dissabte, 14 d’agost de 2010

26 - La psicosi de la tonyina que s'extingeix

En una època en la que estic una mica apartat del blog per motius personal que acaparen la meva atenció, de tornada de les vacances dedico uns moments per comentar un tema, diguem-ne, com a mínim, curiós.

De segur que, qui més, qui menys, tothom ha sentit a parlar del fenòmen que està passant actualment amb la tonyi
na del Mediterrani i que, segons sembla, s'està extingint a marxes forçades amb la la sobrepesca, la sobre-explotació, etc, etc, amb un disurs que sempre va de bracet amb les alarmes del canvi climàtic, la grip A, etc, o sigui amb la ditxosa murga de les oenagés de torn.

Bàsicament vull INFORMAR a qui llege
ixi això que, des de la meva experiència i la de tots els meus amics que circulen pel Mediterrani, sembla que tota aquesta alarma és totalment infundada.

He de dir que jo mateix he cregut innocentment fins avui que les tonyines s'estaven realment extingint.
Preocupat per les desproporcionades multes que els picoletos de torn han posat a despistats navegants que celebraven que havien tret un peixot de
l'aigua, intoxicat per articles als diaris i notícies apocalíptiques al respecte a la televisió, no aconseguia adonar-me d'allò tan evident com que el que jo sentia no tenia res a veure amb el que jo veia. Així de poderosa és la propaganda dels mitjans.

Per il·lustrar el tema aporto unes fotos de diferents peixots (tonyines majoritàriament) que he anat traient de l'aigua (sense el més mínim esforç) als darrers mesos. Des del meu punt de vista, ja que que no tinc ni idea de pescar, podria presumir de pescador però no és l'objectiu pel qual les ensenyo ja que, entre altres coses, els peixos piquen sols i quan ho fan em limito a treure'ls de l'aigua.










video
Aquesta es  va escapar

La paradoxa és la següent:
Si bé des de sempre i fins fa quatre dies quan, de passada que hom navegava, es deixava anar el fil (cullereta, en dèiem, curri, etc), arribaves a treure un verat despistat o de tant en tant un bonítol de pam i mig com a màxim, actualment, la gent que torna a port amb una tonyina d'entre 10 i 20 quilos s'ha convertit en una cosa normal. La veritat és que jo no havia vist d'aprop una tonyina tan grossa mai de la vida fins fa quatre dies. Avui és una cosa normal.
Anar a Mallorca i no truere una tonyina com aquestes de les fotos és tenir mala sort.

Això sí, tothom parla de que les tonyines s'estan extingint.

Informo a qui li pugui interessar, ja que em consta que la gent no s'ho pensa, que a trenta milles de la costa, el mar és una piscifactoria de tonyines impressionant. I dic tonyines i no peixos. Si es té la sort de que no hi hagi ni vent ni onades, amb el mar com un plat, l'espectacle és increïble:
Un espectacle de dofins i tonyines removent l'aigua per tot arreu durant hores i hores. No us cregueu res del que diuen a la televisió. Avui per avui hi ha més tonyines que mai. És més, jo diria que fa uns anys pràcticament no n'hi havia.

Amb les vegades que he fet el trajecte de Barcelona a Mallorca, que passa de cent, he passat de no treure res a arribar amb quilos i quilos de tonyina. I això va començar l'any 2007 i la cosa sembla que va a més.

Un veí de la meva escala amb qui m'uneix una gran amistat és armador de grans vaixells de pesca, especialitzat en tonyina, que ven al Japó. L'home, quan em comenta coses de la feina es queixa de moltes coses, com tothom, sobre tot del preu, etc, però no de la manca de captures.

De passada he de dir que quan deixo anar el fil per la popa m'es igual el peix que piqui i, si sembla que està prohibit pescar tonyines, millor que piqui una altra cosa. Jo no puc triar qui pica i qui no. La resultat és que inevitablement sempre piquen tonyines i res més... curiós?

A la vista de la realitat que comentava la veritat és que em volta pel cap que tota aquesta psicosi de l'extinció de les tonyines no és més que una putrefacta maniobra de les multinacionals i els seus sequaços per acabar cobrant preus abusius per un producte de fàcil obtenció i de consum en creixement. La moda del sushi i el menjar japonès sigui potser el detonant d'un consum superior al normal d'aquest peix.
Jo, que ho veig d'aprop, no em crec res de res.

I, relacionat amb el tema dels preus, preu a la llotja i preu de venda al públic, hi ha una anècdota amb pescadors mallorquins que he tingut el privilegi de gaudir aquest estiu i que comentaré en una entrada posterior.

