passada he de dir que quan deixo anar el fil per la popa m'es igual el peix que piqui i, si sembla que està prohibit pescar tonyines, millor que piqui una altra cosa. Jo no puc triar qui pica i qui no. La resultat és que inevitablement sempre piquen tonyines i res més... curiós?

A la vista de la realitat que comentava la veritat és que em volta pel cap que tota aquesta psicosi de l'extinció de les tonyines no és més que una putrefacta maniobra de les multinacionals i els seus sequaços per acabar cobrant preus abusius per un producte de fàcil obtenció i de consum en creixement. La moda del sushi i el menjar japonès sigui potser el detonant d'un consum superior al normal d'aquest peix.
Jo, que ho veig d'aprop, no em crec res de res.

I, relacionat amb el tema dels preus, preu a la llotja i preu de venda al públic, hi ha una anècdota amb pescadors mallorquins que he tingut el privilegi de gaudir aquest estiu i que comentaré en una entrada posterior.

Com a nota curiosa aporto una observació de darrera hora:
Caminant per la passarel·la amb bosses plenes de tonyina em trobo amb un vaixell de regates que estrena un nou patrocinador. Es tracta d'una oenagé (té collons la cosa) que diu alguna cosa així com "Save the tuna".
A part de que jo diria que la tonyina no s'extingeix ni de broma, què carai fa una organització que teòricament viu de la caritat esponsoritzant un vaixell de regates? Qui hi ha darrera d'aquesta operació?

25 - Professions a redefinir (II)

2010-06-22T14:25:00.000+02:00

La Guàrdia Urbana

No entraré en detalls d'un cas del qual he estat protagonista i víctima fa poc ja que no vull que això sembli una d'aquelles cartes dels lectors dels diaris ni tampoc es tracta d'anar explicant batalletes.

Ho faré curt: Fa unes setmanes em va aturar un cotxe de la Guàrdia Urbana i em van fer la prova de l'alcoholèmia i, encara que per molt poc, vaig donar positiu. La cosa, a part de la mala sort, ja que no condueixo gairebé mai i sóc, de natural, prudent i molt cívic, no hauria de tenir més conseqüències que la multa (que ja he pagat) i la retirada dels punts de carnet que toquin.
La mala sort va fer que, unes quantes hores després, quan entrava al garatge de casa, casualment em van veure la mateixa patrulla i, informant-me de que el meu cotxe estava "immobilitzat", em van fer baixar i se me'l va endur la grua.

L'endemà vaig anar a buscar el cotxe, vaig pagar una altra multa, i vaig donar el tema per acabat.

Val a dir que, suposo perquè ja m'estic fent gran, que em vaig prendre totes aquestes coses amb la més absoluta calma fins al punt de que en tot moment, amb els dos pobres nois que feien d'agents, vam estar parlant cordialment de coses i problemes sense importància, fent petar la xerrada, fins i tot sobre temes personals i íntims, amb un d'ells, en plan col·lega, comentant-me els problemes que tenia amb la seva parella, la perfídia d'aquella dona, etc. Em van comentar anècdotes de la seva feina, coses curioses, altres, divertides... Jo m'ho vaig prendre amb molta paciència i resignació, coses de fer-se gran.

La meva sorpresa va arribar ahir quan em va arribar una citació judicial per un judici de faltes on m'assabento que se m'acusa (en majúscules) de RESISTÈNCIA I DESOBEDIÈNCIA A AGENTS DE L'AUTORITAT.

Hi ve una còpia de la denúncia on s'hi diuen un seguit de mentides tals com que se'm va llegir tres vegades els articles del C. Penal, segons el qual el meu cotxe estava immobilitzat, que vaig declarar que era conscient d'això, etc, etc i tot un seguit de mentides i més mentides fins arribar al clímax on, també en majúscules, transcriuen una frase que diuen que vaig dir i que diu que "PORQUE ME SALE DE LOS HUEVOS Y PORQUE LAS NORMAS LAS ESCRIBEN CUATRO GILIPOLLAS Y ESTAN PARA SALTÁRSELAS"... al·lucinant.

La qüestió és que la teòrica gravetat de l'alcoholèmia ha quedat a un segon terme. Un cop pagades les multes i els punts de carnet retirats, el tema passa a la història. Ara comença l'autèntic problema, que em pot arribar a costar molt temps i diners i que -ho dic amb la més absoluta sinceritat- és totalment fals.

Porto temps intentant esbrinar què és el què va portar a aquests dos agents a actuar amb aquesta mala fe i ganes de fer mal, del tot incomprensibles per a mi.

L'advocat que m'assisteix, un bon amic meu, a part de ser l'advocat més eficient que es pugui trobar a Barcelona, essent ell un expert en el tema, ja m'ha dit que n'ha vist de molt més grosses i que m'ho prengui amb calma, que segurament perdrem el cas, que hi ha molt poc a fer. Per anar intentant saber les motivacions que van poder tenir aquest dos individus, va anar per la via psicològica, preguntant-me que quin cotxe tinc, si és molt car, etc., que no és el cas, encara que segurament els guàrdies, amb el sou que cobren, segurament no se'l podrien permetre.
També em va comentar que moltes vegades, aquestes situacions, per desgràcia força freqüents, són venjances provinents de les seves frustracions socials, econòmiques, etc. Potser, no descarta, que el mòbil de fons sigui alguna cosa així com "se va a joder este pijo de la zona alta" o alguna altra singularitat per l'estil.

No descarto, i ja fent referència a la dolorosa realitat social, molt palpable, però que no apareix mai a cap mitjà, que hi pogués haver un mòbil tipus "se va a enterar este burguesito catalán, que lo tiene todo y se cree muy guapo, mientras que nosotros, hijos de inmigrantes, que hemos venido a levantar a Cataluña, nos pasamos el día currando". No és que no ho descarti... és que jo diria que la cosa va per aquí.

I anem al tema de la redefinició de les professions:

Estic del tot segur que si els agents que patrullen per la zona on visc fossin veïns meus això no hauria succeït.
Per començar probablement ens coneixeríem, tindríem amics comuns i fins i tot podríem haver estat companys d'escola.
Compartiríem una mateixa escala de valors i idioma i seria impossible que entressin en joc mòbils com el que va impulsar aquest dos individus a fer mal conscientment a una persona educada i correcta.

Per motius familiars viatjo amb amb certa freqüència a Suïssa.
En aquell país es poden veure escenes que aquí són inimaginables com ara un grup de nois amb molt bon aspecte, sans i esportistes, jugant un parit de vòlei al costat del llac i que en comptes de ser uns "pijos", resulta que són els bombers i guàrdies urbans del poble, que són fills d'allà, viuen allà i treballen allà amb total harmonia amb la societat i l'entorn.
A l'autobús, el conductor, que acostuma a ser un noi jove del poble, amenitza el trajecte obsequiant als passatgers amb una ocurrència divertida a cada parada. Els passatgers riuen, tots, i, amb el somriure marcat a la cara, esperen el proper comentari, que els farà riure novament. Quan veig aquestes escenes quotidianes i normals d'aquella societat sento un immens plaer, m'ho miro meravellat i amb interès a la vegada que m'entra una certa recança quan penso en la diferència que hi ha a casa meva.

Acceptant que que la cosa té difícil solució i que més aviat va cap a pitjor, amb una societat que acusa cada cop més la polarització accentuada entre rics i pobres amb el deteriorament a les classes mitjanes, que encara que no és el el model tradicional català, per influència inevitable, cada cop ens afecta més, reclamo, com a mínim

una redefinició, en aquest, cas de la Guàrdia Urbana:

Que els agents exerceixin la seva feina sempre al districte on viuen.

Que es facin rigorosíssimes proves psicotècniques als agents per descartar que, entre altres coses, puguin caure en abusos d'autoritat provinents de desequilibris mentals i frustracions.

Que, per tal de que això sigui possible, se'ls equipari el sou, com a mínim, a la renda per capita, o més, de la zona on viuen i treballen. Resultaria d'això que cada districte fixaria el sou per als agents d'acord amb la naturalesa de cadascun, amb el resultat que els nois de, posem per cas, famílies més o menys acomodades, podrien dedicar-se a la necessària feina d'agent de la Guàrdia Urbana sense perdre ni prestigi ni nivell social.

Fem números:

Proposo, per exemple, que el sou destinat a un agent del meu barri

s'augmenti en 2.000 euros mensuals.

Calculo que la zona on visc, de manera més o menys homogènia, pot contenir una població de

400.000 persones.

D'aquestes 400.000 persones, posem que només n'hi ha

180.000 que paguen impostos.

2.000 euros dividits entre 180.000 persones fan un total de

0,01 euros/agent/contribuent/mes.

0,01 euros al mes fan un total de 0,12 euros l'any:

Misèria i companyia

Quants agent hi deu haver? 400? tiro llarg?

0,12 euros per 400 agents representa un cost de

48 euros l'any.

La pregunta és la següent:

Estaria disposat a pagar 48 euros més l'any (que fan 4 euros al mes) per tal de tenir una Guàrdia Urbana modèlica,
amb nois educats a bones escoles privades,
que parlin idiomes,

que s'identifiquin amb el barri i la seva gent,

que s'estimin el país,
que sàpiguen distingir entre un delinqüent i un ciutadà honrat,
que passin controls psicotècnics rigorosíssims, etc, etc?

Aplicant aquest sistema, qui sap si a alguns barris, el cost de la Guàrdia Urbana potser podria arribar a baixar.

No cal dir que aquest 48 euros l'any són una part irrisòria del què em costarà la multa que em caurà pel fet d'haver estat atès per agents que em veien com a un element estrany (a casa meva), trobant normal i justificat fastiguejar gratuïtament la vida a un ciutadà, motivats per la malaltissa escala de valors de la seva cultura d'origen que els legitima a fer un abús d'autoritat i a traïció.

Tampoc cal començar a parlar de les innombrables millores a tot nivell que l'actuació d'aquest nous agents suposaria, que seria molt notable de manera immediata ja que per començar, com és lògic, serien més eficients.

Per acabar, i com a exemple del que acabo de dir,

l'estrangeria cultural i baixa qualitat personal,

el pobres nois van fer la denúncia falsa van i transcriure la meva suposada frase que deia anteriorment de "PORQUE ME SALE DE LOS HUEVOS...".

Les cometes indiquen la seva literalitat però no van caure en que ni els vaig parlar en castellà en cap moment ni que, a part de que jo no he dit mai una baixesa com aquesta, no saben que en català, si bé es poden arribar a dir coses més gruixudes, una frase així, simplement no existeix. Ni idioma, ni contingut, ni estil ni, per descomptat, com ja he dit abans, el marc de la conversa, que va ser d'absoluta cordialitat. La veritat és que fins i tot em van caure lleugerament simpàtics.

Sigui com sigui, la realitat és que m'espera un judici, una multa ben maca i a partir d'ara aniré pel món amb antecedents penals.

Visca la multiculturalitat, però això sí: "Too zemoh catalaneh"

24 - Vomitada a domicili

2010-05-10T15:57:00.000+02:00

Per raons que no venen al cas arriben a les meves mans dos fullets, conjuntament al mateix paquet.

Un és un fullet de promoció del F.C. Barcelona enfocat als nounats.

L'altre, titulat "Desarrollo del niño de 0 a 18 meses", és un text amb il·lustracions on es descriu l'evolució dels nadons al llarg dels 18 primers mesos de vida. Un parell d'associacions i el Ministeri de Sanitat i Política Social signen l'imprès.

Al primer, deixant de banda que sigui del Barça, ja que podria ser de qualsevol altre equip, il·lustrant el text informatiu hi ha les fotografies de rigor amb nadons i tota la pesca. Te'l mires per sobre i el llences a la paperera, com toca.

El segon, que pel fet de ser informatiu i formatiu sembla a priori més interessant, te'l mires amb més atenció per veure si s'hi pot aprendre alguna cosa útil i, a diferència del primer fullet, hi ha una cosa que sobta i que es veu de seguida:

M'he dedicat a comptar les figures que hi apareixen i, d'un total de 87 figures humanes entre nadons i adults, 23 són de races provinents d'altres continents, el que fa un 26,43% del total, o sigui, més d'una quarta part.

Segurament la diferència entre aquest dos fullet vé de que un té finalitats purament lucratives i l'altre té finalitats només formatives.

El fullet del Barça es dirigeix a la gent del país per captar socis utilitzant fotografies tòpiques de nens que qualsevol veí pot considerar normal. És evident que si a la portada hi sortís un nen negre, la gent ho trobaria sorprenent. Per això no l'hi posen.

Pregunta:

Això fa que el Barça sigui un club racista?

Resposta:

L'altre, el del ministeri, no obstant, no té la necessitat de ser efectiu ja que no busca la traducció de la inversió en beneficis i no només li és igual que la gent percebi quelcom d'estrany amb la barreja de races dels ciutadans que hi apareixen, sinó que precisament per això ho fa. La intenció fonamental va destinada a inculcar valors nous als ciutadans (els contribuents que han pagat aquest imprès), descibint un país i un teixit social diferent del que fins avui encara és i que la gent, la immensa majoria, percep com a normal i legítim.

La mala fe d'aquest fullet va emparada sota el paraigua d'allò que en diuen la "correcció política".
Aquest terme, del tot subjectiu, no és cap veritat monolítica ni res absolut. Cadascú té la seva idea del què és políticament correcte i, en el meu cas, aquest concepte no té res a veure amb el que la doctrina capitalista apàtrida que domina la nostra societat considera correcte (correcte per als contribuents, evidentment).

Per no allargar-nos, i anant a suposar que els responsables d'aquesta piltrafa són bona gent, o com a mínim s'ho pensen, i que volien fer fer les coses de la manera més respectuosa, permetin-me que els faci una sèrie de puntualitzacions on diria que s'han equivocat i els ha mancat correcció política de la seva:

De primera els preguntaria si aquest fullet no l'han calcat d'un dels Estats Units i se'ls ha colat un aire estranger d'una societat diferent amb els seus càrrecs de consciència particulars, tan diferents dels nostres.

Pel que fa a la paritat de sexes:

Dels adults, hi ha un 55% d'homes davant el 45% de dones.
Que ningú s'estranyi si apareixen denúncies de dones que se senten discriminades.
Dels nens, hi ha un 13,7% de nenes davant d'un 86,3% de nens. La discriminació sexista arriba, en aquest cas, a nivells alarmants.
Els seus col·legues del flamant Ministeri per a la Igualtat li podrien fer una ullada, a veure què en pensen.

El títol "calendario del desarrollo del niño..." és també una clara ofensa a la feminitat. Caldria rectificar-ho i que hi digués, com a mínim, "de la niña y del niño". No entrem ja en els casos de sexualitat ambígua prematura on, de passada, a part de denunciar que no se'ls té en compte, els pobres afectats no tenen ni tan sols un adjectiu que descrigui la seva condició.

Entre la quantitat de nens d'altres races, he observat amb esglai que els únics nens que fan dolenteries (un que desenderça un calaix i un altre que destrossa joguines) són negres. També hi apareixen dos nens barallant-se i indefectiblement són de pell fosca, de raça indefinida. No s'ha de ser gaire perspicaç per veure la tendenciosa associació de certs colors de la pell amb el comportament antisocial. Una altra badada o potser un tret racista que se'ls ha escapat inconscientment. A veure si ho rectifiquen. Que sàpiguen que a mi, com suposo que a la majoria de gent que ha llegit el fullet, aquest detall m'ha impactat profondament

També els critico la manca de respecte per la pluralitat i el mestissatge ja que només hi apareix una parella de pares de races diferents, amb lo boniques que són. I també, molt irrespectuosa és la nul·la referència a parelles homosexuals amb nadons adoptats: Inacceptable.

El monolingüisme del fullet em fa deduïr que va destinat a gent de fora. És possible que s'hagin equivocat a l'hora d'enviarme'l i que hagués d'anar dirigit a immigrants de darrera generació. Però si entrem en aquestes consideracions, trobaria més adequat, per allò de no imposar res ni ofendre a ningú i de no coartar la llibertat cultural de ningú, que el fullet anés en vàries llengües, entre elles el suahili, el quítxua, el cantonès, l'àrab, romanès i caló, entre altres.

Una darrera observació:
La societat que es mostra en aquest fullet no és la meva, ni de lluny. Si algú ho vol comprovar, que vingui a visitar-me i ho veurà, encara que suposo que no cal.
Denuncio també la incomoditat que suposa pronunciar-se sobre aquests temes ja que, encara que aquests comentaris no tenen res a veure amb el racisme ni amb la xenofòbia, qualsevol que vulgui tergiversar el sentit del text i fer-me passar per un intolerant ho té tot a favor.

23 - Elie Wiesel i el tatuatge fantasma

2010-04-28T13:39:00.000+02:00

A una entrada anterior (número 7) parlava d'una polèmica del tal Wiesel on se l'acusava d'haver suplantat la identitat d'una altra persona. Un del punts importants era el del famós tatuatge amb les sigles A-7713 que Wiesel afirma portar marcat al braç, però que no ensenya mai a ningú.
Millor fer una ullada ràpida al tema per veure de què va:

es.metapedia.org/wiki/Elie_Wiesel

Donada la caradura d'aquest personatge, que no para de sorprendre'm, vaig comentar el tema però, com que no l'havia estudiat a fons, ho vaig deixar aquí sense treure'n conclusions.

Buscant, buscant, he anat a trobar un video antic on algú de bona voluntat (encara que políticament incorrecte) ens mostra com, en un moment de descuit, l'home no va caure a tapar els braços i on es veu clarament la inexistència de cap tatuatge.

Ni a la dreta per baix ni a l'esquerra per dalt...

... ni a la dreta per dalt...

