dissabte, 13 de març de 2010

18 - Bye bye empire




De fet ja es veia a venir. Des de que van circular per Internet aquestes glamoroses imatges, ja era clar qui s'enduria un Oscar aquest any.



I indefectiblement així ha estat. Cap sorpresa. Ara, que a la vista dels personatges que hi havia en el repartiment de la pel·lícula en qüestió, ben mirat, sembla que l'elecció ha estat difícil, ja que hi havia altres candidates que li feien sèria competència.


L'espectacle que l'acadèmia jueva de cinema està donant aquests darrers anys està començant a traspassar la línia tradicional, basada en l'estil conde-duque de Olivares "que se surta el efecto sin que se note el cuidado", descarant-se de manera oberta i vomitant a la cara dels ciutadans del país on resideixen i fan negoci.

A un nòmada li importa ben poc el lloc que trepitja perquè només hi està pas per una temporada i si, durant la seva estada devasta la zona per treure'n el màxim profit, la cosa té molt poca importància perquè el món és molt gran i és ple de llocs on hi trobarà fruits i riqueses per explotar.

El lobby jueu s'està comportant amb els Estats Units talment com feia Charlot, aquell enemic de les classes mitjanes, nòmada improductiu, que a les seves pel·lícules acostumava a aparèixer arribant a una ciutat desconeguda i que, essent contractat per un pobre empresari, li feia la vida impossible, li destrossava el negoci, l'agredia físicament i, un cop arruïnat el lloc, se n'anava a la cerca d'una altra ciutat, una altra víctima, moltes vegades emportant-se la filla del propi l'empresari com a representació in extremis del més apreciat botí d'aquell saqueig.

Val a dir que l'insultant detall de veure un rodamón amb aquella pinta emportar-se la filla de l'amo a qui havia massacrat només s'aguanta si el protagonista és el propi director, ja que probablement ningú més podria pretendre que aquella desferra humana tingués ni el més mínim sex appeal, però ja se sap que quan s'ajunten megalomania i falta de respecte es poden donar coses com aquestes.


Un altre de la tribu amb la jabata de torn.
Qui hagi corregut a fons les dures batalles de la nit
durant anys sabrà que contrastos com aquests només es
donen a base d'afluixar bitllets. Aixecar-se un
a corsària així no
és impossible
però amb aquesta pinta, per descomptat que sí.

L'imperi americà comença a donar signes de debilitat. Al pas que van, amb la gangrena en estat avançat, no seria estrany que el veiéssim caure en menys d'una generació. Si es donés el cas, hauria estat un imperi realment efímer. Vist des d'una perspectiva històrica des d'uns quants segles enllà, la seva durada haurà semblant a la del Tercer Reich.


Com a fons musical, queda molt apropiada la versió
de "Bye bye blackbird" de Charlie and his Orchestra,
interpretada a Berlín el 1941.
Tot i que fa referència a la pèrdua de l'Imperi Britànic,
encaixa molt bé en aquest post.




Quan un país està controlat per gent desvinculada emocionalment amb ell, comença a patir símptomes de malaltia, essent-ne uns dels primers l'atac sistemàtic a tot valor tradicional i la confusió de l'autocrítica per l'autodestrucció. Amb el càncer totalment instaurat poden arribar a passar coses rocambolesques com l'arribada de B. Hussein Obama al govern (que no vol dir al poder en aquest cas) al més pur estil Montilla. Com a descàrrec a B. Hussein pel greuge comparatiu, s'ha de dir que aquest, com a mínim, va guanyar les eleccions.


El líder revolucionari del segle XXI signant la presa de possessió
del càrrec davant del seu gabinet de guerrillers multiracials,
llibertadors de negres i de pobles oprimits,
també conscienciats
en altres afers de menor importància


--Jocs Olímpics de Mèxic, 1968--
Aquest eren els autèntics lluitadors pels drets dels negres.