Com a nota curiosa aporto una observació de darrera hora:
Caminant per la passarel·la amb bosses plenes de tonyina em trobo amb un vaixell de regates que estrena un nou patrocinador. Es tracta d'una oenagé (té collons la cosa) que diu alguna cosa així com "Save the tuna".
A part de que jo diria que la tonyina no s'extingeix ni de broma, què carai fa una organització que teòricament viu de la caritat esponsoritzant un vaixell de regates? Qui hi ha darrera d'aquesta operació?

dimarts, 22 de juny de 2010

25 - Professions a redefinir (II)


La Guàrdia Urbana


No entraré en detalls d'un cas del qual he estat protagonista i víctima fa poc ja que no vull que això sembli una d'aquelles cartes dels lectors dels diaris ni tampoc es tracta d'anar explicant batalletes.

Ho faré curt: Fa unes setmanes em va aturar un cotxe de la Guàrdia Urbana i em van fer la prova de l'alcoholèmia i, encara que per molt poc, vaig donar positiu. La cosa, a part de la mala sort, ja que no condueixo gairebé mai i sóc, de natural, prudent i molt cívic, no hauria de tenir més conseqüències que la multa (que ja he pagat) i la retirada dels punts de carnet que toquin.
La mala sort va fer que, unes quantes hores després, quan entrava al garatge de casa, casualment em van veure la mateixa patrulla i, informant-me de que el meu cotxe estava "immobilitzat", em van fer baixar i se me'l va endur la grua.

L'endemà vaig anar a buscar el cotxe, vaig pagar una altra multa, i vaig donar el tema per acabat.

Val a dir que, suposo perquè ja m'estic fent gran, que em vaig prendre totes aquestes coses amb la més absoluta calma fins al punt de que en tot moment, amb els dos pobres nois que feien d'agents, vam estar parlant cordialment de coses i problemes sense importància, fent petar la xerrada, fins i tot sobre temes personals i íntims, amb un d'ells, en plan col·lega, comentant-me els problemes que tenia amb la seva parella, la perfídia d'aquella dona, etc. Em van comentar anècdotes de la seva feina, coses curioses, altres, divertides... Jo m'ho vaig prendre amb molta paciència i resignació, coses de fer-se gran.

La meva sorpresa va arribar ahir quan em va arribar una citació judicial per un judici de faltes on m'assabento que se m'acusa (en majúscules) de RESISTÈNCIA I DESOBEDIÈNCIA A AGENTS DE L'AUTORITAT.

Hi ve una còpia de la denúncia on s'hi diuen un seguit de mentides tals com que se'm va llegir tres vegades els articles del C. Penal, segons el qual el meu cotxe estava immobilitzat, que vaig declarar que era conscient d'això, etc, etc i tot un seguit de mentides i més mentides fins arribar al clímax on, també en majúscules, transcriuen una frase que diuen que vaig dir i que diu que "PORQUE ME SALE DE LOS HUEVOS Y PORQUE LAS NORMAS LAS ESCRIBEN CUATRO GILIPOLLAS Y ESTAN PARA SALTÁRSELAS"... al·lucinant.

La qüestió és que la teòrica gravetat de l'alcoholèmia ha quedat a un segon terme. Un cop pagades les multes i els punts de carnet retirats, el tema passa a la història. Ara comença l'autèntic problema, que em pot arribar a costar molt temps i diners i que -ho dic amb la més absoluta sinceritat- és totalment fals.

Porto temps intentant esbrinar què és el què va portar a aquests dos agents a actuar amb aquesta mala fe i ganes de fer mal, del tot incomprensibles per a mi.

L'advocat que m'assisteix, un bon amic meu, a part de ser l'advocat més eficient que es pugui trobar a Barcelona, essent ell un expert en el tema, ja m'ha dit que n'ha vist de molt més grosses i que m'ho prengui amb calma, que segurament perdrem el cas, que hi ha molt poc a fer. Per anar intentant saber les motivacions que van poder tenir aquest dos individus, va anar per la via psicològica, preguntant-me que quin cotxe tinc, si és molt car, etc., que no és el cas, encara que segurament els guàrdies, amb el sou que cobren, segurament no se'l podrien permetre.
També em va comentar que moltes vegades, aquestes situacions, per desgràcia força freqüents, són venjances provinents de les seves frustracions socials, econòmiques, etc. Potser, no descarta, que el mòbil de fons sigui alguna cosa així com "se va a joder este pijo de la zona alta" o alguna altra singularitat per l'estil.

No descarto, i ja fent referència a la dolorosa realitat social, molt palpable, però que no apareix mai a cap mitjà, que hi pogués haver un mòbil tipus "se va a enterar este burguesito catalán, que lo tiene todo y se cree muy guapo, mientras que nosotros, hijos de inmigrantes, que hemos venido a levantar a Cataluña, nos pasamos el día currando". No és que no ho descarti... és que jo diria que la cosa va per aquí.


I anem al tema de la redefinició de les professions:

Estic del tot segur que si els agents que patrullen per la zona on visc fossin veïns meus això no hauria succeït.
Per començar probablement ens coneixeríem, tindríem amics comuns i fins i tot podríem haver estat companys d'escola.
Compartiríem una mateixa escala de valors i idioma i seria impossible que entressin en joc mòbils com el que va impulsar aquest dos individus a fer mal conscientment a una persona educada i correcta.