... ni a l'esquerra per baix...
... o sigui, res.
All clear

Segons es veu a la filmació, no hi ha rastre de tatuatge ni a dreta ni a esquerra, ni a sobre ni a sota.
I el personatge corre per tot arreu com si res, acusant a altres persones de monstruositats amb proves falses com el seu llibre "autobiogràfic" "Night", que ha estat declarat no creïble per les autoritats que redefineixen cosntantment la marca Holocaust, sense cap més pressió que la de les seves pròpies i descomunals incongruències.
No cal dir que és molt recomanable la lectura d'aquest llibre, que és curtet i es llegeix en una tarda, on el lector es quedrà amb un pam de nas al veure la quantitat de barbaritats increïbles (increïbles vol dir increïbles) que s'hi detallen, les quals no es creuen ni els mateixos jueus mínimament informats i que van d'experts en la matèria...

... un llibre que li va merèixer un Premi Nobel, ple d'afirmacions falses segons TOTS els historiadors del tema i que, incomprensiblement, segueix reeditant-se i se'l posa com a exemple del sofriment del poble jueu i de la maldat dels nostres veïns alemanys.

Confesso que em feia tanta vergonya anar a una llibreria
a comprar aquest llibre, que el vaig comprar per internet
i a l'estranger, però va valer la pena.

Sense personatges com aquest la vida seria menys entretinguda i, per descomptat, més barata.

El dia que es giri la truita, que tard o d'hora passarà, s'hauran de passar molts comptes. M'agradaria ser-hi per veure-ho, però sospito que encara n'hi ha per temps i que segurament em perdré aquest espectacle.

22 - Fullejant el diari

2010-04-14T13:31:00.003+02:00

Fullejant la premsa a la barra d'un bar, enmig de solemnes tonteries i males notícies innecessàries sense cap interès, llegeixo aquestes cosetes al voltant del xou de la grip A:

"Els governs i l’OMS fan autocrítica per l'excés d’alarma un any després que es declarés la pandèmia"

L'autocrítica està molt bé, però és evident que no n'hi ha prou. A partir d'aquí s'han de depurar responsabilitats, tal com mana la lògica i el sentit de justícia.

El populatxo fent el ridícul

"Sanitat va gastar 90 milions en la compra de 13 milions de vacunes, de les quals només se'n va aplicar el 10%"

Aquests diners del contribuent malgastats, sigui com sigui, han de tornar. Aquesta malversació de fons públics, com qualsevol, ha de ser castigada.

"Els governs, els científics i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), van equivocar-se estrepitosament al pronosticar-ne la gravetat i van actuar com si la humanitat afrontés un perill mortífer"

Ja comencem sortir responsables. Responsables d'una cosa molt, molt grossa.

"La Generalitat ha finalitzat un informe amb idèntica finalitat, (...) admet una equivocació important en el pronòstic de la gravetat del virus i confia que els ciutadans entenguin que tot va ser conseqüència de «la incertesa» (...)"

Els ciutadans ja entenien, des d'un bon principi, que els estaven prenent el pèl. L'excusa és insultant i, de totes totes, insuficient. Nosaltres no hem d'entendre res, igual que ells quan ens passen comptes.

"Les farmacèutiques salven els seus beneficis gràcies als governs"

No està ben explicat. No salven el benefici sinó que l'augmenten.
Això de "gràcies a" suggereix treball en equip.

"El sector farmacèutic calcula que la campanya li ha suposat uns rèdits de 15.000 milions"

D'això en diuen salvar els beneficis... 15.000 milions de benefici per una cosa que no era necessària, comprada sota pressió. Si els 15.000 milions són el rèdit, a quan deu pujar el total de la facturació? És un robatori literal i calen actuacions. Més clar, impossible.

A Espanya, la sanitat pública finança aquesta vacuna per a les persones més grans de 60 o 65 anys, cosa que significa que els laboratoris productors tenen garantida una venda anual abundant i creixent. Als EUA i a la majoria de països poc desenvolupats això no és així, i és cada individu qui decideix si adquireix o no la seva vacuna antigripal anual.

No, si a les colònies els passen coses com aquestes. Seguiran utilitzant els nostres governs per encolomar-nos els seus productes i ells mateixos s'estalvien aquest mal tràngol. Això és imperialisme en estat pur. No tinc res contra l'imperialisme; al contrari, m'agrada. Però exigeixo que l'emperador, com a mínim, s'autoanomeni emperador de manera clara, sense subterfugis, amb la cara ben alta i amb tota la pompa, com marca la tradició (tradició de l'òrbita cristiana occidental, és clar).

El tema, expressat d'aquesta manera, té un aire de bona notícia. Bona notícia per a les farmacèutiques, evidentment. Sembla la transcripció d'un informe intern d'una d'aquestes companyies. "Els laboratoris productors tenen garantida una venda anual abundant i creixent": olé tus güevos.

La indústria investiga una vacuna de llarga durada

No!... no, un altre cop no! si us plau.

l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va permetre que els laboratoris productors de la vacuna contra l’H1N1 mantinguessin les seves patents sobre el fàrmac. El respecte a la patent va permetre que la indústria fixés un preu mitjà de 10 dòlars (7,3 euros) per dosi del preventiu, quan, si hagués declarat «emergència sanitària» l’obtenció d’aquesta vacuna, la seva producció hauria seguit el procés dels fàrmacs genèrics i el cost d’una dosi no hauria superat els 70 cèntims d’euro.

Segons sembla, el nucli corrupte es concentra a l'OMS. Clar que, si ho diu als diaris, segurament no serà veritat.

Aquestes conjectures formen part de la investigació que avui preveuen acabar els experts de l’OMS que han analitzat la pandèmia.

Conjectures no: això són proves de l'acusació que serien determinats si algun dia hi hagués un judici.

Poc abans de l’aparició del nou virus, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) havia modificat la definició de pandèmia, de manera que ja no era necessari que hi hagués víctimes mortals. Ara sabem que aquesta modificació hauria pogut estar influïda per les companyies fabricants de vacunes.

Més proves?, més culpables?... vull dir, amb perdó, sospitosos?

La cotització en borsa de Novartis, Glaxo Smith Kline, Astra Zeneca i Sanofi Pasteur, principals productors per a Europa i Amèrica, va reflectir la seva tendència a l’alça. La campanya de vacunació contra la grip A va suposar a aquestes companyies uns beneficis pròxims als 15.000 milions d’euros.

Conec personalment un dels propietaris de la Glaxo. Són gent simpàtica i agradable. Els seus fills, de la meva edat, encantadors. Fa poc han adjuntat una nova mansió a la seva extensa col·lecció mundial, que disposa, d'entre altres detallets, d'un camp de golf particular. No tinc res contra ells, al contrari. Són gent excel·lent i sempre m'han tractat amb absoluta amabilitat i senzillesa. Ho comento perquè em consta que el poder econòmic de les farmacèutiques és una cosa inimaginable si no ho veus d'aprop. Jo diria que aquesta família té més diners que molts governs.

Un estudi recent indica que la grip del 2009 ha estat una malaltia tan lleu, que tan sols una de cada 10 persones afectades es va trobar malament i va anar al metge.

Si encara diran que és gràcies a la vacuna, que ha estat així. Jo mateix vaig tenir una grip lleugereta aquest hivern... seria la grip A? segurament.

Els estats europeus ara volen recuperar els diners enviant la vacuna a països que estan en vies de desenvolupament, amb l’objectiu d’intentar, com a mínim, passar per solidaris, i no com a mers ingenus. Un parlamentari britànic va comentar que el Tamiflu sobrant es podria fer servir per asfaltar carreteres.

Això d'encolomar-ho a altres incauts em sembla de pura lògica. El joc va així. No obstant aquests països pobres (més pobres que nosaltres) sempre acaben comprant les deixalles d'Occident amb els crèdits que els ofereix el mateix Occident. El ciutadà no hi guanya res, ja que es cobra amb els diners dels seu impostos que l'estat deixa a crèdit als futurs compradors. Crèdits que, com és lògic, no paguen mai. A la vegada, els intermediaris de l'estat, que ja es van forrar amb la compra, ara es tornaran a forrar amb la venda. Si es tracta d'enredar els negres, jo també hi vull participar. Fer-ho així em sembla una presa de pèl, no només per als negres, sinó principalment per a nosaltres.
Quan diu que no volen passar per ingenus, deu voler dir per lladres, suposo. Quina manera d'expressar-se tan curiosa que tenen els diaris.

Els experts de l'estudi informen que L'OMS, al pronosticar els perills del virus, ja haurien d’haver tingut en compte que la informació quedaria subjecta a aquestes xarxes socials (Twitter, blocs, Facebook, etc).

Ui! ara és, segons L'OMS, culpa dels ciutadans.

Ho deixo aquí perquè si no paro podria seguir escrivint durant hores. I només he parlat del tema de la grip A. Hi havia moltes monstruositats més, que les deixo per un altre moment.

Tot això, envoltat d'una infinitat d'altres notícies absurdes, ho anava llegint mentre sentia de fons les notícies de la ràdio que deien que, segons una enquesta recent, un de cada cinc espanyols creu que hi ha extraterrestres que viuen entre nosaltres.
Aquesta notícia no és cap novetat. Jo ja ho vaig denunciar a l'entrada número 11 d'aquest mateix blog.

Parlant d'extraterrestres infiltrats, si després de veure aquest vídeo
a algú encara n'hi queda algun dubte, que s'ho faci mirar.
Amb tots vostès, acabat d'arribar del planeta Krypton: Trololo

21 - Una mica de respecte, si us plau

2010-03-29T12:47:00.001+02:00

Anava conduint mentre sentia una entrevista per la ràdio al Sr. Ricard Fornesa, a qui dues entrevistadores li anaven fent preguntes i l'adulaven, embadalides, com si fos un profeta. L'entrevistat sintetitzava el tema de la crisi econòmica més o menys de la següent manera:

L'Estat és el principal responsable de la crisi per ser el principal morós del país.
Aquesta morositat crea manca de liquiditat i inseguretat.
Amb aquesta inseguretat els bancs i caixes no poden donar crèdit ja que, evidentment, suposa un risc que no han de córrer.
Si l'estat fes circular diner, no existiria el problema actual i per tant les caixes i bancs podrien tornar a donar crèdit, i tots contents.

Em pregunto quina lògica té, des del punt de vista del ciutadà que es troba escoltant la ràdio, que si es donés el cas de que l'estat eliminés el seu deute, pagant a tothom que se li deuen diners, aleshores els bancs haurien tornar a donar crèdit.

Si tothom tingués els diners que ha de tenir...
per què la gent hauria de necessitar demanar crèdit?

El que haurien de fer els bancs és donar-nos interessos pels nostres estalvis, amb els quals ells podrien fer negoci invertint-lo on creguessin convenient i deixant-los a crèdit a qui no en tingui.

El sector bancari s'ha convertit en una cosa totalment a la inversa del que era tradicionalment.
Si no fa gaire temps el banc rebia amb interès el client (no oblidem aquesta paraula i el seu significat) que els portava un determinat capital, avui dia això ha canviat. Obrir un compte en una oficina bancària no és una cosa gaire ben vista per part del banc. S'ho prenen amb absoluta apatia i, segons com, amb un cert aire de menyspreu com si se'ls vingués a molestar. No sé quina cara deuen posar si hi vas a ingressar mil milions, però com que de moment no és el meu cas, no en faré especulacions.

Avui el banc, a diferència del que ha fet tradicionalment,
no està interessat a rebre dipòsits de diners
sinó a rebre gent sense diners.

Fins fa poc, el pobre portava les monedes a la butxaca i el ric (i el no tan ric) anava al banc a guardar els diners i cobrar-ne l'interès. No obstant, avui, si vas curt de diners, benvingut al banc.

Si en tens et miren com dient: I tu, que no saps que això de tenir estalvis està passat de moda? d'on surts tu amb aquestes misèries desfasades? Els diners els hem de tenir nosaltres i si vols comprar qualsevol cosa, encara que sigui canviar les rodes del cotxe, vens aquí, com fa tothom, els demanes i nosaltres te'ls deixarem.

El concepte
"Caixa d'estalvis"
s'ha quedat antiquat i s'hauria de canviar per
"Caixa de crèdit al consum".

"Caixa de pensions per a la vellesa"
es podria canviar per
"Caixa de plans de pensions per a joves".

El banc
hauria de deixar-se de dir banc
i adoptar definitivament el nom més escaient d'
"entitat financera"
a seques, que és el que real ment és.

Jo tinc tres comptes en un banc determinat, i quan m'envien l'extracte per a la declaració de la renda, els interessos de capital són del 0,00000% (cinc decimals) periòdica pura. Personalment em prenc aquests cinc decimals com una provocació ja que amb un zero pelat ja n'hi hauria prou... en fi.

Del què deia el sr. Fornesa respecte a la morositat de l'Estat, molt bé, però i de la

morositat dels bancs?

Avui dia, després de tots els avanços tecnològics, la disposició dels diners d'un taló ingressat suposa la mateixa demora, o més, que fa vint anys. Una transferència, si fa o no fa, també. I tots sabem que podria ser una cosa literalment automàtica mitjançant la intercomunicació que tenen entre ells. Només caldria que canviessin una d'aquestes lleis amb les que s'escuden i que els "obliguen" a esperar no sé quants dies.

A mi personalment el que m'ha arribat a afectar algunes vegades és la morositat dels bancs amb la demora en la disposició dels

diners que un client ja m'ha pagat i dels quals no en puc disposar,

i mentrestant he d'afrontar puntualment molts altres pagaments. Perquè cobrar diners no equival a guanyar diners, sobre tot avui dia.

Clarament es veu la simbiosi entre la morositat de l'estat i la funció dels bancs ja que per una banda un ens amenaça amb la puntualitat i de l'altra, el seu soci ens reté els diners, emparant-se amb les lleis que promulga el primer.
Una vegada que em vaig trobar en una situació compromesa com aquesta, el banc em va oferir la possibilitat de demanar un crèdit per dos o tres dies. Evidentment ho vaig solucionar per altres vies.
Si llavors tenien diner per deixar-me... en què quedem? Que no dèiem que no circulen diners?. Per començar, d'entrada, ja en tenien els meus.

Per més que diguin, això de la falta de diners al mercat és mentida. Tots sabem que parlem només de garanties i no de manca de diners.
Dit d'una manera més clara: Si en el moment més agut de la crisi, amb els bancs fent el ploramiques, algú va a un banc i demana 10.000 milions i aporta garanties suficients per garantir-ne el pagament dels interessos, a aquesta persona li posen els 10.000 milions a sobre de la taula ipso-facto.
Els diners hi són, però són als bancs. I amb la intromissió que fan en la economia de la ciutadania, quan tanquen l'aixeta, tot trontolla.

Si els bancs passessin a ser entitats d'estalvi tot això no passaria. La gent no hauria de demanar crèdit i la crisi seria molt menys sentida.
S'hauria de començar per desvincular el sector bancari del govern i tornar a un sistema en el qual

el rendiment de la feina es traduís en diner
i no en capacitat d'endeutament

com passa avui.
Per això faria falta un govern fort i amb clara vocació social. I per desgràcia, unes quantes tallades de cap.

El darrer govern que va aplicar aquests principis de protecció
dels drets del treballador davant dels especuladors ha estat
demonitzat fins a extrems paranoics. Amb un discurs així
segurament tornarien a tenir el suport d'àmplies majories.
Clar que si se'ls associa amb l'assassinat de masses i el genocidi i
no els deixen parlar per defensar-se'n, poca cosa hi tenen a fer
i els especuladors apàtrides campen com mai.

Agafat al volant del cotxe i notant que, per moments, m'estava posant de mal humor, havent començat a contestar en veu alta al Sr. Fornesa, se'm va començar a regirar l'estómac mentre mentre anava repetint el meu discurs:

No vull sentir gurús com el sr. Fornesa escampant consignes que van en contra de la meva dignitat.
No vull sentir explicacions tècniques de com funciona l'economia per part de computadores humanes sense sentiment de país i que m'acaven dient que "les coses són així", sense ni el més mínim esperit crític.
Vull perdre la vista a intermediaris entre la meva feina i els meus diners.
Vull veure lleis que prohibeixin l'endeutament de la gent que treballa.
M'agradaria veure una llista amb noms i cognoms dels responsables d'això que en diuen crisi i que, com a mínim, anessin a la presó com qualsevol de nosaltres que hagués estat culpable d'una cosa semblant. No és demanar gaire, si és que els representants de les nostres institucions de govern pretenen tenir un mínim de credibilitat.

El primer polític que digui aquestes coses pel seu nom tindrà el meu vot i segurament el de molt altres.

I no vull sentir més programes de ràdio com aquell on el sr. Fornesa, l'anava dient grossa i les dues entrevistadores no feien més que llançar-li floretes, suposo jo que per limitació intel·lectual, ja que pel to de veu ja es veia que, encara que s'hagués cagat en les seves famílies, ni tan sols se n'haurien adonat. Bé... de fet ja ho estava fent.

Quan el demanar un crèdit passa de ser una opció per a temes i situacions determinades i es converteix en norma generalitzada, deixa de ser crèdit i es converteix en usura.

20 - Origen corrupte de la democràcia.

2010-03-22T17:18:00.000+01:00

Es diu que la democràcia, més o menys com la coneixem a Europa, aparegué a la Grècia del segle cinquè A.C. en territoris petits, on tothom més o menys es coneixia i on els valors socials i el propi paisatge conformaven un univers de referents on s'identificaven amb tota naturalitat els seus membres.