En van fer una escabetxina que no en va quedar ni un amb
esma per obrir la boca. Els pocs supervivents que en queden
avui es deuen haver quedat amb un pam de nas.
"No volíeu un president negre? Doncs ja el teniu".
I ara a callar. Tema "sanjat".

Que a Catalunya es ridiculitzi el folklore, que a Alemanya es fomenti el sentiment de culpa, que al Japó es facin concursos d'imitadors d'Elvis Presley al carrer sap greu, encara que es veu de seguida d'on en prové el motiu, però que un país com els Estats Units, primera potència mundial, respectat i temut per tothom, hagi d'anar autoqüestionant-se i dinamitant les seves pròpies escales de valors no respon a la lògica... bé, la lògica, que falla poc, diu que han de tenir el mateix problema que els altres. Dit d'una altra manera: Són un país on la gent que mana són forasters.
Es comporta com un país ocupat, com una colònia. La seva economia s'ha anat tornant com la de les colònies, exportant de manera quasi exclusiva matèries primeres ja que, per causa de la deslocalització, les seves manufactures es porten a terme a altres països, amb la reinversió dels beneficis a aquells països i no a la metròpoli, i amb la imminent pèrdua de control de l'exclusivitat de la tecnologia pròpia per la mateixa raó.

Com pot permetre's un país aquesta situació? Senzillament perquè als seus responsables els importa ben poc.
I com es fa per què la gent no protesti? Ben senzill: trencant el sentiment d'identificació amb el país atacant de manera sistemàtica tot allò que pot simbolitzar l'orgull, patrimoni, unitat de grup i exaltant qualsevol canvi en aquesta direcció.

Si el Pobre Norman Rockwell aixequés el cap...

Qui faci veure que en aquest país no estan passant
coses dramàtiques és senzillament un hipòcrita.
Només hi falta a taula un latino o un negre d'aquells
que a
les pel·lícules no paren de dir "mierda!"


I arribats aquí tornem tema de Hollywood, en plena crisi, amb estudis tancant, i amb el rabí Spielberg i altres col·legues portant les seves produccions a Bollywood. Tant se val si la indústria americana del cinema, un dels símbols més representatius del país, se'n va a passeig si el que compta és guanyar diners i prou. Si Hollywood acabés tancant no passa res, te'n vas a viure a un altre lloc, per què no l'Índia, i tan panxo.

No fa gaire vam veure el al bidell del lobby jueu B. Hussein Obama, oferint una recepció de gala a la Casa Blanca a Manmohan Singh, primer ministre de l'Índia, amb tota la pompa dels grans aconteixements i amb una posada en escena més glamorosa del que és habitual.
De segur que la proximitat de l'Índia a la zona de conflicte bèl·lic dels seus veïns, les relacions amb la Xina la seva posició geo-estratègica, etc, i tot un seguit de qüestions que ni m'imagino dominaren i justificaren l'acte.
Però, ves per on, enmig de la multitud de milionaris, polítics i diplomàtics hi circulava el tal Spielberg, artífex en primera persona de l'emigració de capital americà a l'Índia, just abans de l'acaparament d'una pila d'Oscars per part de la Bollywoodiana producció d'Slumdog millionaire.

La gala dels Oscars de l'any passat serà recordada, entre altres calamitats, per l'espectacle musical on l'unicejo guanyador dels Oscars a la banda sonora i a la cançó obsequià als assistents amb una actuació bollywodiana que semblava indicar el final d'una època.


The golden man, the Goldman's man.

Hollywood


R.I.P.




Amb el capital jueu anant-se'n de Hollywood cap a Bombai
potser les properes gales dels Oscars canviaran una mica de tema.
Pitjor no serà.


Lo del bocoi negre i pelut d'aquest any ja no ha estat tan impactant.
Quo vadis Amèrica? Vigila amb aquesta gent o sinó et passarà el mateix que els va passar als romans quan els forasters van agafar les regnes del productiu imperi, disfressats de ciutadans.





Cap comentari:

Publica un comentari