Per motius familiars viatjo amb amb certa freqüència a Suïssa.
En aquell país es poden veure escenes que aquí són inimaginables com ara un grup de nois amb molt bon aspecte, sans i esportistes, jugant un parit de vòlei al costat del llac i que en comptes de ser uns "pijos", resulta que són els bombers i guàrdies urbans del poble, que són fills d'allà, viuen allà i treballen allà amb total harmonia amb la societat i l'entorn.
A l'autobús, el conductor, que acostuma a ser un noi jove del poble, amenitza el trajecte obsequiant als passatgers amb una ocurrència divertida a cada parada. Els passatgers riuen, tots, i, amb el somriure marcat a la cara, esperen el proper comentari, que els farà riure novament. Quan veig aquestes escenes quotidianes i normals d'aquella societat sento un immens plaer, m'ho miro meravellat i amb interès a la vegada que m'entra una certa recança quan penso en la diferència que hi ha a casa meva.

Acceptant que que la cosa té difícil solució i que més aviat va cap a pitjor, amb una societat que acusa cada cop més la polarització accentuada entre rics i pobres amb el deteriorament a les classes mitjanes, que encara que no és el el model tradicional català, per influència inevitable, cada cop ens afecta més, reclamo, com a mínim

una redefinició, en aquest, cas de la Guàrdia Urbana:

  • Que els agents exerceixin la seva feina sempre al districte on viuen.
  • Que es facin rigorosíssimes proves psicotècniques als agents per descartar que, entre altres coses, puguin caure en abusos d'autoritat provinents de desequilibris mentals i frustracions.
  • Que, per tal de que això sigui possible, se'ls equipari el sou, com a mínim, a la renda per capita, o més, de la zona on viuen i treballen. Resultaria d'això que cada districte fixaria el sou per als agents d'acord amb la naturalesa de cadascun, amb el resultat que els nois de, posem per cas, famílies més o menys acomodades, podrien dedicar-se a la necessària feina d'agent de la Guàrdia Urbana sense perdre ni prestigi ni nivell social.

Fem números:

Proposo, per exemple, que el sou destinat a un agent del meu barri
s'augmenti en 2.000 euros mensuals.

Calculo que la zona on visc, de manera més o menys homogènia, pot contenir una població de
400.000 persones.

D'aquestes 400.000 persones, posem que només n'hi ha
180.000 que paguen impostos.

2.000 euros dividits entre 180.000 persones fan un total de
0,01 euros/agent/contribuent/mes.

0,01 euros al mes fan un total de 0,12 euros l'any:
Misèria i companyia

Quants agent hi deu haver? 400? tiro llarg?

0,12 euros per 400 agents representa un cost de
48 euros l'any.



La pregunta és la següent:

Estaria disposat a pagar 48 euros més l'any (que fan 4 euros al mes) per tal de tenir una Guàrdia Urbana modèlica,
amb nois educats a bones escoles privades,
que parlin idiomes,
que s'identifiquin amb el barri i la seva gent,
que s'estimin el país,
que sàpiguen distingir entre un delinqüent i un ciutadà honrat,
que passin controls psicotècnics rigorosíssims, etc, etc?

Aplicant aquest sistema, qui sap si a alguns barris, el cost de la Guàrdia Urbana potser podria arribar a baixar.

No cal dir que aquest 48 euros l'any són una part irrisòria del què em costarà la multa que em caurà pel fet d'haver estat atès per agents que em veien com a un element estrany (a casa meva), trobant normal i justificat fastiguejar gratuïtament la vida a un ciutadà, motivats per la malaltissa escala de valors de la seva cultura d'origen que els legitima a fer un abús d'autoritat i a traïció.

Tampoc cal començar a parlar de les innombrables millores a tot nivell que l'actuació d'aquest nous agents suposaria, que seria molt notable de manera immediata ja que per començar, com és lògic, serien més eficients.

Per acabar, i com a exemple del que acabo de dir,
l'estrangeria cultural i baixa qualitat personal,
el pobres nois van fer la denúncia falsa van i transcriure la meva suposada frase que deia anteriorment de "PORQUE ME SALE DE LOS HUEVOS...".

Les cometes indiquen la seva literalitat però no van caure en que ni els vaig parlar en castellà en cap moment ni que, a part de que jo no he dit mai una baixesa com aquesta, no saben que en català, si bé es poden arribar a dir coses més gruixudes, una frase així, simplement no existeix. Ni idioma, ni contingut, ni estil ni, per descomptat, com ja he dit abans, el marc de la conversa, que va ser d'absoluta cordialitat. La veritat és que fins i tot em van caure lleugerament simpàtics.

Sigui com sigui, la realitat és que m'espera un judici, una multa ben maca i a partir d'ara aniré pel món amb antecedents penals.