És necessari preguntar-se com es va poder instaurar un canvi de règim de poder tan revulsiu i innovador.
Si abans de la democràcia hi havia, per definició, un sistema de govern no democràtic, o sigui que el poder es concentrava de manera més o menys despòtica en un individu o grup, com va ser possible que aquest poder se la jugués de manera que possibilités l'entrada al govern d'altres persones que no fossin ells mateixos, i de manera pacífica?
S'entendria millor si es parlés de que hi va haver una "revolució democràtica" popular on la gent del poble hagués assaltat el govern i hagués instaurat el seu nou sistema, com a la Revolució Francesa. Però no s'ha parlat mai d'aquesta revolta. Aparentment sembla la primera que la primera Transició va ser una cosa pacífica i acceptada per tothom.

Segurament la cosa o no està ben explicada o senzillament no va anar d'aquesta manera.

A tots ens sorprèn quan ens ensenyen que la democràcia es va
instaurar per primera vegada de manera pacífica quan estem
acostumats a que tradicionalment sempre s'ajuda de petits
recursos que van des de la guillotina, passant pel napalm,
fins a la bomba atòmica

Segons ens expliquen els entesos, sembla que en aquells temps a Atenes només podien votar els homes majors d'edat i nascuts a la pròpia ciutat.
O sigui, que posaven molta cura a triar qui votava, que resumint equivaldria a dir que només tenien dret a vot els que mantenien la ciutat: els qui realment sabien el valor de les coses sobre les quals anaven a decidir.
Aquest model originari només s'assembla de lluny a la democràcia de sufragi universal actual i sembla molt més raonable.

Un típic eslògan del capitalisme apàtrida: "Aquí vivo, aquí voto".
Si Pèricles aixequés el cap se sentiria avergonyit de com
s'ha tergiversat el significat de la paraula democràcia

Si els governants no democràtics, que concentraven el poder absolut i indiscutit, van decidir jugar-se-la a perdre-ho tot mitjançant un sufragi pacífic havia de ser per alguna raó de pes:

O bé eren uns sants (impossible ja que estem parlant de molts segles abans de l'aparició del primer sant oficial),
o eren més aviat tontets i amb bona fe i ho van perdre tot deixant-se enredar (possible, encara que més aviat descartable),
o veien que anaven mal dades i que se'ls acabava el poder i van decidir fer-ho sense que hi hagués un bany de sang, deixant entrar els altres pacíficament, a la vegada que es posaven una medalla i salvaven la pell (possibilitat força veraç),
o van fer una jugada mestra que els va sortir rodona (segurament va anar així).

Observem com va funcionar aquella jugada mestra:
La societat atenesa d'aquell moment es trobava en fase d'esplendor a tot nivell.
És important fer l'observació de que aquesta esplendor, que per descomptat no venia de zero, era el fruit de successius règims de govern no democràtics (ja sé que queda molt reaccionari, però és una constatació inqüestionable i que s'ha de tenir en compte).
Si, com ja ha quedat de sobres demostrat al post "17 - El pagès o l'ou de la serp" d'aquest mateix blog, sabem que les societats basades en l'agricultura, la ramaderia i el comerç tenen com a origen la corrupció, essent-ne potser les figures més representatives, els conceptes de propietat i d'administració, que són en definitiva les pròpies institucions de govern; si sabem que els governs són corruptes per definició, llavors no hem de tenir cap dubte se que la democràcia és també, en origen, fruit de la corrupció. M'explicaré:

Posem per cas que ens trobéssim davant d'un individu molt corrupte, molt intel·ligent, i molt hàbil, que a la vegada ostentés el poder absolut al capdavant d'una societat.
Posem per cas que aquest individu fos un d'aquells que de tant en tant es donen al món, que són capaços de barrinar una idea totalment innovadora i espectacular, d'aquelles que revolucionen el planeta.
Posem per cas que aquesta idea hagués tingut a veure amb la manera de perpetuar el seu poder i a sobre desprendre's de la mala imatge que tradicionalment tenien les tiranies, amb el resultat de que moltes acabaven sovint la seva etapa de govern amb el tirà de torn arrossegat per cavalls.
Posem per cas unes quantes qüestions més per l'estil.

Aquest individu, tenint-ho tot totalment controlat, va atrevir-se a fer creure als seus súbdits que els tenia en consideració, instaurant una ideologia basada en l'adulació segons la qual va aconseguir fer creure als més desgraciats del país que la seva opinió tenia algun valor.
A la vegada es va assegurar que el control del poder després de les eleccions no corria cap perill de canviar de mans, i quan tot això va estar totalment confirmat es va decidir a tirar endavant les eleccions.
Al final ens trobem que les primeres eleccions van ser un frau. Les va convocar un individu que evidentment sabia que les guanyaria. Qualsevol altra possibilitat queda molt lluny de la realitat.

I d'aquesta manera fins a avui dia, on de vegades, a aquesta maniobra calculada se li ha donat noms diferents com, per exemple, Transició.

La democràcia al llarg dels segles ha tingut els seus alts i baixos i ha anat variant i degenerant fins que ella sola ha anat deixant de ser interessant per a ningú si exceptuem les multinacionals i les grans corporacions financeres, que la necessiten per fer els seus negocis i que es veuen, des del 1945, obligats a instaurar-la a tot de països que no en volen sentir ni parlar, a cop de canó i guerres mundials.

Si una cosa indiscutiblement positiva podem dir a favor de la democràcia és el seu romàntic cant del cigne amb el què signà la seva defunció i que ens recorda a la ufanosa florida dels arbres fruiters just abans de morir.
La democràcia, en un darrer acte de comiat carregat de dignitat, com si volgués expiar tots el seu pecats comesos al llarg de la seva vida, es va suïcidar de manera heroica i totalment democràtica a l'Alemanya dels anys 30 quan una majoria aclaparadora de votants fervorosos va decidir, democràticament, que no la volia ni en pintura.
Després de segles d'engany i d'uns obscurs orígens va rubricar la seva truculent existència amb una mort irreversible a la seva pròpia urna.

Mort de la democràcia:
Una majoria de votants alemanys decideix,
democràticament, d'eliminar-la

Dresden, 1945
La democràcia s'imposa novament a Alemanya

enmig del gran entusiasme de les masses

Be, irreversible és un dir... després vingueren els B-17, Hiroshima, Corea, Vietnam, la Transició, la invasió d'Iraq, etc., etc., però des de llavors sempre ha fet falta de la coacció militar per instaurar-la. Segur que no devia també ser així al començament?

19 - Un enemic del poble

2010-03-20T19:47:00.000+01:00

La idea que es té de la zona verda d'aparcament no concorda gaire amb l'explicació que en fan des dels ajuntaments.
El ciutadà percep la implantació d'aquestes mesures com una imposició econòmica amb ànim purament recaudatori. I no va del tot desencaminat.

La zona verda penalitza els forasters de la zona durant el dia però no en horari de nit, amb el problema que la gent que ha d'agafar el cotxe per anar a treballar es troba sense aparcament durant el dia i, un cop torna a casa, al ser lliure per a tothom, tampoc li serveix de res.

Literalment hauria de ser a l'inrevés.

Pretendre que la gent no agafi el cotxe per anar a treballar és una irresponsabilitat ja que és evident que a molts els és imprescindible per la seva feina, molta gent treballa a polígons industrials de la rodalia, etc, amb el drama de que quan tornen a casa, troben que la seva zona verda és lliure per a tothom qui vulgui, just quan ells tornen de la feina i han d'aparcar.
La solució a aquest problema és llogar una plaça de pàrquing que, amb el tema de l'oferta i la demanda que ens esclavitza, val una fortuna (per allò de "lo toma o lo deja") o bé anar amb transport públic.

Si es tracta d'anar amb transport públic, abans de tot caldria que funcionés molt millor, però sobre tot, a la vista de com està degenerant el teixit social de les nostres ciutats, hauria de tornar-se a implantar la venda de bitllets de primera i segona classe.
I sense embuts determinar uns límits, impedint que determinat tipus de gent no tingui accés a primera classe ni pagant, que tots sabem que no és un tema de diners sinó de comportament i respecte.
A Europa, amb tota la seva diversitat, comptem amb uns patrons de comportament social antics i del tot reconeixibles que ens han reportat molts beneficis durant segles i que senzillament hem de respectar i a la vegada fer respectar a la gent que ve de fora.

El 14, abans d'ahir, Santaló amunt, en hora punta.
La imatge és impactant però tots ens hem trobat amb
situacions pitjors. Aquests, com a mínim són discrets i
es comporten amb una certa timidesa, no com altres.

Tornant al tema del cotxe, si el que volen és que la gent no l'agafi, proposo un sistema brillant, a la inversa:

Zones verdes de cobrament

Es tracta de definir un sistema segons el qual es pugui comptabilitzar les hores, dies, setmanes, etc., que un cotxe està aparcat, i que això comporti, no un pagament, sinó una

bonificació econòmica al propietari

en funció del temps que el cotxe no circuli. Ja veurien com la gent deixaria el cotxe aparcat. Fins i tot, al ser un petit negoci amb el qual s'arribaria a pagar certes despeses del cotxe, segurament la gent n'acabaria tenint més d'un, deixant-lo aparcat i fent-lo servir en ocasions especials.
La indústria automobilística en notaria els efectes; la pol·lució també.

Pel què fa a l'ajuntament, és raonable que hagi de considerar com a despesa el fet de de solucionar el problema del trànsit però no és tan raonable que aquesta solució hagi de passar a través de taxes extra i multes.
Si s'implantés el sistema de bonificació, només amb els diners que es destinen ara als sous del milers de controladors de la zona verda, ja tindrien una base econòmica sòlida per començar.

La lògica és que si has de fer un sacrifici com el no agafar el cotxe, això ha d'anar acompanyat d'una compensació. Actualment ens volen fer deixar el cotxe a base de multes i parquímetres. Si hi hagués la bonificació,

el sacrifici vindria acompanyat d'un estímul.

Què passaria amb el sector de l'automoció si un dia la gent no comprés cotxes i tothom anés en transport públic?
De fet no hi ha cap perill que això passi i ho saben molt bé. Tenen claríssim que s'han de vendre més i més cotxes cada dia o l'economia del país s'en ressentiria notablement. No obstant fan veure que no hi han pensat. És com la semi-prohibició de fumar: No ho prohibeixen perquè el consum de tabac és una font immensa de generació de beneficis mitjançant impostos, però al situar el fumador en una posició incòmoda gairebé antisocial, el deslegitimen a l'hora de protestar per les puges exponencials del preu del tabac. Negoci rodó.

Senyors de l'ajuntament:
Pagueu una mica per tenir el cotxe aparcat i tots contents, menys cotxes al carrer, més vendes de cotxes a les fàbriques i el que és més important: Majoria aclaparadora de vots al polític de torn que ho inclogui al programa de la seva propera campanya electoral.

18 - Bye bye empire

2010-03-13T17:34:00.000+01:00

De fet ja es veia a venir. Des de que van circular per Internet aquestes glamoroses imatges, ja era clar qui s'enduria un Oscar aquest any.

I indefectiblement així ha estat. Cap sorpresa. Ara, que a la vista dels personatges que hi havia en el repartiment de la pel·lícula en qüestió, ben mirat, sembla que l'elecció ha estat difícil, ja que hi havia altres candidates que li feien sèria competència.

L'espectacle que l'acadèmia jueva de cinema està donant aquests darrers anys està començant a traspassar la línia tradicional, basada en l'estil conde-duque de Olivares "que se surta el efecto sin que se note el cuidado", descarant-se de manera oberta i vomitant a la cara dels ciutadans del país on resideixen i fan negoci.

A un nòmada li importa ben poc el lloc que trepitja perquè només hi està pas per una temporada i si, durant la seva estada devasta la zona per treure'n el màxim profit, la cosa té molt poca importància perquè el món és molt gran i és ple de llocs on hi trobarà fruits i riqueses per explotar.

El lobby jueu s'està comportant amb els Estats Units talment com feia Charlot, aquell enemic de les classes mitjanes, nòmada improductiu, que a les seves pel·lícules acostumava a aparèixer arribant a una ciutat desconeguda i que, essent contractat per un pobre empresari, li feia la vida impossible, li destrossava el negoci, l'agredia físicament i, un cop arruïnat el lloc, se n'anava a la cerca d'una altra ciutat, una altra víctima, moltes vegades emportant-se la filla del propi l'empresari com a representació in extremis del més apreciat botí d'aquell saqueig.

Val a dir que l'insultant detall de veure un rodamón amb aquella pinta emportar-se la filla de l'amo a qui havia massacrat només s'aguanta si el protagonista és el propi director, ja que probablement ningú més podria pretendre que aquella desferra humana tingués ni el més mínim sex appeal, però ja se sap que quan s'ajunten megalomania i falta de respecte es poden donar coses com aquestes.

Un altre de la tribu amb la jabata de torn.
Qui hagi corregut a fons les dures batalles de la nit
durant anys sabrà que contrastos com aquests només es
donen a base d'afluixar bitllets. Aixecar-se una corsària així no
és impossible però amb aquesta pinta, per descomptat que sí.

L'imperi americà comença a donar signes de debilitat. Al pas que van, amb la gangrena en estat avançat, no seria estrany que el veiéssim caure en menys d'una generació. Si es donés el cas, hauria estat un imperi realment efímer. Vist des d'una perspectiva històrica des d'uns quants segles enllà, la seva durada haurà semblant a la del Tercer Reich.

Com a fons musical, queda molt apropiada la versió
de "Bye bye blackbird" de Charlie and his Orchestra,
interpretada a Berlín el 1941.
Tot i que fa referència a la pèrdua de l'Imperi Britànic,
encaixa molt bé en aquest post.

Quan un país està controlat per gent desvinculada emocionalment amb ell, comença a patir símptomes de malaltia, essent-ne uns dels primers l'atac sistemàtic a tot valor tradicional i la confusió de l'autocrítica per l'autodestrucció. Amb el càncer totalment instaurat poden arribar a passar coses rocambolesques com l'arribada de B. Hussein Obama al govern (que no vol dir al poder en aquest cas) al més pur estil Montilla. Com a descàrrec a B. Hussein pel greuge comparatiu, s'ha de dir que aquest, com a mínim, va guanyar les eleccions.

El líder revolucionari del segle XXI signant la presa de possessió
del càrrec davant del seu gabinet de guerrillers multiracials,
llibertadors de negres i de pobles oprimits, també conscienciats
en altres afers de menor importància

--Jocs Olímpics de Mèxic, 1968--
Aquest eren els autèntics lluitadors pels drets dels negres.
En van fer una escabetxina que no en va quedar ni un amb
esma per obrir la boca. Els pocs supervivents que en queden
avui es deuen haver quedat amb un pam de nas.
"No volíeu un president negre? Doncs ja el teniu".
I ara a callar. Tema "sanjat".

Que a Catalunya es ridiculitzi el folklore, que a Alemanya es fomenti el sentiment de culpa, que al Japó es facin concursos d'imitadors d'Elvis Presley al carrer sap greu, encara que es veu de seguida d'on en prové el motiu, però que un país com els Estats Units, primera potència mundial, respectat i temut per tothom, hagi d'anar autoqüestionant-se i dinamitant les seves pròpies escales de valors no respon a la lògica... bé, la lògica, que falla poc, diu que han de tenir el mateix problema que els altres. Dit d'una altra manera: Són un país on la gent que mana són forasters.
Es comporta com un país ocupat, com una colònia. La seva economia s'ha anat tornant com la de les colònies, exportant de manera quasi exclusiva matèries primeres ja que, per causa de la deslocalització, les seves manufactures es porten a terme a altres països, amb la reinversió dels beneficis a aquells països i no a la metròpoli, i amb la imminent pèrdua de control de l'exclusivitat de la tecnologia pròpia per la mateixa raó.

Com pot permetre's un país aquesta situació? Senzillament perquè als seus responsables els importa ben poc.
I com es fa per què la gent no protesti? Ben senzill: trencant el sentiment d'identificació amb el país atacant de manera sistemàtica tot allò que pot simbolitzar l'orgull, patrimoni, unitat de grup i exaltant qualsevol canvi en aquesta direcció.

Si el Pobre Norman Rockwell aixequés el cap...

Qui faci veure que en aquest país no estan passant
coses dramàtiques és senzillament un hipòcrita.
Només hi falta a taula un latino o un negre d'aquells
que a les pel·lícules no paren de dir "mierda!"

I arribats aquí tornem tema de Hollywood, en plena crisi, amb estudis tancant, i amb el rabí Spielberg i altres col·legues portant les seves produccions a Bollywood. Tant se val si la indústria americana del cinema, un dels símbols més representatius del país, se'n va a passeig si el que compta és guanyar diners i prou. Si Hollywood acabés tancant no passa res, te'n vas a viure a un altre lloc, per què no l'Índia, i tan panxo.

No fa gaire vam veure el al bidell del lobby jueu B. Hussein Obama, oferint una recepció de gala a la Casa Blanca a Manmohan Singh, primer ministre de l'Índia, amb tota la pompa dels grans aconteixements i amb una posada en escena més glamorosa del que és habitual.
De segur que la proximitat de l'Índia a la zona de conflicte bèl·lic dels seus veïns, les relacions amb la Xina la seva posició geo-estratègica, etc, i tot un seguit de qüestions que ni m'imagino dominaren i justificaren l'acte.
Però, ves per on, enmig de la multitud de milionaris, polítics i diplomàtics hi circulava el tal Spielberg, artífex en primera persona de l'emigració de capital americà a l'Índia, just abans de l'acaparament d'una pila d'Oscars per part de la Bollywoodiana producció d'Slumdog millionaire.

La gala dels Oscars de l'any passat serà recordada, entre altres calamitats, per l'espectacle musical on l'unicejo guanyador dels Oscars a la banda sonora i a la cançó obsequià als assistents amb una actuació bollywodiana que semblava indicar el final d'una època.