Visca la multiculturalitat, però això sí: "Too zemoh catalaneh"

dilluns, 10 de maig de 2010

24 - Vomitada a domicili

Per raons que no venen al cas arriben a les meves mans dos fullets, conjuntament al mateix paquet.

  • Un és un fullet de promoció del F.C. Barcelona enfocat als nounats.
  • L'altre, titulat "Desarrollo del niño de 0 a 18 meses", és un text amb il·lustracions on es descriu l'evolució dels nadons al llarg dels 18 primers mesos de vida. Un parell d'associacions i el Ministeri de Sanitat i Política Social signen l'imprès.


Al primer, deixant de banda que sigui del Barça, ja que podria ser de qualsevol altre equip, il·lustrant el text informatiu hi ha les fotografies de rigor amb nadons i tota la pesca. Te'l mires per sobre i el llences a la paperera, com toca.

El segon, que pel fet de ser informatiu i formatiu sembla a priori més interessant, te'l mires amb més atenció per veure si s'hi pot aprendre alguna cosa útil i, a diferència del primer fullet, hi ha una cosa que sobta i que es veu de seguida:

M'he dedicat a comptar les figures que hi apareixen i, d'un total de 87 figures humanes entre nadons i adults, 23 són de races provinents d'altres continents, el que fa un 26,43% del total, o sigui, més d'una quarta part.

Segurament la diferència entre aquest dos fullet vé de que un té finalitats purament lucratives i l'altre té finalitats només formatives.

El fullet del Barça es dirigeix a la gent del país per captar socis utilitzant fotografies tòpiques de nens que qualsevol veí pot considerar normal. És evident que si a la portada hi sortís un nen negre, la gent ho trobaria sorprenent. Per això no l'hi posen.

Pregunta:
Això fa que el Barça sigui un club racista?

Resposta:
No

L'altre, el del ministeri, no obstant, no té la necessitat de ser efectiu ja que no busca la traducció de la inversió en beneficis i no només li és igual que la gent percebi quelcom d'estrany amb la barreja de races dels ciutadans que hi apareixen, sinó que precisament per això ho fa. La intenció fonamental va destinada a inculcar valors nous als ciutadans (els contribuents que han pagat aquest imprès), descibint un país i un teixit social diferent del que fins avui encara és i que la gent, la immensa majoria, percep com a normal i legítim.

La mala fe d'aquest fullet va emparada sota el paraigua d'allò que en diuen la "correcció política".
Aquest terme, del tot subjectiu, no és cap veritat monolítica ni res absolut. Cadascú té la seva idea del què és políticament correcte i, en el meu cas, aquest concepte no té res a veure amb el que la doctrina capitalista apàtrida que domina la nostra societat considera correcte (correcte per als contribuents, evidentment).



Per no allargar-nos, i anant a suposar que els responsables d'aquesta piltrafa són bona gent, o com a mínim s'ho pensen, i que volien fer fer les coses de la manera més respectuosa, permetin-me que els faci una sèrie de puntualitzacions on diria que s'han equivocat i els ha mancat correcció política de la seva:

  • De primera els preguntaria si aquest fullet no l'han calcat d'un dels Estats Units i se'ls ha colat un aire estranger d'una societat diferent amb els seus càrrecs de consciència particulars, tan diferents dels nostres.
  • Pel que fa a la paritat de sexes:
Dels adults, hi ha un 55% d'homes davant el 45% de dones.
Que ningú s'estranyi si apareixen denúncies de dones que se senten discriminades.
Dels nens, hi ha un 13,7% de nenes davant d'un 86,3% de nens. La discriminació sexista arriba, en aquest cas, a nivells alarmants.
Els seus col·legues del flamant Ministeri per a la Igualtat li podrien fer una ullada, a veure què en pensen.

  • El títol "calendario del desarrollo del niño..." és també una clara ofensa a la feminitat. Caldria rectificar-ho i que hi digués, com a mínim, "de la niña y del niño". No entrem ja en els casos de sexualitat ambígua prematura on, de passada, a part de denunciar que no se'ls té en compte, els pobres afectats no tenen ni tan sols un adjectiu que descrigui la seva condició.
  • Entre la quantitat de nens d'altres races, he observat amb esglai que els únics nens que fan dolenteries (un que desenderça un calaix i un altre que destrossa joguines) són negres. També hi apareixen dos nens barallant-se i indefectiblement són de pell fosca, de raça indefinida. No s'ha de ser gaire perspicaç per veure la tendenciosa associació de certs colors de la pell amb el comportament antisocial. Una altra badada o potser un tret racista que se'ls ha escapat inconscientment. A veure si ho rectifiquen. Que sàpiguen que a mi, com suposo que a la majoria de gent que ha llegit el fullet, aquest detall m'ha impactat profondament
  • També els critico la manca de respecte per la pluralitat i el mestissatge ja que només hi apareix una parella de pares de races diferents, amb lo boniques que són. I també, molt irrespectuosa és la nul·la referència a parelles homosexuals amb nadons adoptats: Inacceptable.
  • El monolingüisme del fullet em fa deduïr que va destinat a gent de fora. És possible que s'hagin equivocat a l'hora d'enviarme'l i que hagués d'anar dirigit a immigrants de darrera generació. Però si entrem en aquestes consideracions, trobaria més adequat, per allò de no imposar res ni ofendre a ningú i de no coartar la llibertat cultural de ningú, que el fullet anés en vàries llengües, entre elles el suahili, el quítxua, el cantonès, l'àrab, romanès i caló, entre altres.
Una darrera observació:
La societat que es mostra en aquest fullet no és la meva, ni de lluny. Si algú ho vol comprovar, que vingui a visitar-me i ho veurà, encara que suposo que no cal.
Denuncio també la incomoditat que suposa pronunciar-se sobre aquests temes ja que, encara que aquests comentaris no tenen res a veure amb el racisme ni amb la xenofòbia, qualsevol que vulgui tergiversar el sentit del text i fer-me passar per un intolerant ho té tot a favor.