The golden man, the Goldman's man.

Hollywood

R.I.P.

Amb el capital jueu anant-se'n de Hollywood cap a Bombai
potser les properes gales dels Oscars canviaran una mica de tema.
Pitjor no serà.

Lo del bocoi negre i pelut d'aquest any ja no ha estat tan impactant.
Quo vadis Amèrica? Vigila amb aquesta gent o sinó et passarà el mateix que els va passar als romans quan els forasters van agafar les regnes del productiu imperi, disfressats de ciutadans.

17 - El pagès o l'ou de la serp

2010-03-08T23:19:00.000+01:00

Em considero filosòficament en contra de l’agricultura i la ramaderia. Les odio profundament per ser l'origen de la degeneració que ha portat als humans, a diferència dels animals, a la pràctica de la corrupció generalitzada a la nostra societat.
Amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia aparegué per primer cop el concepte d’excedent. Fins llavors mai s'havien acumulat béns i, per tant, els lladres no podien existir. Potser només petits furts, coses naturals entre rivals esportistes i fanfarrons, però de cap manera la lladregada institucionalitzada que suposa arribar a extrems com l'esclavatge o la Cambra de Comerç que coneixem avui dia i que, ja mesells, fins i tot trobem normal.
Tampoc hi havia éssers malats ni decadents. Els que no podien caçar senzillament es morien, tal com fan els animals.

Observem, per exemple, l’aspecte de la població de caderneres que hi ha al voltant de casa. Veurem que tots els exemplars que trobem gaudeixen de bona salut.

Exemple de cadernera normal, com totes.
Algú ha vist mai una cadernera pobre, a l'atur,
amb una hipoteca o en cadira de rodes?

No hi ha caderneres geperudes ni amb problemes mentals. Qui cregui que això es pot millorar, que m’ho expliqui.

Diuen que fins i tot la humanitat, al no poder prolifera la reproducció d'éssers malats i degenerats, tenia una mitjana d’alçada superior a la d’avui.

"Ja no queden homes com aquests".
Des de l'enterrament de Samuel Johnson,
segurament el darrer vestigi de l'excel·lència indòmita humana,
aquesta frase que es va dir en el seu enterrament
ha agafat més sentit que mai.

Havia de ser algú molt corrupte el primer que va tenir la idea de cultivar una planta per matar-la quan a ell li vingués de gust o de tancar en una cleda un grup d’ovelles per la mateixa raó, obligant-les a fornicar entre elles indiscriminadament, dinamitant de base l'essència de la Llei de la Selecció Natural.
Passar de recollir fruits silvestres a crear camps d’extermini de plantes i animals va ser un pas monstruós com no se n’havia vist cap a la terra des de l’aparició del primer ésser carnívor, que també déu n’hi do amb aquest i amb el mal que va arribar a fer.

Si ens volem reconciliar amb el nostre planeta hem d'acabar
amb imatges i escenes carregades d'odi com aquesta

Si fem una ràpida ullada a un camp cultivat de seguida es veu la seva semblança amb un camp de concentració. Ambdós conceptes tenen en comú la idea d’esclavatge, de privació de llibertat i d’extermini. I no diguem ja la d’un ramat de bens, i ni parlar-ne del què representa un escorxador municipal. D’un camp de cultiu a una presó hi ha una distància molt curta i si es mira des d’una perspectiva històrica veiem que ambdós conceptes es van inventar quasi bé simultàniament deu fer, diuen els entesos, uns 10.000 anys.

Amb una ullada ràpida a una zona de camps de cultiu i a un dels
camps d'extermini d'Einsenhower, amb més de 300.000 nois
alemanys, de seguida es veu que ambdós conceptes responen a
un mateix patró degenerat, amb la manca d'escrúpols
com a denominador comú.

I què és un ramat d'ovelles comparat amb els presoners
que els demòcrates americans van lliurar als soviètics,
talment com si els portessin a l'escorxador?

Ramaderia, extermini, pastor, guarda...
a part de les subtileses...
hi ha alguna diferència de pes?

Amb l’agricultura i la ramaderia aparegueren els excedents i a partir d’aquí sorgiren al cap de ben poc els intermediaris, els acumuladors de capital, el consumisme com a necessitat, els assentaments estables, la identitat nacional, els exèrcits, la capacitat de supervivència dels degenerats físics i polítics, etc, que amb els anys ens han portat a haver de patir les figures dels banquers, els països, les guerres, la religió, la democràcia, les multes de trànsit per anar a 40 per l'autopista, la feria de Abril de Santa Coloma, el tripartit… o sigui, tot un seguit de conceptes que giren al voltant dels diners i que estan monopolitzats per gent que és incapaç de viure pels seus propis mitjans i necessita de la intermediació amb els excedents de la producció dels altres, ja sigui com a cap de la tribu o com a submarí infiltrat.

Fins i tot hi ha pobles que s’han especialitzat amb aquestes pràctiques i que viuen parasitats sempre als altres (sempre i quan produeixin béns aprofitables i amb els que es pugui comerciar). Es caracteritzen per no anar mai a zones deprimides del planeta; sempre se’ls troba als països capdavanters, com per exemple a les darreres èpoques ha passat als Estats Units i a Alemanya, entre altres. De tant en tant, al llarg de la història i sobre tot abans d’existir la televisió, al ser més fàcil la comunicació entre les persones, la gent tenia les coses més clares i se'ls expulsava periòdicament. Avui potser ja no deu ser possible, però qui sap, potser encara ho veurem succeir.

Els mercats m’omplen de neguit quan m’adono d’estar passejant enmig de piles de cadàvers d’éssers que han estat criats per ser assassinats segons les nostres conveniències. Pensem en els milions de generacions d’albergínies o de cigrons que han patit aquesta dissort en el més absolut anonimat.

No tenen ni tan sols una ONG que les protegeixi.
La majoria dels membres d'aquestes organitzacions solen
ser vegetarians i acostumen a proveir-se de menjar
a llocs com el de la foto

Però encara és més esfereïdor adonar-se que les parades de verdura són plenes d’éssers agonitzants que no només no són morts sinó que si els plantéssim, segur que la majoria revifarien.

Impactant imatge d'una pila de rovellons encara vius
davant de la indiferència de tothom

No fa gaire, uns científics van aconseguir captar les radiacions ultrasòniques que emetien unes cols acabades de comprar a la verduleria i amb les quals elles expressaven els crits de dolor de la seva agonia, i que es van anomenar “l’agonia de la col” .
Imaginem per un moment els crits de dolor terrorífics que les hortalisses deuen sentir en entrar en una catedral de l'extermini com és per a elles la Boqueria, amb milers de vegetals agonitzant i demanat ajuda de manera desesperada, sense que ningú no les pugui ajudar i ni tan sols se n’adoni. Nosaltres no ho sentim, i com que “ojos que no ven y orejas que no oyen, corasón que no siente”, ignorem el drama que passa pel davant dels nostres ulls, les comprem i ens les mengem de viu en viu o bé les socarrimem amb oli bullent, a la brasa o les fiquem, vives, a l'olla a pressió.

Davant d’aquestes evidències de falta d’escrúpols dels agricultors i ramaders, em trec el barret amb els darrers homes lliures d’Occident que són els pescadors. Cada dia surten a treballar a un mitjà hostil com és el mar i, amb l'esperit intacte dels primers cro-magnons, encara avui dia emprenen gestes plenes de romanticisme caçant balenes en una lluita d’igual a igual, mantenint el respecte ancestral que els nostres avantpassats van tenir durant milers de generacions per les criatures d’aquest planeta.

16 - Res no és (del tot) mesquí

2010-03-08T13:25:00.000+01:00

Moltes vegades tendim (jo el primer) a desconfiar de les notícies.
Últimament ens han bombardejat amb la grip A, el canvi climàtic, la sequera, etc., i molts ens posem a la defensiva com si ens estiguessin prenent el pèl i fossin víctimes d'un intent de manipulació per tal d'encolomar-nos una imminent pujada de preus.

De totes maneres, s'ha de reconèixer que no sempre és així.
De vegades la premsa denuncia injustícies i perills i gràcies això s'eradiquen problemes greus.

Molts recordarem l'època en que la premsa denunciava cada dia atacs de gossos perillosos. Estic segur que gràcies a aquella campanya que va denunciar-ho dia a dia durant molts mesos es va aconseguir eradicar el problema. Avui ja no cal parlar-ne perquè, gràcies a la premsa, el problema no existeix.

El mateix va passar amb la pedofília,
amb la pornografia infantil.
I amb la sida.
Amb la desaparició de les balenes.
El poble kurd.
I molts altres temes importantíssims com aquests.

Des d'aquí vull donar gràcies als mitjans de comunicació i espero que gràcies a la seva valent tasca de denúncia aconsegueixin fer desaparèixer ben aviat de les nostres vides noticies que parlin de temes com:
La violència domèstica (d'homes cap a dones),
el canvi climàtic,
la crisi,
els nous catalans i les seves receptes de cuina,
l'Holocaust,
andalusos amb filtracions d'aigua des de la teulada,
els països perillosos com l'Iran,
etc, etc.

De totes maneres, si em permeten, agrairia que, quan ens parlin d'un problema, ens comentin el problema i com ens afecta però també qui n'és el responsable, que no surt mai i que aniria bé saber qui és per tal de posar-lo a la presó o lapidar-lo. No sempre és fàcil trobar el culpable, d'acord, però en temes concrets com ara aquest embolat de la crisi, diria jo que assenyalar a tres o quatre persones, algun govern, algun lobby, etc, ha de ser evidentment més fàcil. Només això.
Gràcies.

15 - Professions a redefinir (I)

2010-03-08T10:28:00.000+01:00

El cambrer i el pa amb tomàquet

A la vista de com evoluciona la decadència d’un dels nostres valors simbòlics més representatius als bars de l’Àrea Metropolitana proposo que la Generalitat o qui sigui exigeixi un certificat de catalanitat de com a mínim cinc generacions als cambrers que serveixin pa amb tomàquet als clients.
S’han d’erradicar definitivament i amb urgència les situacions com aquesta, que cada cop es repeteixen més:
-Bon dia
-Buenos días, que será?
-Un entrepà de pernil
-Con tomate?

La pregunta sobra.
Les primeres vegades responia que sí, notant una certa incomoditat, pero sense fer-ne cas.
Quan la cosa es va convertir en norma, deia : “és clar que sí, amb tomàquet, per què m’ho pregunta?”.
Se’m va anar carregant els neulers i vaig anar a parar en situacions més tenses, explicant a l’estranger de torn que al país on havia anat a viure un entrepà de pernil volia dir pà amb tomàquet i pernil i que si a algú no li agrada, ja sap que ha d’especificar que no el vol amb tomàquet, etc, etc. Tot, una situació incòmoda que cansa i desanima i de la qual ja n’estic més que tip.

Però, com suposo que ho haurà notat la majoria de la gent, el drama real ve quan et posen el bocata: Obren el pa, agafen un pinzell i sucant-lo dins d’un pot de vidre on hi ha tomàquet triturat escampen aquella cosa pel pa, i ens serveixen un pa pintat de color de rosa.
La cosa és del tot inadmissible.

Ja sé que inevitablement pagaran justos per pecadors però, o s’exigeix un mínim de cinc generacions nascudes a Catalunya per part de pare i de mare a la gent que serveix el pa amb tomàquet o el país se n’anirà a passeig més ràpid del què ens pensem.

Això sí

Això no

Per a mostra, mireu aquest pèrfid enllaç on un salvatge explica com es prepara un “pan tumaca”.
“(...) Luego rallaremos el tomate en un recipiente y lo pondremos en las rebanadas con una cuchara (...)”.
http://entrepanandaelbollo.blogspot.com/2008/08/pan-tumaca-o-pa-amb-tomquet.html
Per matar-lo.

Que a Catalunya ens serveixin el pa amb tomàquet d’aquesta manera equival que a Itàlia els serveixin als restaurant espaguetis tallats a trossos, que hi ha gent que ho fa a altres països.

Client -Buon giorno
Cambrer -Buon giorno signore (de fet el cambrer es podria dirigir al client en castellà, com passa aquí).
Client -Spaguetti alla Napolitana, per favore.
Cambrer -Enteritoh o cortao a trosso?

L’italià al·lucinaria i es pensaria o que és una broma o que el cambrer s’ha fumat un canutu.

14 - Un resum sobre la grip A

2010-03-03T20:59:00.001+01:00

No cal entrar a fer massa comentaris sobre la grip A.

De bon principi ja es veia que tot aquest tema era una ensarronada paral·lela a l'alarma pel canvi climàtic, l'arsenal nuclear d'Iraq, les dones maltractades de l'Afganistan, etc.

Evidentment a casa no en vam fer ni cas des d'un bon principi.

En aquest vídeo, una mica llarg, la monja benedictina Teresa Forcades ens en fa una explicació tan ben detallada que m'estalvio de fer-hi més comentaris. Si tens un moment, dedica-li uns minuts.

La serietat i la integritat d'aquesta senyora desprenen un magnetisme irrefrenable, suposo que per allò que diuen que la intel·ligència és sexy. Si no fos pel respecte que em mereixen els membres de la seva ordre, encara em plantejaria de fer-li un "approach". Que Déu, amb la seva immensa misericòrdia, em perdoni pel que acabo de dir.

A la vista de com ens tracten els mitjans de comunicació, amb els noticiaris a la televisió i els diaris que ens prenen literalment per imbècils, vaig decidir ja fa temps informar-me del món per altres vies molt més útils i ni recordo la darrera vegada que vaig comprar un diari. Si la venda va de baixa, els recomanaria que en canviessin el paper i els fessin de paper de vàter perquè tinguessin alguna utilitat extra. Potser llavors en tornaré a comprar un.

Ja ens van tantejar fa temps amb altres pandèmies mediàtiques com la de les vaques boges, (segurament l'alarma del mitjans va poder aturar-la a temps) i la de la grip aviar que, si no recordo malament, va matar un gat a la Xina i ens va tenir a tots amb el cul apretat durant una bona temporada.

13 - Petits retocs a un Article de Pilar Rahola

2010-02-28T22:21:00.000+01:00

Llegim aquest interessant article de la nostra veu de la consciència local, la sra. Pilar Rahola, publicat recentment a La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53896218972&ID_PAGINA=22088&ID_FORMATO=400&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=

En línies generals estic totalment d'acord amb l'article.
Sovint la sra. Rahola va de transgressora i, amb la capa i l'espasa, es posa a dir les coses pel seu nom, a posar els punts sobre les is. Com quan se li omple la boca de sionisme, encara que derrapi i intenti fer fora de la pista a tothom que se li posi al davant.

Quan, en aquest article, fa l'enumeració dels improperis que, segons diu, rep "... cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto" sembla que s'ha deixat els improperis que rep una part de la població quan, en circumstàncies semblants i fins i tot menys conflictives i totalment pacífiques, s'ha de sentir insultada de la mateixa manera amb qualificatius tals com: racista, antisionista, neonazi, incitador a l'odi, etc.
Serveixin aquestes línies per fer-li'n un recordatori.

I ja que estem de broma (seriosament de broma), permetin-me que agafi l'article raholià i li canviï algunes paraules de manera que ens trobarem amb un article totalment diferent.
Les paraules i comentaris canviats, afegits o substituïts apareixen en vermell:

Decía la canción de Serrat, "Niño, deja ya de joder con la pelota. / Niño, que eso no se dice, / que eso no se hace, / que eso no se toca". Y algo debió de quedar de aquellos tiempos que rememora la bella canción, porque, sin ser niños, una nutrida corte de guardianes de la doctrina vigilan meticulosamente que "no jodamos con la pelota". La pelota, hoy, es la palabra, y el "no se dice" configura el tronco esencial de la doctrina de la corrección política, la que, en su lucha a favor de una sociedad tolerante, acabó convirtiéndose en forma moderna y progre de censura del pensamiento. (Per ara anem bé)

Como la lista es larga, no cabe relatar la cantidad de ideas que no se pueden expresar en voz alta, so pena de recibir en el cogote el diccionario entero de improperios. La etiqueta de "racista, antisionista, antijudío, neonazi, incitador al odio" y etcétera, que puede caer encima de cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto.

Por supuesto, el lobby judío controla nuestros gobiernos, les obliga a promulgar leyes, y estoy a favor de censurar la maldad ideológica. Pero entre el delincuente que desprecia a un colectivo humano y el ciudadano que opina incorrectamente, hay un gran abismo. Porque detrás no hay un loco cegado por el odio, detrás hay, generalmente, alguien con motivos para estar cabreado (això de cabreado queda bé... de vegades les coses que passen són tan grosses que s'ha de recórrer a les paraulotes per poder-se fer entendre, què collons). La tendencia, sin embargo, es meterlo todo en el mismo saco, reducir la complejidad de la realidad a una simple retahíla de tópicos maniqueos y evitar los debates de fondo, encantados de navegar por su superficie. (Exacte i molt ben explicat, per cert)

La dualidad del intervencionismo global judío es, en este sentido, un clásico. Es evidente que el judaísmo significa muchas cosas, entre otras mano de obra (barata, para nuestra desgracia ya que cuando lo controlan todo acabamos trabajando para poder comprar después nuestro sueldo a los bancos), riqueza para ellos, destrucción de la cultura, sociedad plural nos guste o no... Y también es cierto que la llegada masiva de intereses económicos judíos, muchos totalmente camuflados, también genera una mayor confusión, problemas de convivencia como la llegada en masa de inmigrantes semi-analfabetos que socaba los ingresos de los trabajadores locales, económicos, a menudo ideas radicales totalmente subliminales, y un sinfín de complejos conflictos que pa qué te voy a contar. Sin embargo, esto no puede decirse, so pena de parecer lo que uno no es. Pero no decirlo no implica que la gente no lo piense y que, ¡ay!, no sea cierto. Lo de Occidente es, en este sentido, paradigmático. Aumentan la influencia y controles judíos de forma desmesurada, se abandona al pueblo a su suerte –con el coste social, económico y cultural imposible de asumir–, se aplica la corrupta ley de Extranjería que ellos mismos han creado y no se atajan los problemas de inseguridad ante la extorsión. Al final, estallará el conflicto. ¿Culpa de los ciudadanos de Europa, que se han vuelto todos racistas? Más bien, culpa de una política errática en una materia tan delicada que acabará llevando a la gente al límite. Y entonces es cuando llegarán los racistas de verdad, y se zamparán el gato y al buitre. Y no porque seduzcan con sus malvados cantos de sirena, sino porque, ante la estafa al ciudadano, la gente se coge a un clavo ardiendo.