dimecres, 28 d’abril de 2010

23 - Elie Wiesel i el tatuatge fantasma


A una entrada anterior (número 7) parlava d'una polèmica del tal Wiesel on se l'acusava d'haver suplantat la identitat d'una altra persona. Un del punts importants era el del famós tatuatge amb les sigles A-7713 que Wiesel afirma portar marcat al braç, però que no ensenya mai a ningú.
Millor fer una ullada ràpida al tema per veure de què va:

Donada la caradura d'aquest personatge, que no para de sorprendre'm, vaig comentar el tema però, com que no l'havia estudiat a fons, ho vaig deixar aquí sense treure'n conclusions.

Buscant, buscant, he anat a trobar un video antic on algú de bona voluntat (encara que políticament incorrecte) ens mostra com, en un moment de descuit, l'home no va caure a tapar els braços i on es veu clarament la inexistència de cap tatuatge.





Ni a la dreta per baix ni a l'esquerra per dalt...


... ni a la dreta per dalt...


... ni a l'esquerra per baix...
... o sigui, res.
All clear

Segons es veu a la filmació, no hi ha rastre de tatuatge ni a dreta ni a esquerra, ni a sobre ni a sota.
I el personatge corre per tot arreu com si res, acusant a altres persones de monstruositats amb proves falses com el seu llibre "autobiogràfic" "Night", que ha estat declarat no creïble per les autoritats que redefineixen cosntantment la marca Holocaust, sense cap més pressió que la de les seves pròpies i descomunals incongruències.
No cal dir que és molt recomanable la lectura d'aquest llibre, que és curtet i es llegeix en una tarda, on el lector es quedrà amb un pam de nas al veure la quantitat de barbaritats increïbles (increïbles vol dir increïbles) que s'hi detallen, les quals no es creuen ni els mateixos jueus mínimament informats i que van d'experts en la matèria...

... un llibre que li va merèixer un Premi Nobel, ple d'afirmacions falses segons TOTS els historiadors del tema i que, incomprensiblement, segueix reeditant-se i se'l posa com a exemple del sofriment del poble jueu i de la maldat dels nostres veïns alemanys.

Confesso que em feia tanta vergonya anar a una llibreria
a comprar aquest llibre, que el vaig comprar per internet
i a l'estranger, però va valer la pena.



Sense personatges com aquest la vida seria menys entretinguda i, per descomptat, més barata.

El dia que es giri la truita, que tard o d'hora passarà, s'hauran de passar molts comptes. M'agradaria ser-hi per veure-ho, però sospito que encara n'hi ha per temps i que segurament em perdré aquest espectacle.


dimecres, 14 d’abril de 2010

22 - Fullejant el diari



Fullejant la premsa a la barra d'un bar, enmig de solemnes tonteries i males notícies innecessàries sense cap interès, llegeixo aquestes cosetes al voltant del xou de la grip A:


  • "Els governs i l’OMS fan autocrítica per l'excés d’alarma un any després que es declarés la pandèmia"
L'autocrítica està molt bé, però és evident que no n'hi ha prou. A partir d'aquí s'han de depurar responsabilitats, tal com mana la lògica i el sentit de justícia.



El populatxo fent el ridícul

  • "Sanitat va gastar 90 milions en la compra de 13 milions de vacunes, de les quals només se'n va aplicar el 10%"
Aquests diners del contribuent malgastats, sigui com sigui, han de tornar. Aquesta malversació de fons públics, com qualsevol, ha de ser castigada.


  • "Els governs, els científics i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), van equivocar-se estrepitosament al pronosticar-ne la gravetat i van actuar com si la humanitat afrontés un perill mortífer"
Ja comencem sortir responsables. Responsables d'una cosa molt, molt grossa.


  • "La Generalitat ha finalitzat un informe amb idèntica finalitat, (...) admet una equivocació important en el pronòstic de la gravetat del virus i confia que els ciutadans entenguin que tot va ser conseqüència de «la incertesa» (...)"
Els ciutadans ja entenien, des d'un bon principi, que els estaven prenent el pèl. L'excusa és insultant i, de totes totes, insuficient. Nosaltres no hem d'entendre res, igual que ells quan ens passen comptes.


  • "Les farmacèutiques salven els seus beneficis gràcies als governs"
No està ben explicat. No salven el benefici sinó que l'augmenten.
Això de "gràcies a" suggereix treball en equip.


  • "El sector farmacèutic calcula que la campanya li ha suposat uns rèdits de 15.000 milions"
D'això en diuen salvar els beneficis... 15.000 milions de benefici per una cosa que no era necessària, comprada sota pressió. Si els 15.000 milions són el rèdit, a quan deu pujar el total de la facturació? És un robatori literal i calen actuacions. Més clar, impossible.


  • A Espanya, la sanitat pública finança aquesta vacuna per a les persones més grans de 60 o 65 anys, cosa que significa que els laboratoris productors tenen garantida una venda anual abundant i creixent. Als EUA i a la majoria de països poc desenvolupats això no és així, i és cada individu qui decideix si adquireix o no la seva vacuna antigripal anual.
No, si a les colònies els passen coses com aquestes. Seguiran utilitzant els nostres governs per encolomar-nos els seus productes i ells mateixos s'estalvien aquest mal tràngol. Això és imperialisme en estat pur. No tinc res contra l'imperialisme; al contrari, m'agrada. Però exigeixo que l'emperador, com a mínim, s'autoanomeni emperador de manera clara, sense subterfugis, amb la cara ben alta i amb tota la pompa, com marca la tradició (tradició de l'òrbita cristiana occidental, és clar).

El tema, expressat d'aquesta manera, té un aire de bona notícia. Bona notícia per a les farmacèutiques, evidentment. Sembla la transcripció d'un informe intern d'una d'aquestes companyies. "Els laboratoris productors tenen garantida una venda anual abundant i creixent": olé tus güevos.

  • La indústria investiga una vacuna de llarga durada
No!... no, un altre cop no! si us plau.


  • l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va permetre que els laboratoris productors de la vacuna contra l’H1N1 mantinguessin les seves patents sobre el fàrmac. El respecte a la patent va permetre que la indústria fixés un preu mitjà de 10 dòlars (7,3 euros) per dosi del preventiu, quan, si hagués declarat «emergència sanitària» l’obtenció d’aquesta vacuna, la seva producció hauria seguit el procés dels fàrmacs genèrics i el cost d’una dosi no hauria superat els 70 cèntims d’euro.
Segons sembla, el nucli corrupte es concentra a l'OMS. Clar que, si ho diu als diaris, segurament no serà veritat.


  • Aquestes conjectures formen part de la investigació que avui preveuen acabar els experts de l’OMS que han analitzat la pandèmia.
Conjectures no: això són proves de l'acusació que serien determinats si algun dia hi hagués un judici.


  • Poc abans de l’aparició del nou virus, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) havia modificat la definició de pandèmia, de manera que ja no era necessari que hi hagués víctimes mortals. Ara sabem que aquesta modificació hauria pogut estar influïda per les companyies fabricants de vacunes.
Més proves?, més culpables?... vull dir, amb perdó, sospitosos?


  • La cotització en borsa de Novartis, Glaxo Smith Kline, Astra Zeneca i Sanofi Pasteur, principals productors per a Europa i Amèrica, va reflectir la seva tendència a l’alça. La campanya de vacunació contra la grip A va suposar a aquestes companyies uns beneficis pròxims als 15.000 milions d’euros.
Conec personalment un dels propietaris de la Glaxo. Són gent simpàtica i agradable. Els seus fills, de la meva edat, encantadors. Fa poc han adjuntat una nova mansió a la seva extensa col·lecció mundial, que disposa, d'entre altres detallets, d'un camp de golf particular. No tinc res contra ells, al contrari. Són gent excel·lent i sempre m'han tractat amb absoluta amabilitat i senzillesa. Ho comento perquè em consta que el poder econòmic de les farmacèutiques és una cosa inimaginable si no ho veus d'aprop. Jo diria que aquesta família té més diners que molts governs.


  • Un estudi recent indica que la grip del 2009 ha estat una malaltia tan lleu, que tan sols una de cada 10 persones afectades es va trobar malament i va anar al metge.
Si encara diran que és gràcies a la vacuna, que ha estat així. Jo mateix vaig tenir una grip lleugereta aquest hivern... seria la grip A? segurament.