12 - Rara avis Günter Grass

2010-02-21T23:25:00.000+01:00

Vaig assistir temps enrrera a l'Institut Goethe a una compareixença de l'escriptor Günter Grass on hi havia de fer una xerrada i parlaria del seu darrer llibre, que en aquells moments s'estava a punt de publicar a Espanya.
Vaig assistir-hi amb un aire totalment neutral i positiu i amb l'interès que se sent quan es té l'ocasió de veure en persona una figura del panorama cultural internacional que està de passada per la ciutat. Segurament amb punt de morbositat, -potser això em va acabar d'influir per anar-hi- fruit del recel que desperten les personalitats culturals alemanyes de postguerra, si es té en compte que aquell país, des de que va perdre la guerra gairebé no ha produït cap personalitat remarcable, concretament en el camp les arts i la cultura, trencant violentament una tradició molt prolífica i capdavantera en tots els camps des de feia segles.

Si bé vaig entrar a la sala, com deia, amb una actitud totalment neutral i àvid de sentir coses interessants, la veritat és que vaig tornar a casa amb mal gust de boca i força fastiguejat. Aquell Grass havia resultat ser el què em podia haver temut: un personatge acomplexat, ple de tics, carregat de pretensions i amb un ego immens. Una total decepció.
Al contrari del que es es diu quan hom diu que les aparences enganyen, la veritat és que les aparences normalment enganyen poc, acceptant les excepcions que sempre hi són.
Si tenim en compte que gràcies a la cultura i el sentit comú tothom té ben sedimentat els conceptes estètics del què és virtuós o viciós, el que és heroic o mesquí, íntegre o fals, bonic o lleig, etc., en definitiva l'associació d'un aspecte amb el seu significat -amb les seves múltiples excepcions- la veritat és que quan un veu el sr. Günter Grass de cara a cara li ve una sensació de que l'aspecte d'aquest individu no s'emmotlla al concepte al qual se l'associa.

Quan el veus amb aquell bigoti estrany entre de mexicà i de llenyataire de la taigà, amb la seva manera de caminar, pausada, no tant pel pes dels anys com per un efecte calculat de posada en escena, pretensiós; la manera de mirar la gent per sobre de les ulleres amb el cap abaixat i ulls distants i malhumorats; una boca amagada sota el bigoti que esbossa un rictus de pagès desconfiat amb una expressió sinistra, severa; la veu greu, pausada, plena de silencis que no poden ser trencats per ningú i que acaben incomodant; un aire general imbuït d'una expressió de recorda el victimisme, l'absència total de sentit de l'humor... de seguida hom té la sensació de que hi ha alguna cosa que no encaixa en aquest individu.
Decididament no cau simpàtic, no té res que desperti sentiments d'adhesió noble. El públic l'ha d'escoltar, admirar... No comparteix; s'exhibeix pretensiosament. Desprèn una aura sinistre de falsedat i de remordiment al seu voltant. La gent en silenci, com a estaquirots, l'ha d'escoltar.

Fatalment s’assembla massa a aquell personatge dolorós i lamentable que hem hagut de suportar al llarg de dècades i que, amb amargor, coneixem amb el nom de José Sacristán.

Sacristán es va passar els anys de joventut protagonitzant pel·lícules fent sempre, sense amagar-se'n, el paper d’idiota integral. El públic percebia la incongruència de veure aquest imbècil fent de personatge entranyable, però llavors no eren èpoques per entrar en detalls com aquests. I va seguir apareixent a les pantalles fent el ridícul i amargant la vida de l’espectador any rera any, com una maledicció.

Coses de la vida –no entrem en detalls- amb allò que en diuen la Transició, va desaparèixer una temporada de les nostres vides, retornant tot d’una al món de l’espectacle totalment metamorfitzat en un ésser obscur i sinistre, viva encarnació kafkiana d’un personatge torturat i mal parlat, talment com si el remordiment el dominés de manera implacable. Com si fos un premi per una dura tasca que va fer en el passat, es va veure catapultat a la fama novament, però, ara sí, amb categoria d’actor seriós i profund. Com deia abans, no entrem en detalls.

Fotograma de “Las Ibéricas, C.F.” amb un jove José Sacristán fent el paper de retardat mental que el caracteritzà i amb el que ens torturà al llarg de massa anys. S'intueix de fons una melodia de Herb Alpert & the Tijuana Brass.

Günter Grass de jove tampoc tenia massa bon aspecte. Més que un intel·lectual d’una cultura d’avantguarda sembla un agent del KGB a Varsòvia.

Potser a aquell refrany que diu:
"Qui de jove no treballa, quan és gran dorm a la palla"
se li podria afegir:
"Qui de jove traeix la seva consciència, de gran fa mala cara".

Aquest tipus de salt, de pèssim actor a icona de l’espectacle seriós per les bones, forma part d’un estil de metamorfosi “made in Spain” molt característic de la pell de brau.
Recordem casos similars com el de l’inefable Guruceta, que, més o menys de manera paral·lela a Sacristán, va passar per l’escàndol i es va guanyar la retirada del permís per exercir la seva professió d’àrbitre de futbol, a pols. Uns anyets a l’anonimat, la Transició pel mig, i ja va tornar a triomfar als terrenys de joc. Poc després era aclamat pels mitjans com a millor àrbitre d’Espanya i prosseguí la seva carrera com a àrbitre internacional.

La cosa era tan gruixuda que al final Déu hi va haver d’intervenir, amb el pobre Guruceta acabant els sues dies incrustat al xassís d’un camió.

És possible que m'hagi quedat antiquat i potser influït de manera irreversible pels patrons que em van inculcar de petit tant a casa com a l'escola, però associo conceptes com el valor, el talent, la grandesa, la cultura, l'honestedat, el sentiment de pertànyer a un lloc, etc., a un altre tipus d'aspecte.

Albert Camus Frederic Mistral

Pau Casals Francesc Pujols

Només per la cara que fa ja es veu que aquest personatge juga en una altra lliga

Si hem de fer cas de la màxima Nietzschiana segons la qual el bigoti representa la constant tràgica de l'individu, Günter Grass se'ns apareix com l'expressió més simbòlica de la tragèdia humana.

A part d'aquestes observacions crítiques sobre l'aspecte d'aquest individu vull fer dues observacions sobre el contingut de la "conferència": una respecte al llibre que presentava i els escrits que va triar-ne per llegir -los al públic i l'altra, la vomitada impresentable d'aprofitar l'ocasió per auto-promocionar-se com a artista multi-disciplinar, presumint de dibuixant i il·lustrador, protagonitzant un numeret gairebé pornogràfic absolutament menyspreable.

En aquelles dates s'anava a publicar el seu llibre Im Krebsgang i la conferència tenia el motiu de fons de promocionar-lo. No entraré a parlar del llibre, aquí en teniu una curta ressenya del contingut: http://www.unilibro.es/find_buy_es/libro/edicions_62/com_els_crancs.asp?sku=408985&idaff=0.

El que em va incomodar de bon principi va ser la insistència masoquista o sàdica o qui sap, potser una barreja d'ambdues coses, d'anar a ficar el dit a la llaga de la tràgica derrota alemanya a la guerra. Entre els assistents a la sala hi havia representada la colònia alemanya de la ciutat en pes. Tot d'homes i dones elegants, ben vestits, correctíssims, ben asseguts a les cadires, que havien d'aguantar un cop més com algú els refregava per la cara la seva derrota, insultava les seves famílies i, això ja va ser repugnant, com els llegia unes pàgines triades del llibre que ara s'anava a publicar.

Amb una falta de sensibilitat i un mal gust impressionants va començar a llegir. Deixant de banda que criticar els perdedors de la guerra després de tants anys no té res de nou ni d'intel·lectual, essent el refugi-abocador per excel·lència de tota la gent mediocre del planeta, el tema tenia una dosi important de sadisme pel fet de que es recreava en la desgràcia d'aquesta gent de manera abusiva i descarada.

La lectura triada es centrava en les pàgines on es descriu l'escena de l'enfonsament del creuer Wilhelm Gustloff, al gener de 1945, ple a vessar de dones i criatures que, en un darrer intent, esperaven poder fugir del seu país en flames, travessant les fredes aigües del Bàltic en una nit de gener.

L'eminent sr. Grass es recreà a fons en la descripció del sofriment d'aquelles persones i la seva desesperació. Després de que a tots ens va quedar del tot clar que estàvem davant d'un vaixell ple de civils tan innocents com qualsevol dels presents a la sala, ens clavà la punyalada de, me n'estalvio els detalls, dibuixar-nos l'enfonsament d'aquell creuer que, sigui dit de passada, ha estat la catàstrofe naval més gran i amb més morts de la història amb escreix, encara que no se'n parli mai.

Davant d'un públic majoritàriament alemany, sense deixar de mirar el paper i fent de tant en tant una miradeta per sobre les ulleres al personal consternat que tenia al davant, se li va notar una satisfacció morbosa quan, entre mil i una calamitats, va descriure un episodi monstruós: Davant de l'imminent enfonsament, les mares llançaven a l'aigua els seus petits amb els salvavides. Resulta que als nens, que tenen el cap desproporcionadament gran comparat amb el dels adults, els pesava més el cap que les cames i, al trabucar el salvavides, quedaven amb el cap sota l'aigua, ofegant-se. Amb una apoteosi macabra i maligna -de veritat que semblava que se n'alegrés- ens va descriure morbosament com el mar va quedar tot ple d'una infinitat de salvavides d'on sobresortien cametes cap amunt, ja que els caps eren sota l'aigua, evidentment, amb tots els nens morts. L'orador, satisfet, ens ho llegia com qui fa la descripció d'un paisatge qualsevol. Només va faltar que tothom s'aixequés i comencés a aplaudir.

Suposo que no cal seguir amb els detalls de la lectura perquè ja es veu de què anava aquella sessió.

El seu posicionament moral estava ben blindat. Ell era alemany i havia viscut la guerra en primera persona (encara no havia sortit a la llum la seva exhibició obscena amb la que, poc temps després, es va desfogar embolicant més la troca, fent gala del seu pas per les Waffen SS). N'era protagonista, víctima i culpable igual o més que qualsevol dels presents a la sala i a la vegada, parlant d'un fet estrictament històric, ho feia des del punt de vista local, i per tant, teòricament no era tan greu com si ho fes el botxí.

Com a nota curiosa, molt reveladora de qui és aquest personatge, Günter Grass explica en l'entrevista d'aquest enllaç que les dues raons principals que el van portar a allistar-se a l'exèrcit van ser un fort complexe d'Èdip i l'incòmode vàter de la casa familiar.
Sense comentaris.
http://www.newyorker.com/reporting/2007/06/04/070604fa_fact_grass

El seu relat seria més propi d'algú ressentit amb els alemanys, posem per cas un jueu, abans que un alemany net de culpa i fill del poble. Una conferència com aquesta, amb un alemany auto-flagel·lant-se hauria estat més pròpia d'haver tingut lloc, posem per cas, a Tel Aviv i no davant dels seus paisans. De l'escrit vessava un aire de revenja, de recreació amb la mort de persones totalment innocents, en concret, d'una multitud de nens. Amb l'excusa de relatar un fet real, el discurs tenia una voluntat clara d'humiliació sense ni la més petita insinuació de denúncia.

A més, a part de lo innecessari de fer empassar als presents aquella descripció tan horrorosa, hem de tenir en compte que l'episodi de la catàstrofe real va tenir lloc en mig de la foscor més absoluta de la nit i per tant, detalls terrorífics com aquells dels nens ofegats amb el cap sota l'aigua són totalment gratuïts, inventats.

La sala estava en silenci, no només per l'educació del públic sinó també per la consternació i l'abatiment d'aquells alemanys que ja no tenen esma ni per defensar-se dels continus ultratges de què són objecte dia a dia. Veure aquella gent "apechugant" d'aquella manera davant d'aquell psicòpata em va fer molta pena. Ningú no va protestar ni va dir res, com si fossin uns zombis. Segurament molts devien pensar que ja els estava bé el què els havia passat, que s'ho mereixien, potser ho van trobar normal... pobre gent, de veritat.

La traumàtica sessió havia d'acabar amb un acte, si em permeten, al més pur estil jueu, consistent en intentar aprofitar l'ocasió per posar-se medalles a sí mateix en matèries alienes, com si ell en fos un expert.

L'insigne Grass, amb una demostració indecent de falta de vergonya, ens va passar un seguit de diapositives d'unes il·lustracions que ell mateix havia realitzat per al llibre. Els dibuixos, de caire figuratiu, eren de molt baixa qualitat. Segurament l'home no sap que, si no saps dibuixar, més val que no t'aventuris amb el realisme i menys amb la figura humana. Els comentava lentament, un per un, com en una classe d'història de l'art. L'espectacle va ser al·lucinant.

Les il·lustracions són de poca qualitat però la cosa no tindria tanta gravetat si no ens trobéssim l'autor dels dibuixos, que lògicament no ha triomfat en el camp de les arts plàstiques perquè no és el seu tema, intentant colar-nos les seves mediocres creacions com a peces de valor aprofitant la posició que l'acte li oferia.

Amb una ullada ràpida a aquest dibuix, no cal ser massa perspicaç
per associar-lo a la iconografia carnavalesca de l'Holocaust.
"Tant de bo jo pogués dir que he estat a Auschwitz", sembla pensar.

Aquesta escena vergonyosa hauria estat per riure si no fos perquè ja era la enèsima vegada d'aquella vetllada que l'orador es passava de ratlla i ens faltava al respecte demostrant-nos la poca consideració que tenia per la intel·ligència i la dignitat dels assistents.
Aquella demostració de vanitat tenia un aire ofensiu de prevaricació; només faltava que digués el preu de les obres i que encetés una subhasta.

Em va recordar els numerets, molt menys greus, d'altres personatges famosos del món de la faràndula que aprofiten la seva popularitat i posició per tantejar-nos a veure si ens empassem com a obres d'art les escopinades de la seva maldestra vanitat, mentre cauen en el ridícul.

Sense anar més lluny pensem amb les presentacions en societat de les "escultures" del perruquer Llongueras o les divagacions pictòriques del cantant Luis Eduardo Aute.

La conferència acabà així, amb aquesta traca final. Ni una sola reflexió, cap idea que fes pensar. Günter Gras es va limitar a llegir barbaritats ofensives del seu llibre i a presumir, sense abandonar ni un moment aquella expressió de fàstic que el caracteritza.

En una entrevista a Félix de Azúa publicada al el diari El País, l'entrevistat feia aquest comentari:
"Pero los intelectuales no tenemos ninguna función, y los que se creen tenerla se convierten en instituciones y son ridículos, como Günter Grass, o estos personajes que creen ser muy influyentes y en realidad son puros apéndices de la administración."

11 - La dimensió desconeguda ens toca d'aprop

2010-02-15T18:44:00.001+01:00

O, com a mínim, un vehicle de dimensions i forma desconegudes ens ha visitat recentment. Les inquietants roderes que va deixar en són la prova.

Va ser durant el passat mes de setembre que la ciutat de Barcelona es despertà amb les misterioses traces d'un suposat vehicle extraterrestre marcades a l'asfalt del xamfrà de Rosselló amb Rambla de Catalunya.

Es pot observar que aquest vehicle, evidentment camuflat ja que portava pneumàtics convencionals, s'havia d'haver cargolat sobre si mateix per tal de poder realitzar la maniobra. No obstant havia seguit la seva trajectòria sense deixar de tocar a terra però amb un, a priori, evident efecte de superposició especular longitudinal, quelcom del tot fora de l'abast de la tecnologia actual. Seguint les roderes, veiem que el vehicle es divideix en dos, anant-ne una part cap a un costat i l'altra cap a l'altre. La prova de l'existència d'un vehicle com aquest suposa un desafiament sense precedents a la ciència del segle XXI.

Les evolucions del vehicle sobre l'asfalt ens indiquen que la seva naturalesa pot estar basada més en els principis de Moebius que en els cànons de la física convencional que s'apliquen actualment als vehicles de tracció mecànica urbans.

Estem, sens dubte, davant d'un inquietant fenomen paranormal de primera magnitud i en ple Eixample de Barcelona.
La seva nocturnitat i la manca de ressò que se n'ha fet la comunitat científica local converteixen aquest esdeveniment en doblement esfereïdor.

La ciutat es desperta així, amb la prova de que quelcom desconegut s'ha passejat pels nostres carrers. Qui conduïa aquest artefacte? d'on provenia? quina era la seva missió? quina forma tenia?.. o potser caldria dir, tenia forma?.

Tot sembla indicar que, sense adonar-se'n, el fang de les obres al clavegueram li va quedar enganxat a les rodes, deixant-nos gravada la seva misteriosa trajectòria per l'Eixample, de la mateixa que milions d'anys enrere uns col·losals leviatans de dues potes van deixar les empremtes d'un periple perdut en la nit dels temps i del qual no en sabem res més que el rastre que ens ha arribat fins avui dia.

La presència de visitants d'altres galàxies entre nosaltres és un ja fet indiscutible, amb innombrables proves de tota mena que n'apareixen cada dia, si bé això no treu que encara quedin rastres d'incredulitat entre alguns sectors reaccionaris de la nostra societat.

Per si hi ha algú que encara en tingui algun dubte, serveixin per acabar de demostrar-ho aquests exemples triats a l'atzar d'entre la innumerable llista de proves:

Informació extreta a www.taringa.net

"Me atrevo a afirmar que estas fotos son auténticas", dijo un experto en OVNIS, luego de ver las imágenes publicadas por el diario alemán Bild, en las que se puede ver el cuerpo de un bebé extraterrestre. El alien fue descubierto en una granja de México y segun ellos había caido en una trampera. Los trabajadores de esta granja, aterrorizados, ahogaron al bebé extraterrestre cuando lo encontraron. La criatura hizo forcejeos, moviendo su cuerpo y gritando para pedir auxilio.

E.T., del popular cineasta Steven Spielberg. Merescudament aclamat pel rigor històric de les seves pel·lícules, Spielberg ens emocionà amb el relat d'aquest encontre entre dos mons.

Marques d'aterratges de naus interplanetàries proliferen arreu del planeta.

A diferència de la Verge Maria, que sempre acostuma a aparèixer a llocs com Las Urdes i altres indrets deixats de la mà de Déu (per això hi va), els alienígenes tendeixen a infiltrar-se en societats poderoses per tal d'aconseguir dominar el planeta més fàcilment. Recentment s'han filtrat a la xarxa uns arxius secrets de la C.I.A. on es veuen les identitats reals de moltes personalitats dels Estats Units que han resultat ser, com ja es veia, enemics de la humanitat disfressats. Entre els més destacats hi ha, com no podia ser d'altra manera: Elie Wiesel, Dick Cheney, B. Hussein Obama i Rahm Emanuel, entre altres.

A casa nostra també patim de la invasió alienígena en càrrecs públics. Fins i tot s'autoanomenen catalans impúdicament quan tothom sap que s'assemblen tant a un català com un ou a una castanya. A alguns d'aquests marcians ja se'ls coneix com a "ministros catalanes". I no diguem ja del xoc al·lucinant de veure al tal Pérez Carod i el seu llangardaix camuflat Montilla apoltronats al capdavant de les nostres institucions mentre devoren i potinegen impunement el patrimoni heretat de milers de generacions de terrícoles. Aquest dos darrers especímens, coincideixen els experts, procedeixen, gairebé amb tota seguretat, del planeta Krypton, de la veïna galàxia ALfa Viazeuncorrá Omega. "Nonyenymenys, àdhuc"

La notícia de la recent descoberta del cadàver d'un extraterrestre, encara que s'ha intentat amagar, s'ha expandit com la pólvora arreu del món gràcies a Internet. La troballa és tan reveladora que deixa poc espai a l'especulació. Sense barallar cap altra possibilitat, els estupefactes protagonistes de la troballa exclamen encertadament: "Jesus-Christ!, could it be an alien?". Advertim que les imatges d'aquesta filmació poden ferir la sensibilitat de l'espectador.

http://www.youtube.com/watch?v=geuzhp9fAp8

Missatges en clau, com aquest aparegut recentment al Caprabo, on s'evidencien clars signes gramaticals alienígenes. Amb petits missatges camuflats com aquests aconsegueixen comunicar-se entre ells mentre teixeixen la seva xarxa de domini mundial, infiltrats a casa nostra. Cal denunciar aquestes proves i eliminar-les, si és que encara som a temps de salvar el món de la invasió destructiva per part d'agents aliens. El nostre món és obert a tothom, vingui del planeta que vingui. Només demanem que mostrin una mica de respecte per les nostres coses i que no ens manipulin. Si no els agrada el nostre món tal com és, que se'n tornin a casa seva o a algun altre lloc del cosmos on s'hi trobin a gust com a hostes.

I no oblidem la Bíblia, primer document on es testimonia l'arribada d'un extraterrestre. S'ha de dir a favor d'ell, però, que, a diferència d'altres, no va amagar mai que venia de fora d'aquest món. Anava una mica desencaminat i algunes de les coses que va fer, com la de multiplicar pans, guarir cecs, caminar per sobre les aigües o morir pels altres, no van quallar entre els seus deixebles. De fet no ho ha pogut tornar fer mai més ningú. Estem tots esperant que torni, tal com va dir que faria, a veure si ens ho explica tot una mica millor. Actualment la teoria de que ha tornat i es troba entre entre nosaltres està agafant força en cercles intel·lectuals i teològics internacionals.
Actualment es troba en fase de preparació un article on es recullen els testimonis de la seva tornada i que serà publicat més endavant en aquest blog.

En vindran més, segur, i ja viuen entre nosaltres. No podem abaixar la guàrdia. Ara, més que mai, aquelles frases antigues tals com "su mejor amigo puede ser uno de ellos", que ens feien riure, han perdut el seu cinisme jocós i ja no fan gràcia.
Potser ja és massa tard per aturar-los.

Al·leluia

10 - Catalunya: un país incitador a l'odi, infestat d'antisemitisme

2010-02-07T19:40:00.000+01:00

Com a mostra del perillós antisemitisme que l'honorable rabí David Libersohn va deixar anar que es concentra a Catalunya, així, com aquell qui no diu res, només cal fullejar els diaris, escoltar la ràdio o mirar la televisió i veure si és veritat.

La veritat és que és del tot impossible trobar ni la més mínima mostra d'antisemitisme enlloc. Ni una. De vegades se senten notícies crítiques amb Israel, sobre tot quan bombardegen ciutats o algunes altres petiteses per l'estil. A veure si no se'ls pot criticar sense que et titllin d'antisemita.

Lo gruixut d'això és que el terme antisemita s'associa -ells en són plenament conscients- a l'assassinat de jueus i principalment amb tot el xou de l'Holocaust i, és clar, això no pot ser.

Per fer-se'n cinc cèntims de la magnitud del xou:
http://radioislam.org/islam/spanish/66-preg.htm.

Associant la crítica a Israel amb l'apologia de l'extermini aconsegueixen frenar l'opinió pública i, a la vegada, s'investeixen de la impunibilitat del nen pobre a qui no es pot renyar perquè ha patit més que ningú. No obstant, segons diuen ells mateixos, sembla que han de seguir insistint, ves per on:

http://www.haaretz.com/hasen/spages/1144733.html

Personalment conec gent molt crítica amb la política actual d'Israel amb els seus veïns (a mi personalment és un tema que no m'interessa massa, això va a gustos) i d'aquesta gent, no en conec cap que justifiqui l'Holocaust ni que li hagi passat pel cap la idea de ser antisemita. Ni un.
També n'hi ha, i cada cop més, dels que són crítics amb la versió oficial de l'Holocaust i no se'l creuen. Però aquests tampoc justifiquen l'Holocaust sinó que el qüestionen. I això tampoc vol dir que siguin antisemites.

Qüestionar, revisar, negar, etc., no vol dir, de cap manera, justificar. Més aviat tot el contrari.
Molts jueus són totalment jueus i amants de la seva cultura i religió i no obstant qüestionen l'Holocaust i les polítiques d'Israel.

Un exemple de revisionista jueu:

David Cole. (Clica per accedir a alguns dels seus vídeos)

El pobre Cole, jueu, es va anar engrescant i no sabia amb qui se les havia. En va sortir escaldat. Per dir-ho de manera ràpida: no apareix ni a Wikipedia. Actualment s'especula que pot ser mort des de fa temps des de que, de cop, havent estat amenaçat de mort repetidament, va desaparèixer del mapa i no ha tornat a piular mai més.

Els revisionistes no justifiquen l'Holocaust. Només el qüestionen a la vista de que hi ha massa proves que demostren que la versió oficial fa aigües i que només s'aguanta sota pressió judicial i la massiva pressió mediàtica.

Buscant pel Internet articles de diaris catalans sobre l'Holocaust i temes jueus, a veure què trobem, hom pot comprovar que no hi ha cap article -enlloc- on es vegi el menor rastre d'antisemitisme.

Qui en trobi un, li agrairia que me'l faci arribar i jo mateix el denunciaré.
L'antisemitisme, la incitació a l'odi, el racisme, etc., són actituds que no ens podem permetre en una societat civilitzada.
Gràcies per endavant.

9 - Comentaris sobre un article triat a l'atzar

2010-02-05T19:25:00.000+01:00

Fem una ullada a la premsa d'aquest país tan infectat d'antisemitisme, segons diu diu l'astorat rabí David Libersohn, a veure què hi trobem.
Del diari Avui, per exemple, entre molts de semblants -com a mínim en el posicionament ideològic-, fem una mirada ràpida i algunes observacions a un article publicat fa unes setmanes:

L'HOLOCAUST I LA CONQUESTA D'AMÈRICA, EXEMPLES DE NEGACIÓ D'HUMANITAT (11/12/2009)
Títol:
SI AIXÒ ÉS UNA NACIÓ
Autor:
Melcior Comes / escriptor

Comença així:
El Codi Penal espanyol ho establia: negar l'Holocaust -l'assassinat de masses més gran de la història- era constitutiu de delicte. Com tota traça de nazisme, (...)

Amb la immensitat de proves, documents i tot tipus d'informació fiable (i accessible des de casa per Internet) en constant creixement a tot el món, que qüestionen aquesta afirmació, començar l'article amb aquest dogma com a apunt de partida és fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.
Nazisme? on has vist mai un nazi i, en tot cas, un nazi perillós? És que no se'ls veu enlloc. No n'hi ha cap enlloc que obri la boca. On hi ha nazis, repeteixo? dir coses com aquesta ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) Però va intervenir-hi el Tribunal Constitucional, empès pel recurs d'un neonazi(...)

Recurs neonazi. Què vol dir això? Saps el què és un neonazi? no té res a veure amb els nazis i tu ho saps. Els membres de les tribus urbanes neonazis acostumen a córrer pels tribunals, si, però merescudament seuen a la banqueta dels acusats. Són gent incívica, incapaç d'influir en cap Tribunal Constitucional. Barrejar aquest conceptes ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) Prohibir el negacionisme nazi és anticonstitucional. Ras i curt: justificar un genocidi és delicte, però desmentir l'existència del més gran que s'hagi mai perpetrat no ho és(...)

Tornem-hi. El negacionisme/revisionisme és opinar i per tant no ha de ser prohibit. I més en aquest tema tan pelut i controvertit. I, pesat, qüestionar, negar o revisar un genocidi no vol dir, DE CAP MANERA, justificar-lo, que no ho entens o ho fas veure?. Confondre coses contradictòries com aquestes ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) Negar la realitat històrica de l'Holocaust: ¿no és potser fer un pas cap a posicions reculades, cap a la difusió d'idees inhumanes o assassines? (...)

Mira, noi, generalitzes massa i se t'escapa el cop d'efecte. No et rebatré aquesta frase al 100% aquí perquè ocuparia massa espai. Ara bé, a qui et dirigeixes? al senyor Ramon, a la tieta, a les Laietes, que es passen el dia mirant la televisió on s'estenen els pecats del món? Amb això de "reculades", fent referències a temps pretèrits, sentenciant com si fossis un profeta, investeixes el discurset d'un aire especulatiu barat a la vegada que el desprestigies. Quan es fan afirmacions tan greus s'ha de ser més rigorós amb l'estil i, de passada, explicar-te -si pots- millor. Recorda que la difusió d'idees inhumanes i assassines ve de la postguerra. Informa-te'n una mica i veuràs que els exterminacionistes, o sigui, els defensors de les teories de l'Holocaust, reconeixen que no han trobat cap paper, cap discurs ni cap document oficial a Alemanya on es fes l'apologia de l'assassinat dels jueus. Ni un. Fer afirmacions com aquestes ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) aquest país tan lliure es transformarà en la Meca dels historiadors sonats que proliferen arreu del món, aquests falsificadors de la història a qui els agrada propagar, implícites en les seves tesis, l'odi als jueus, els gitanos, els homosexuals i tots aquells que van ser perseguits i anihilats pel Tercer Reich (...)

"Historiadors sonats". No cal insultar per ser convincent. És possible que no sàpigues que hi ha molts historiadors d'aquests (un dels més temuts, David Irving) que no són sonats, ans al contrari, son gent informada i valenta a qui no es deixa parlar en públic. Un sonat, deixa'l que parli. Aquests es passen dies i anys rebent tot tipus de pressió perquè callin. Des de tribunals (enllaç amb una petita llista de víctimes actualitzada) fins a agressions físiques anònimes, passant per intervencions als seus mitjans de subsistència, detencions il·legals, bloquejos informàtics, i un llarguíssim etcètera. I tu ho has dit: proliferen arreu del món. Són una espècie en creixement. La majoria d'ells van ben vestits i amb corbata; no amb el cap rapat i plens de tatuatges. N´hi ha tant de dretes com d'esquerres, la majoria no són ni tan sols alemanys i n'hi ha molts de jueus. Insultar aquesta gent ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.
I tornem-hi amb les afirmacions insultants (falsificadors, odi). Mira, per exemple, aquest enllaç de Wikipedia sobre el fenomen anomenat negacionisme/revisinisme i podràs accedir a un munt de persones que no odien a ningú, ni a jueus, ni a gitanos ni a homosexuals, etc, que, sigui dit de passada, no van ser anihilats pel Tercer Reich perquè, com deus saber, el món n'és ple. Segur que en pots tenir un de cada en un radi de menys de 500 metres de casa teva. Ignorar aquestes coses ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(... ) A TOTS SE'NS POSA LA PELL DE GALLINA quan Ahmadinejad, el president de l'Iran, diu allò de "L'Holocaust jueu és un mite" (...) sap que la seva posició dóna ales a l'antisemitisme i a l'odi. Ahmadinejad, gran enemic dels jueus, nega l'Holocaust amb una finalitat molt concreta: qüestionar el dret d'Israel a existir com Estat.

Fem-ho curt: A tots no se'ns posa la pell de gallina i ho saps. Et puc assegurar que hi ha una infinitat de gent pacífica, dòcil, tranquil·la, educada, en definitiva: decent, que no tan sols no se'ls posa la pell de gallina sinó que se n'alegren de sentir-ho. Ahmadinejad és enemic dels jueus que roben, assassinen i manipulen la gent pel seu propi profit, per dir-ho de manera curta.
Opina el rabí Yisroel Dovid Weiss sobre Ahmadinejad: "És una desviació perillosa afirmar que el president iranià és antijueu i antisemita. És extremament cordial i comprèn molt bé la diferència entre els sionistes i els jueus no partidaris de l'estat d'Israel... No el veiem com a un enemic".
Melcior, rei, informa-te'n una mica i veuràs que a la conferència internacional http://en.wikipedia.org/wiki/International_Conference_to_Review_the_Global_Vision_of_the_Holocaust que va organitzar a l'Iran per parlar d'aquests temes hi van assistir, entre molta altra gent de tot el món, jueus que, sense renegar de la seva fe, estaven d'acord en debatre el tema.

El rabí Moishe Arye Friedman, ponent de la conferència,
va ser víctima d'un intent d'Holocaust individualitzat.

http://en.wikipedia.org/wiki/Moshe_Aryeh_Friedman

Molts jueus no accepten la versió oficial de l'Holocaust i molts s'horroritzen amb les evolucions sanguinàries d'Israel amb els palestins i el pretext de l'Holocaust per aconseguir impunitat en tots els camps. Per citar-ne un exemple: Norman G. Filkenstein, irrebatible, troba, no obstant, poderosos tentacles que l'intenten fer callar. El seu perfil ocuparà una entrada més endavant.Tergiversar les coses d'aquesta manera ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

Etc, etc, etc.

L'autor de l'article, amb inusitada sagacitat, intenta, encara que de manera barroera, rubricar el seu article amb un sil·logisme de pa sucat amb oli amb tints primolevians, argumentant que si l'Holocaust es basa en la negació de l'individu i això és un crim, de la mateixa manera no es pot acceptar la negació d'una nació. Aquí hi fa entrar el nom de Catalunya i ja tenim l'article: Una tesi irrebatible curulla de nacionalisme.
Hi barreja els indis d'Amèrica, etc.

Noi, si vols treballar pel bé del país, si te l'estimes, si us plau, no l'embrutis amb aquest temes. T'ho demano.

8 - Elie Wiesel, víctima d'un nou Holocaust

2010-02-02T19:35:00.000+01:00

"Quien roba a un ladrón, cien años de perdón". Potser aquesta frase fruit de la saviesa popular hauria de ser el punt de partida de l'estratègia de la defensa dels advocats de l'estafador Bernard Madoff.

Segons sembla, el jueu Madoff , amb la seva estafa, ha esquitxat a moltes entitats benèfiques jueves, entre les quals es troba la Fundació Elie Wiesel (FEW).

Caldria preguntar-se què és això de les entitats benèfiques i, en concret, jueves. Posem per cas que sortís una notícia que fes referència a entitats benèfiques nazis, per exemple. Cert sector, potser majoritari, de la societat consideraria una contradicció la relació dels conceptes nazi i benèfic. No obstant podria ser perfectament una organització benèfica, evidentment.
Coneixent una mica el tarannà d'aquesta gent, de segur que hi ha també un altre sector de la societat que pot considerar contradictoris els conceptes jueu i benèfic, i més encara quan porta el nom d'Elie Wiesel.