  • Els estats europeus ara volen recuperar els diners enviant la vacuna a països que estan en vies de desenvolupament, amb l’objectiu d’intentar, com a mínim, passar per solidaris, i no com a mers ingenus. Un parlamentari britànic va comentar que el Tamiflu sobrant es podria fer servir per asfaltar carreteres.
Això d'encolomar-ho a altres incauts em sembla de pura lògica. El joc va així. No obstant aquests països pobres (més pobres que nosaltres) sempre acaben comprant les deixalles d'Occident amb els crèdits que els ofereix el mateix Occident. El ciutadà no hi guanya res, ja que es cobra amb els diners dels seu impostos que l'estat deixa a crèdit als futurs compradors. Crèdits que, com és lògic, no paguen mai. A la vegada, els intermediaris de l'estat, que ja es van forrar amb la compra, ara es tornaran a forrar amb la venda. Si es tracta d'enredar els negres, jo també hi vull participar. Fer-ho així em sembla una presa de pèl, no només per als negres, sinó principalment per a nosaltres.
Quan diu que no volen passar per ingenus, deu voler dir per lladres, suposo. Quina manera d'expressar-se tan curiosa que tenen els diaris.


  • Els experts de l'estudi informen que L'OMS, al pronosticar els perills del virus, ja haurien d’haver tingut en compte que la informació quedaria subjecta a aquestes xarxes socials (Twitter, blocs, Facebook, etc).
Ui! ara és, segons L'OMS, culpa dels ciutadans.


Ho deixo aquí perquè si no paro podria seguir escrivint durant hores. I només he parlat del tema de la grip A. Hi havia moltes monstruositats més, que les deixo per un altre moment.


Tot això, envoltat d'una infinitat d'altres notícies absurdes, ho anava llegint mentre sentia de fons les notícies de la ràdio que deien que, segons una enquesta recent, un de cada cinc espanyols creu que hi ha extraterrestres que viuen entre nosaltres.
Aquesta notícia no és cap novetat. Jo ja ho vaig denunciar a l'entrada número 11 d'aquest mateix blog.


Parlant d'extraterrestres infiltrats, si després de veure aquest vídeo
a algú encara n'hi queda algun dubte, que s'ho faci mirar.
Amb tots vostès, acabat d'arribar del planeta Krypton: Trololo


dilluns, 29 de març de 2010

21 - Una mica de respecte, si us plau



Anava conduint mentre sentia una entrevista per la ràdio al Sr. Ricard Fornesa, a qui dues entrevistadores li anaven fent preguntes i l'adulaven, embadalides, com si fos un profeta. L'entrevistat sintetitzava el tema de la crisi econòmica més o menys de la següent manera:
  • L'Estat és el principal responsable de la crisi per ser el principal morós del país.
  • Aquesta morositat crea manca de liquiditat i inseguretat.
  • Amb aquesta inseguretat els bancs i caixes no poden donar crèdit ja que, evidentment, suposa un risc que no han de córrer.
  • Si l'estat fes circular diner, no existiria el problema actual i per tant les caixes i bancs podrien tornar a donar crèdit, i tots contents.

Em pregunto quina lògica té, des del punt de vista del ciutadà que es troba escoltant la ràdio, que si es donés el cas de que l'estat eliminés el seu deute, pagant a tothom que se li deuen diners, aleshores els bancs haurien tornar a donar crèdit.

Si tothom tingués els diners que ha de tenir...
per què la gent hauria de necessitar dem
anar crèdit?

El que haurien de fer els bancs és donar-nos interessos pels nostres estalvis, amb els quals ells podrien fer negoci invertint-lo on creguessin convenient i deixant-los a crèdit a qui no en tingui.

El sector bancari s'ha convertit en una cosa totalment a la inversa del que era tradicionalment.
Si no fa gaire temps el banc rebia amb interès el client (no oblidem aquesta paraula i el seu significat) que els portava un determinat capital, avui dia això ha canviat. Obrir un compte en una oficina bancària no és una cosa gaire ben vista per part del banc. S'ho prenen amb absoluta apatia i, segons com, amb un cert aire de menyspreu com si se'ls vingués a molestar. No sé quina cara deuen posar si hi vas a ingressar mil milions, però com que de moment no és el meu cas, no en faré especulacions.

Avui el banc, a diferència del que ha fet tradicionalment,
no està interessat a
rebre dipòsits de diners
sinó a rebre gent sense diners.


Fins fa poc, el pobre portava les monedes a la butxaca i el ric (i el no tan ric) anava al banc a guardar els diners i cobrar-ne l'interès. No obstant, avui, si vas curt de diners, benvingut al banc.

Si en tens et miren com dient: I tu, que no saps que això de tenir estalvis està passat de moda? d'on surts tu amb aquestes misèries desfasades? Els diners els hem de tenir nosaltres i si vols comprar qualsevol cosa, encara que sigui canviar les rodes del cotxe, vens aquí, com fa tothom, els demanes i nosaltres te'ls deixarem.

El concepte
"Caixa d'estalvis"
s'ha quedat antiquat i s'hauria de canviar per
"Caixa de crèdit al consum".

"Caixa de pensions per a la vellesa"
es podria canviar per
"Caixa de plans de pensions per a joves".

El banc
hauria de deixar-se de dir banc
i adoptar definitivament el nom més escaient d'
"entitat financera"

a seques, que és el que real ment és.