Consideracions a part, el concepte benèfic, si no va acompanyat de cap altre descripció, és un concepte molt general i pot voler dir moltes coses. Es pot ser benèfic amb algú determinat, amb la societat en general, amb la lluita contra el canvi climàtic o contra el càncer, amb els animals, amb la tia Maria, etc., i, per descomptat, amb un mateix.
Val a dir que la FEW es diu Fundació Elie Wiesel per la Humanitat.

www.eliewieselfoundation.org/

Fotografia d'Elie Wiesel amb la seva dona al web de la FEW.
Tal com es veu, a ella també se li ha encomanat aquella mirada
perduda de supervivent de l'Holocaust. Si tots dos feien aquesta
cara de desvalguts abans de perdre els diners,
vés a saber quina en faran ara.

S'especifica més endavant que té la missió de combatre la indiferència, la intolerància i la injustícia mitjançant diàleg internacional i programes enfocats a la joventut que difonen l'acceptació, la comprensió i la igualtat. "Catch'em while they're young".
O sigui, fum. Conceptes vagues i suats, en la línia dels dels polítics quan diuen coses com que volen "polítiques socials més justes", etc., que equival a no dir res, amb la de coses concretes que podrien dir. I ja que hem parlat de la tia Maria, sembla que la descripció dels objectius de la fundació, sensiblers i barats, va adreçada a fauna d'aquest nivell, encara que a les ties Maries no els sobrin massa diners de la seva pensió a final de mes per fer donacions milionàries. Total, que no cola, que se't veu el llautó, Wiesel.

Tot i que tècnicament és correcte que una fundació inverteixi el seu capital, el fet que la FEW s'hagi vist involucrada en l'escàndol, encara que sigui com a víctima, no deixa de ser una mica revelador, o com a mínim sospitós. Diguem-ne que fa mal efecte. Fa mal efecte que una institució que recapta diners de donacions altruistes (és així, no?) es dediqui a invertir aquests diners, una pila descomunal de milions, en operacions de màxima especulació en un cercle on només hi entren els més rics dels rics.
El tema és tan escandalós com si ens arribés la notícia que la mare superior d'un convent de clausura ens vingués plorant perquè els diners dels feligresos de la seva congregació, que anaven destinats als nens dels barris pobres, s'haguessin perdut a la borsa.

La quantitat de milions que ha perdut la fundació ascendeix, segons consta al seu web, a 15,2 milions de dòlars. Deixem-ho aquí.

Per qui es vulgui entretenir amb el tema, a Internet hi ha centenars d'entrades on hi trobarà informació, i moltes van acompanyades de dades molt sucoses.

http://www.portfolio.com/executives/2009/02/26/Elie-Wiesel-and-Bernard-Madoff/

http://www.elmundo.es/mundodinero/2008/12/25/economia/1230199027.html

Fa gràcia aquesta última, que es fa ressò d'un comentari d'Elie Wiesel que diu que podríem estar davant de "l'estafa més gran de la història". Potser no se'n recorda del best seller d'Arthur R. Butz "The Hoax of the Twentieth Century". Aquest honor ja estava adjudicat.

7 - Elie Wiesel: embolica-que-fa-fort

2010-02-01T09:55:00.000+01:00

Fa temps que vaig començar a sentir-me atret per aquest personatge.
Una mica d'intuïció, l'observació dels seus gestos, expressions facials, per descomptat també els seus escrits al·lucinatns, declaracions incongruents, el seu posicionament victimista, intolerant, i tot un seguit d'observacions que, de lluny, delaten que es tracta d'un personatge obscur de gran magnitud, no han fet res més que portar-me a convèncer de que estem davant d'un farsant de primera categoria a nivell internacional.

Per acabar-ho d'adobar, el titular d'un altre blog molt interessant http://losdiariosdewinston.blogspot.com/
m'ha proprcionat una informació de la que no en tenia notícia i que, sense haver-la estudiat encara, em permeto de posar-la aquí per tal de que qui hi tingui interès s'hi pugui endinsar:

es.metapedia.org/wiki/Elie_Wiesel

Podria tractar-se d'informació errònia, evidentment, d'aquella que en diuen incitació a l'odi, i cal verificar-la. No obstant, hi ha un no sé què que em diu que segurament no estem davant d'una especulació sinó que, el més probable és que, en aquesta notícia, que se m'ha aparegut així, com un bolet, hi hagi molta veritat, com acostuma a passar.

Aquest tema de l'Holocaust és com una caixa de Pandora que no s'esgota mai; surten d'aquí i d'allà noves proves irrefutables de la seva falsedat cada dia. Tal com opinen milions de persones a tot el món, és la gran estafa del segle XX i va camí de ser-ho al XXI.

Com a mostra, aquest link: http://incogman.wordpress.com/2009/03/18/is-elie-wiesel-a-lying-weasel-or-what/#more-11958.
És imprescindible arribar fins a la perla del darrer paràgraf, on parla del "Black Pride", desvelant una de tantes mentides que surten dia rere dia, gratis on gratis. Aquest tema és una mina. És com entrar en un continent verge on et meravelles de les coses inimaginables que vas trobant, intactes.

No comento el contingut de l'enllaç de metapedia.org perquè, a part de que, com deia, encara no l'he estudiat, llegint-ne el contingut ja n'hi ha prou per començar a fer salivera.

Wieseeeel!!!... una més?
Des d'aquí invoco a Yahvé per què et doni valor per desmentir-ho.
Afanya't, pel bé de la teva consciència, o acabaràs a l'infern, ja veuràs. Després no diguis que no et van avisar, pecadorrrrr!

6 - Neonazis a Israel

2010-01-27T21:46:00.000+01:00

Una ullada a webs com aquest:
66@wcbs.dayport.com

I com aquesta notícia, moltes altres sobre el tema. És per morir-se de riure.
Talment les Elite Korps de les Waffen SS, igualets.

Resulta que a Israel proliferen grups de neonazis vandàlics amb creus gamades, que reparteixen llenya i fan destrosses a tort i a dret. Em cargolo de riure com mai.

Em deia l'altre dia un conegut que havia vist la notícia, que era una paradoxa curiosa que sorgissin nazis a Israel.

La cosa no és ben bé així. La veritat és que ben mirat no és tan sorprenent que hi sorgeixin ocellots d'aquests.
Seria sorprenent que hi sorgís el partit nacionalsocialista, això sí.

Aquests nois desarrapats són joves abandonats i maltractats pel sistema, que no han estat educats, que ningú els ha ensenyat res, que traginen una frustració galopant, que veuen el futur magre, que no s'identifiquen amb res ni ningú i que acaben agrupant-se amb colles per adquirir una mica de personalitat. En comptes de fer alguna cosa positiva, de manera inconscient acaben maltractant el culpable de les seves frustracions: la societat, de la qual no se senten part.

Són l'exemple de com l'energia d'una persona, que pot arribar a fer coses sublims, al no tenir les pautes per ser canalitzada, s'escampa com un globus que esclata. Com deia Salvador Dalí: tota rosa neix d'una presó.
Només surten crits, exabruptes, cops, etc. Una colla d'inútils, en definitiva, carn de canó del capitalisme desbocat, resultat de les polítiques que imperen allà on viuen.

Van tan perduts, que tot i que s'envolten de simbologia nacionalsocialista, no saben del què tracten, ja que l'associació simplista del nacionalsocialisme amb la barbàrie és un concepte de postguerra, fruit de la manipulació.
Curiosament, anant contra el sistema, el què fan és fortificar-lo ja que embruten el significat de l'única ideologia que realment fa por als qui remenen les cireres i en concret al lobby jueu.
Tot un entrellat símbols, actituds i significats molt interessant per ser analitzat semiòticament.
Serà per això que proliferen, fins i tot a Israel on, si bé causen alguna molèstia als ciutadans, en el fons legitimen i rubriquen la seva estratègia universal de manipulació: el victimisme a través de la demonització de l'adversari.

L'alemanya nacionalsocialista tractava els seu joves com mai més s'ha tornat a fer a Europa i, per tal de que no pugui ressorgir aquest fenomen, s'ha associat el nacionalsocialisme amb aquesta púrria decadent de qui en diuen neonazis per una qüestió simple de desprestigi.

El nacionalsocialisme ha estat l'únic sistema polític que s'ha enfrontat seriosament als tentacles de la banca internacional i a les multinacionals i, de resultes d'això, ho va haver de pagar molt car. L'atac constant de què són objecte encara avui, dia rera dia ve d'aquí. Lo de l'Holocaust només n'és un pretext.

Per això no m'ha estranyat gens que sorgissin neonazis a Israel. Perquè en certa manera es podria dir que l'estètica i "filosofia" neonazi, el fenomen social, és un invent jueu, una pura tergiversació.

A l'Alemanya dels anys trenta, la creu gamada no tenia res a veure amb aquesta colla d'inútils. Com tothom sap, s'associava a tot el contrari. La joventut, modèlica i disciplinada, com cap altra se n'ha vist des de llavors. Per això i per tota una sèrie de raons en la mateixa línia, els seus dirigents van arribar a tenir un suport popular massiu gairebé unànime com no s'havia vist mai abans i que no s'ha tornat a veure mai més des de llavors.

I aquest invent que han creat ells mateixos ara els ve a casa a tocar els dallonses.

De què s'estranyen? Si és de pura lògia.

Que ningú no s'esveri. Neonazi no vol dir nazi. Els neonazis són incompetents, inofensius i mesells, incapaços de portar a terme cap objectiu. Amb quatre barrabassades ja en tenen prou, i després callen i busquen feina per pagar els rebuts de la Visa a final de mes.
Els nazis no tornaran, res ho fa presagiar, encara que ja estaria bé que ho fessin algun dia i posessin a uns quants responsables d'aquesta misèria en solfa.

Vull deixar clara una cosa:
Si algú pot arribar a pensar que aquest blog està fet per un nazi, que es tregui aquesta idea del cap. El què passa és que em vaig afartar de sentir insults i especulacions victimistes sense parar contra aquesta gent per part d'aquesta altra gent, que no tenen ni la més mínima credibilitat. Els atacats, sempre en silenci, van anar despertant la meva curiositat.
A partir d'aquí vaig anar descobrint un rosari de coses positivíssimes que tenien i, no me n'amago, els he anat agafant simpatia. Ara, que quedi clar: a mi el tema em toca de lluny. Només els tracto amb simpatia per compensar l'agressivitat amb la que són atacats injustament dia a dia.

De dues coses n'estic del tot segur: Que hi ha una infinitat de coses d'ells, molt interessants, que es podrien aprofitar avui dia, i que les monstruositats de que se'ls acusa impunement són indiscutiblement exagerades.

5 - Antisemitisme? antisionisme? ni una cosa ni l'altra

2010-01-27T14:14:00.001+01:00

Article aparegut a El Periódico de Catalunya el dia 27 de gener de 2010.

«Catalunya concentra l’índex més gran d’antisemitisme de la Unió Europea». Aquesta és la denúncia que va fer ahir al Parlament el rabí David Libersohn, que va parlar en nom de la comunitat jueva que viu a Catalunya en l’acte d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust. Va ser un acte bla, bla, bla.

Deixant de banda que és una mentida com una casa, aquestes declaracions tenen una intenció clarament insultant. És una flagrant incitació a l'odi, que vingui un foraster al Parlament i ens insulti d'aquesta manera. És clar que, aquesta gent, de tota opinió que no sigui dir que sí de tot el que ells propaguen, en diuen incitació a l'odi o antisemitisme... i ningú s'atreveix a protestar.

Tothom sap que a Catalunya no hi ha cap mitjà amb una mínima difusió que exhibeixi ni el més petit indici d'antisemitisme. És fins i tot sorprenent la unanimitat a l'hora d'abordar temes jueus en general si exceptuem notícies que venen del conflicte amb els palestins.

Es dóna la circumstància, però, que aquestes notícies crítiques relacionades amb Palestina vénen, en packs controlats, dels Estats Units, on, com tothom sap, els mitjans de comunicació més importants són en mans de la minoria jueva. Si no volen sentir res que no els agradi només han d'enviar notícies diferents i la "premsa lliure" d'aquí les farà públiques com sempre.

Pilar Rahola, una espècie de Charles Bronson local en plan
"Yo soy la justica". Que pensi lo que vulgui, de veritat, però
el seu posicionament furibund en el tema comença a fer catipén.

La parcialitat de TV3, amb l'assortiment de reportatges
de jueus, totalment tendenciosos, també atufa.
No cal que se'ls carreguin, però aquestes menjades de coco tan
abusives, tampoc. Potser aniria bé una mica més d'imparcialitat,
de neutralitat en temes com aquests, que no ens toquen de ple.

J. B. Culla insisteix a donar-nos la murga amb l'Holocaust i els nazis any rera any. És com una obsessió. Potser ell és masoquista i li agrada aquesta versió mediàtica de la cançó de l'enfadós en plan gore però, si us plau, Culla, para una mica. De veritat que cansa. Quan el veus ja penses: a veure quinade nazis i jueus ens posarà avui? I no falla. Per a ell, el segle XX es redueix al'Alemanya dels anys 30 i 40 i als temes jueus. És com un malson obsessiu, una espècie de déjà vu constant com el rosari, el "cuentu de la Maria Salamientu", el ciclista de pega, , etc.

I no s'hi val a dir que la microscòpica llibreria Europa del Carrer Sèneca és un exemple de la difusió de l'antisemitisme a Catalunya perquè essent l'única que tracta temes que a ells no els agraden, a més de petita i residual, té tots els canons de totes les institucions apuntant-la com si fos un perill, i la fan servir de cap d'esquila sempre que els convé, per donar-se publicitat.

No obstant, com assenyala Oliver Stone,
l'ase dels cops oficial és un altre:
"declaracions escandaloses d'Oliver Stone"

De fet, assenyalar aquesta llibreria com a perillosa, funciona a la perfecció com a recurs recurrent a l'hora de buscar legitimació, i periòdicament l'anomenen quan els convé fer bullir l'olla. Pràcticament ningú sap on és aquesta llibreria perquè, si alguna cosa és, és discreta, a més d'anar curta de pressupost, com és fàcil suposar.
Val a dir, i per tancar aquest tema de la llibreria, que se'ls acusa bàsicament de vendre llibres (ja veus quina cosa tan truculenta) que difonen la justificació de l'Holocaust. Això és totalment fals. Precisament defensen que l'Holocaust ha de ser revisat i obert al debat ja que hi ha innombrables proves de la seva falsedat. No el justifiquen ni el defensen. Un debat del tot impossible avui dia. Dit això, seguim.

De totes maneres s'ha de tenir clar que
criticar el què fan els israelians amb els palestins no és antisemitisme.
En tot cas, podria ser antisionisme, però no antisemitisme.
I segurament, ni tan sols això.

Es pot criticar, per exemple, la política dels Estats Units sense ser antiamericà. Es poden criticar els abusos de l'Imperi Britànic, que motius no en falten, i no ser, ni de lluny, antianglès.
Les persones que s'escandalitzen amb el que passa a Palestina no ho fan, la immensa majoria, per antisionisme ni molt menys per antisemitisme. Senzillament no els sembla bé el que veuen ara. Pretendre que una crítica, més o menys mordaç, i més en temes peluts com aquests, bèl·lics, amb morts, etc., sigui antisemitisme és una frivolitat insultant que els desacredita i posa en evidència de manera flagrant als qui se'n defensen fent veure que és un atac fruit de l'odi irracional.
Els crítics amb Israel ho són per pacifisme, per defensa dels drets humans, per solidaritat, per rebuig a la violència, perquè són d'ONGs determinades, germanetes de la caritat, defensors dels pobles oprimits, etc. Gent que s'escandalitza i es mobilitza amb notícies d'aquesta mena i que n'hi ha a totes les cases.

Manifestacions de suport al poble de Gaza a Barcelona.

A la vegada m'hi jugo un peix que la gent que, després de mirar la tele, se sent solidària amb el poble palestí, també se sent solidària amb tot el tema jueu de l'Holocaust segons el pinta la televisió. I si això és així, llavors és clar que no es tracta d'antisemitisme.

Manifestació de suport a Israel davant l'ambaixada d'Israel a Madrid
i una d'antinazi a Barcelona.

Veiem quatre fotos de moviments populars dins del mateix estat amb signes marcadament oposats però que responen a un mateix tipus de gent, actituds i motivacions socials. Si es convoqués una manifestació per commemorar el sofriment de les víctimes de l'Holocaust, segur que hi podria assistir gent de totes les quatre manifestacions anteriors barrejats.

Estic segur que aquest sòmines d'en Saura el podem veure tant anant a una manifestació de suport al poble de Gaza com deixant anar la llagrimeta mentre s'empassa "La llista de Schindler" quan arriba a casa després de la manifestació. I tant una cosa com l'altra li semblen legítimes.

Qui sap, potser l'astracanada dels "Inglorious basterds" el deu ofendre mentre es solidaritza amb el sofriment de pobres alemanys perdedors, víctimes a mans de salvatges sàdics però, la veritat, ja m'estranyaria. De segur que, en el fons, troba el tema totalment legitimat però, potser sí, amb un pèl massa de sang i fetge pel seu gust.

Les declaracions d'aquest rabí han de ser denunciades per extremadament ofensives, gratuïtament falses, obscures, malintencionades i a la vegada obertament tendencioses.
D'entre tots els antisemites que diu que hi ha a Catalunya, d'entre els representants del poble i les seves institucions, segur que no s'ha generat ni la més mínima resposta, vés per on. El rabí va vomitar sang, va esquitxar tots els presents i res, muts i a la gàbia. A quina colla d'antisemites s'enfrontava!!

La paràlisi és tan gran, que al final ells mateixos han d'intervenir-hi:
http://www.vilaweb.cat/acn/ultima-hora/3682654/comunitat-israeliana-barcelona-nega-catalunya-sigui-regio-antisemita-deuropa.html#

El dia que es pugui parlar lliurement de temes tabú com l'Holocaust i als mitjans de comunicació hi aparegui gent explicant coses que ara és inimaginable fer-ho, a veure què dirà aquest rabí. A lo millor s'autoimmola davant de tothom.

Si li fa falta benzina, que sàpiga que per Internet es poden
ubicar fàcilment les estacions de servei més pròximes.

Jo crec que, amb lo pacífic i inofensiu que sóc, si podés tenir un dinar amb ell i fer petar la xerrada, amb quatre coses que li diria el faria posar de tots colors fins al punt de que és possible que m'acabés agredint en "legítima defensa" com acostumen a fer. No crec que m'arribés a llançar àcid a la cara o a fer-me explotar el cotxe o la casa, o a enviar-me uns sicaris, com li ha passat a tanta gent.

Vegem-ne un llistat dels més famosos:
http://www.zundelsite.org/victims/victims_of_zion.html

Per precaució seria caut i procuraria no portar la situació al límit. Però, ho sé per experiència, el trauria de polleguera només fent-li preguntes amb tota educació, sense fer ni la més mínima afirmació categòrica. I sempre amb veu baixa i si pot ser amb expressió de supervivent d'Auschwitz, per demostrar-li que sóc bona persona i que no cal que em pegui.

jo crec que, si aconseguís imitar aquesta cara,
no tindria pebrots per agredir-me, espero

Si aquest rabí és capaç de dir això de Catalunya i en ple Parlament, amb el servilisme al lobby jueu que planeja per damunt de tot el país -de fet, de tot el continent- i de la classe política en pes, tant de dretes com d'esquerres, com no s'hauria de posar amb algú fent-li quatre preguntetes ben senzilles, acostumat a anar dient-la grossa sense que ningú gosi obrir la boca.
De ben segur que em veuria com una mena d'Àngel Exterminador, un incitador a l'odi, un hate monger, que en diuen, o alguna lleugeresa per l'estil. Al final sempre acaben alçant la veu, perden una mica el control i les formes perquè no estan preparats per contestar i, això sí, amb una cara de mala llet que cap altra cultura al món pot imitar.

4 - Un petit estudi de les cares

2010-01-26T22:04:00.001+01:00

És interessant veure com, aguantant la mateixa caigua de celles, es poden interpretar tants papers.

La marca Holocaust té el copyright d'una expressió que es repeteix en tots els seus protagonistes. Com més testimonis de l'Holocaust acrediten ser, més s'assemblen.
Setanta anys després d'haver sobreviscut, no com altres, i d'haver cobrat milions per indemnitzacions i conferències, segueixen consternats. El seu sofriment no els abandona i no poden evitar treure's la cara de ressentits.
L'Holocaust devia ser una cosa terrible ja que tots coneixem múltiples casos de famílies que han passat calamitats semblants, on s'han afusellat parents de la manera més salvatge i injusta, on hi ha hagut accidents amb diversos morts, gent que ha passat per diversos camps de concentració i que han vist morir de manera dramàtica els seu éssers més estimats, gent que va passar de tot, que va sofrir mutilacions i que a més van perdre la guerra quedant a la ruïna, i ni de lluny fan aquesta cara de sòmines.

Alguns exemplars destacats:

Simon Wiesenthal (un dels millors) no necessita carta de presentació.
Com es pot veure, com més vell es feia, més el torturava el record.

Enric Marco (un aprenent i ex-president de l'Amical Mauthausen).
La veritat és que si bé el Wiesental fa mitja por, el pobre Marco fa mitja pena. I és que no hi ha nivell per comparar. No obstant, s'hi esforça, s'hi fixa, com el mussol de l'acudit, però no hi arriba. I encara que hi ha qui diu que, si el que fa tot el que pot i no hi arriba no està obligat a més, la realitat és que Wiesenthal va morir forrat de duros i condecoracions i en canvi el pobre Marco l'han fotut al carrer per burro.

Leon Greenman, supervivent després d'un periple per 6 camps d'extermini, torna a Auschwitz i, com es veu a la foto, queda garratibat.
Sort que entre els camps on va esquivar la mort no s'hi contava el camp de la bóta, perquè els queia una mica lluny. Sort perquè, dels que van passar pel camp de la bóta, no en va quedar cap supervivent. Els alemanys, molta fama, molta fama, però també fallaven.
És ben veritat que la realitat supera la ficció. Flash Gordon, al seu costat, es queda curt.

Una altre testimoni, en aquest cas, de la faràndula cañí: Ramiro Santisteban.

The Israeli arms dealer Shlomo Zabludowicz
(en anglès queda més autèntic) en plena consternació,
forrat de pasta després de vendre armes a
Franco, Pinochet i Homeini.

L'especialista en supervivència J. Vándor.

Harry & Bella Taichman, altrament coneguts com "El quejío de Sión".
"Today we mourn, tomorrow they will forget" és la seva divisa desconsolada.
Un tenaç matrimoni capaç de sobreviure, tots dos, diversos anys en mans d'exterminadors sanguinaris. Sembla impossible, però es veu que va ser així.
Ara, de forget, res, com més va més se'n parla a la tele i diaris. És un tema de rabiosa actualitat en constant creixement.

Yitzhak Ganon, que després de sobreviure als experiments
del Dr. Mengele, afirma que no ha pogut visitar mai més un hospital.
Qui sap, potser els experiments del doctor li van donar aquesta salut de ferro.

És sempre una mirada perduda amb la que pretenen fer veure que és el resultat d'haver estat testimonis de la cosa més horrible del món. Però la veritat és que aquesta mirada consternada que defuig el diàleg i que fa d'escut contra les preguntes que no volen sentir és, a la seva base, fruit de la mala consciència que de tant en tant els ve a visitar en forma somnis, barrejada amb la por de quedar en evidència davant d'un tribunal honest que tard o d'hora ha de venir. Això sí, segurament quan això passi, els milions de supervivents ja seran al prestatge i, com aquell qui no vol la cosa, s'hauran passat mitja vida vivint del "cuentu" a costa de milions de persones innocents, embrutant el nom dels seus familiars i corrompent les seves institucions.

És clar que, encara que domini aquesta expressió de llondro, hi ha petites variacions.

Odi amenaçador, furor maligne.

Obcecació exterminadora i intolerant.

El numeret del tatuatge.
Desconcerta una mica veure l'orgull amb el que l'ensenyen. Estic considerant la possibilitat de fer-me'n un. Segur que a més d'un li ha passat aquesta idea pel cap.
Amb el moviment sistemàtic que fan per ensenyar el tatuatge, de manera totalment incosncient, el seu subsconcient ens fa botifarra.
No sóc jo qui s'inventa aquestes coses. Això de l'inconscient i del subconscient ve de del Freud i de Jung.

La llagrimeta, molt suada però encara útil, etc.

Elie Wiesel, fidel als seus principis, no surt mai del patró inicial, el de les celles caigudes de l'avi honorable. Com a un dels creadors del mite, es manté ferm en una de les característiques fonamentals, marca de la casa. I no sembla que hagi de canviar mai perquè això dóna, tu diràs.

Sense variar gens és capaç d'interpretar tots els papers de l'espectre del xou que han muntat sense gairebé canviar de cara.

Observem-lo....

Posseïdor de la veritat

Humil

Xarlatà

Aquesta és de les més bones:
Descrivint coses indescriptibles, fets atroços, batalletes

Al·lucinat, paralitzat pel dolor, profetitzant retorns del mal

Amable amb el servei

A punt de "rujar" rememorant el què ha hagut de suportar en aquesta vida, encara que no hem de descartar la possibilitat que siguin simples arcades pet fet d'haver-se mossegat la llengua

Honorable millonetis burgès (molt bona, la caiguda de cap)

Messiànic

Cansat d'eixe món injust i de tanta maldat

La seva bondat l'impulsa a posar bona cara....

...però el record de les atrocitats que ha viscut el domina i no ho pot evitar

En definitiva, un bon home. Com per ficar-lo a casa, vamus!!

3 - Noè: una icona irrepetible

2010-01-26T22:03:00.001+01:00

Juntament amb Elie Wiesel, l'altre personatge que m'apassiona -i potser més- és el patriarca Noè.

Ens ensenya la Bíblia que Noè va ser capaç de salvar-se d'un xàfec tan descomunal de resultes del qual no va quedar res viu a la terra i ni tan sols van poder flotar la resta de les barques dels pescadors i mercaders de l'època de tot el món. Tampoc els vaixells de guerra, que tothom sap que si estan fets a prova de bomba segurament també ho deuen ser a prova de pluja. En fi, seguim.

Tal com ens mostra la imatge, potser les mànegues van ser
la causa de l'enfonsament de totes les altres barques.

De totes maneres, pensem que Noè tenia el favor de Déu i que el Diluvi devia ser tan desproporcionat i fora de lloc que, qui sap, potser és possible que s'enfonsessin totes les altres barques. I és clar, si Déu tria que et salvis tu i els altres no... en definitiva, donem-ho per bo.

Ara bé, hi ha coses de Noè que m'encenen. Les enumeraré:

Noè pecador corrupte?

Per començar i pensant que havia estat triat per, amb la seva família, crear un món nou sense pecat, la tria és errònia. El pecat i la corrupció dels seus descendents (forçadament fruit de l'incest i decadents creuaments consanguinis) va tornar a regnar sobre la terra de seguida.

No només entre els seus descendents va proliferar el crim.
S'ha demostrat que molts animals també van ser triats amb criteri discutible.

Un farsant?

Va ser Noè un farsant prou hàbil per poder enganyar Déu? Potser Déu confiava en ell i es va deixar enganyar. Sembla una possibilitat força verossímil.

No és descartable que portés un roc a la faixa o,
en tot cas, a la túnica.

Conspiarador?

Va ser l'extermini hiperholocàustic del Diluvi una conxorxa mafiosa entre Déu i Noè per repartir-se el món? No és una possibilitat a descartar que tots dos portessin males intencions i actuessin d'acord, eliminant tota la humanitat per repartir-se el pastís. De fet tots som descendents de Noè i en el fons, fins i tot després de tantes generacions, portem encara un petit dimoni a dintre, encara que no ens agradi reconèixer-ho i girem la cara quan veiem el què som capaços de fer segons les circumstàncies. Pensem, per exemple, en atrocitats com el genocidi alemany perpetrat impunement després de la guerra per les democràcies occidentals, el llançament de bombes atòmiques a ciutats, la publicació de llibres incitadors a l'odi com "Night", d'Elie Wiesel, etc.

Impressionant document on queda registrada la mala voluntat d'una
família de pecadors, que, no tenint-ne prou amb el què havien fet,
a sobre intentaven colar-se a l'Arca amb tota la cara dura.

Error diví?

Era Déu (m'inclino més per aquesta teoria) un inútil tan gran per fer pagar als altres els seus propis errors i per tant també s'equivocà al fer la tria de Noè? Tenia Déu pa a l'ull? Tot sembla indicar que sí. Recordem que Déu s'equivoca sovint i ja des del principi. D'això en parlarem un altre dia.

Des del Gènesi, incomprensiblement, Déu va començara fallar de
manera alarmant. Sense anar més lluny, un dels àngels, Llucifer,
li va sortir defectuós i creà l'infern. Vist en perspectiva, sembla
que el Diluvi va ser pitjor que l'infern.

Mentider

Que Noè va enganyar conscientment Déu i no va complir els seus preceptes és evident si tenim en compte detalls, documentats al la Bíblia, com que molts animals antediluvians com el gripau, la serp, l'aranya, designats per Déu com a malignes al Levític, a l'Antic Testament, van sobreviure el diluvi, necessàriament refugiats a l'Arca. Serà possible que Noè tingués la barra de saltar-se a la torera els preceptes del Salvador (salvador d'ell, s'entén) en un moment crucial com aquell? D'altra banda caldria preguntar-se com és que Déu va crear animals malignes, però, en fi, aquest és un altre tema.

Milers, qui sap si milions, d'espècies van haver de quedar per força
condemnades a l'extinció a causa de les reduïdes mides de l'Arca.

Ocultador insolidari

Noè va amagar l'existència d'Amèrica, Austràlia, les Galàpagos, Nova Zelanda, etc. Tots els animals endèmics d'aquestes parts del planeta que van anar essent descobertes per cristians a partir del segle XV els havia salvat, per descomptat, Noè.

Important document on es certifica l'embarcament de
cangurs (Austràlia), rinoceronts, zebres (Àfrica),
mapatxes (Amèrica del Nord), llames (Sud-Amèrica), entre altres.

De tot això no va dir res a ningú. Sabia que la terra era rodona i no ho va dir a ningú. Sabia on eren Amèrica, Austràlia, i no ho va dir a ningú. Imaginem com es devia sentir el capità Cook en veure el primer cangur i adonar-se de seguida que Noè se li havia avançat.

Cook va quedar molt contrariat però, si un es posa
a la seva pell, és fàcil fer-se'n el càrrec.

Els cangurs portaven allà, efectivament, molts segles.

Segons ha quedat registrat a les cròniques, embarcar
els cangurs sembla que no va ser una empresa fàcil.

Racista

Però hi encara una cosa més grossa: La Bíblia ens mostra clarament que aquest jueu anomenat Noè va ser un racista redomat fins a extrems inconcebibles. Qui sap si no va ser el primer racista de la història, l'inventor del racisme. Veure les evolucions del poble jueu al segle XX juntament amb part dels seus cosins cristians (els neocons nord-amenricans entre altres) sembla corroborar aquesta teoria, encara que és evident que caldria estudiar a fons aquesta idea, no fos cas que caiguéssim en errors a causa de la precipitació. Però bé, aquest tema deixem-lo ara. Com si no n'hagués dit res. Seguint amb l'inefable Noè, els seus racisme i intolerància queden registrats a la Bíblia com a primer testimoni de la incitació a l'odi racial quan se'ns ensenya que, dels humans, només es van salvar ell i alguns parents propers. I els negres? I els indis, xinesos, esquimals, etc? on eren, d'on vénen? Evidentment anaven per parelles a les bodegues de l'Arca, amuntegats amb els altres animals. Noè no els considerava persones. Davant d'això no tinc paraules; sobren els comentaris.

Davant d'un farsant corrupte com aquest, Elie Wiesel es queda curt, com un principiant. Però és evident que va darrera del seu mestre i el seu model l'inspira.
Estimat Wiesel: et veig bé, ple de salut i fermesa. Vols emular el teu ídol i t'hi esforces. Has conquerit i destruït moltes parcel·les de la dignitat humana i encara et sents amb forces per seguir a la càrrega. Admiro la teva tenacitat però també t'haig de dir que no crec que superis mai el teu mestre Noè. De moment conforma't amb passejar el gosset i la truja.

2 - Pas a pas, anem a pams

2010-01-26T22:02:00.001+01:00

Qui tingui ganes de sacsejar el seu cap i començar a treure's de sobre els polls que l'han anat alienant des de la televisió, els diaris, el cinema, etc, des de ben petit, ha d'agafar aquest web i mirar-lo de cap a cap.

http://onethirdoftheholocaust.com/

De totes maneres, amb temps, potser és millor, abans de submergir-se al web, de començar a repassar els vídeos d'aquest enllaç i després seguir amb la resta de la informació del web.

http://www.holocaustdenialvideos.com/one_third_of_the_holocaust.html

Hi haurà a qui l'incomodarà el què hi veurà - fins i tot s'ha prohibit a Youtube-, però és innegable la bona voluntat amb la que s'ha fet aquest estudi. L'autor, home prudent, ben fet que fa, s'estima més quedat en l'anonimat. Mireu-ho i ho comprendreu.

1 - Elie Wiesel a Wikipedia

2010-01-26T22:00:00.000+01:00

Mirant l'altre dia a Wikipedia l'entrada sobre Elie Wiesel em va sorprendre que hi hagués tan poca informació i amb tants errors. Vaig mirar com anava allò d'introduir-hi informació i hi vaig incloure un petit paràgraf al final. Recarregant la pàgina per veure si el meu text hi sortia inclòs, vaig veure que sí però seguidament vaig fer una foto de pantalla per si -en aquests temes és d'esperar- desapareixia el meu text.

No van passar gaires minuts, vaig recarregar la pàgina i... oh, meravella! algú s'havia encarregat d'esborrar la meva aportació desinteressada.

Trobo molt bé que a Wikipèdia hi hagi sistemes de control, però en el cas de la meva aportació -verídica i comprovable- el fet que algú l'anul·lés, respon, més que a un control, a la mà negra de la censura.

El text afegit comença amb: "Como nota a destacar..." (clica la foto). Qui vulgui comprovar les meves observacions només ha d'agafar el llibre "Night". Em sembla que ara n'hi ha una versió en català.

Després la gent s'escandalitza de com es pot arribar a cremar llibres. Jo ho dic clarament i sense cap rubor: Si un dia arribés a manar -no passarà mai, que ningú s'esveri- aquest llibre i alguns altres per l'estil, els prohibiria per alienadors, falsos, demagògics i perillosos. Se'n podria parlar per analitzar-los, però em cuidaria de que aquesta "basura" no arribés a mans de gent incauta i crèdula. I ho diria en públic, amb la cara ben alta, sense amagar-me en ambigüitats, i amb la consciència tranquil·la.

Que quedi clar: un llibre equival a la veritat de la mateixa manera que els cabells blancs i la vellesa equivalen a la honorabilitat. Tal com hi ha vells corruptes que es mereixen la presó també hi ha llibres que mereixen ser retirats de la circulació.

Llàstima; m'hauria agradat que Wikipedia tingués aquesta informació. Seguirem intentant-ho.