Jo tinc tres comptes en un banc determinat, i quan m'envien l'extracte per a la declaració de la renda, els interessos de capital són del 0,00000% (cinc decimals) periòdica pura. Personalment em prenc aquests cinc decimals com una provocació ja que amb un zero pelat ja n'hi hauria prou... en fi.

Del què deia el sr. Fornesa respecte a la morositat de l'Estat, molt bé, però i de la

morositat dels bancs?

Avui dia, després de tots els avanços tecnològics, la disposició dels diners d'un taló ingressat suposa la mateixa demora, o més, que fa vint anys. Una transferència, si fa o no fa, també. I tots sabem que podria ser una cosa literalment automàtica mitjançant la intercomunicació que tenen entre ells. Només caldria que canviessin una d'aquestes lleis amb les que s'escuden i que els "obliguen" a esperar no sé quants dies.

A mi personalment el que m'ha arribat a afectar algunes vegades és la morositat dels bancs amb la demora en la disposició dels

diners que un client ja m'ha pagat i dels quals no en puc disposar,

i mentrestant he d'afrontar puntualment molts altres pagaments. Perquè cobrar diners no equival a guanyar diners, sobre tot avui dia.

Clarament es veu la simbiosi entre la morositat de l'estat i la funció dels bancs ja que per una banda un ens amenaça amb la puntualitat i de l'altra, el seu soci ens reté els diners, emparant-se amb les lleis que promulga el primer.
Una vegada que em vaig trobar en una situació compromesa com aquesta, el banc em va oferir la possibilitat de demanar un crèdit per dos o tres dies. Evidentment ho vaig solucionar per altres vies.
Si llavors tenien diner per deixar-me... en què quedem? Que no dèiem que no circulen diners?. Per començar, d'entrada, ja en tenien els meus.

Per més que diguin, això de la falta de diners al mercat és mentida. Tots sabem que parlem només de garanties i no de manca de diners.
Dit d'una manera més clara: Si en el moment més agut de la crisi, amb els bancs fent el ploramiques, algú va a un banc i demana 10.000 milions i aporta garanties suficients per garantir-ne el pagament dels interessos, a aquesta persona li posen els 10.000 milions a sobre de la taula ipso-facto.
Els diners hi són, però són als bancs. I amb la intromissió que fan en la economia de la ciutadania, quan tanquen l'aixeta, tot trontolla.

Si els bancs passessin a ser entitats d'estalvi tot això no passaria. La gent no hauria de demanar crèdit i la crisi seria molt menys sentida.
S'hauria de començar per desvincular el sector bancari del govern i tornar a un sistema en el qual

el rendiment de la feina es traduís en diner
i no en capacitat d'endeutament


com passa avui.
Per això faria falta un govern fort i amb clara vocació social. I per desgràcia, unes quantes tallades de cap.



El darrer govern que va aplicar aquests principis de protecció
dels drets del treballador davant dels especuladors ha estat
demonitzat fins a extrems paranoics. Amb un discurs així
segurament tornarien a tenir el suport
d'àmplies majories.
Clar que si se'ls associa amb l'assassinat
de masses i el genocidi i
no els deixen parlar per defensar-se'n,
poca cosa hi tenen a fer
i els especuladors apàtrides campen com mai.


Agafat al volant del cotxe i notant que, per moments, m'estava posant de mal humor, havent començat a contestar en veu alta al Sr. Fornesa, se'm va començar a regirar l'estómac mentre mentre anava repetint el meu discurs:
  • No vull sentir gurús com el sr. Fornesa escampant consignes que van en contra de la meva dignitat.
  • No vull sentir explicacions tècniques de com funciona l'economia per part de computadores humanes sense sentiment de país i que m'acaven dient que "les coses són així", sense ni el més mínim esperit crític.
  • Vull perdre la vista a intermediaris entre la meva feina i els meus diners.
  • Vull veure lleis que prohibeixin l'endeutament de la gent que treballa.
  • M'agradaria veure una llista amb noms i cognoms dels responsables d'això que en diuen crisi i que, com a mínim, anessin a la presó com qualsevol de nosaltres que hagués estat culpable d'una cosa semblant. No és demanar gaire, si és que els representants de les nostres institucions de govern pretenen tenir un mínim de credibilitat.

El primer polític que digui aquestes coses pel seu nom tindrà el meu vot i segurament el de molt altres.

I no vull sentir més programes de ràdio com aquell on el sr. Fornesa, l'anava dient grossa i les dues entrevistadores no feien més que llançar-li floretes, suposo jo que per limitació intel·lectual, ja que pel to de veu ja es veia que, encara que s'hagués cagat en les seves famílies, ni tan sols se n'haurien adonat. Bé... de fet ja ho estava fent.

Quan el demanar un crèdit passa de ser una opció per a temes i situacions determinades i es converteix en norma generalitzada, deixa de ser crèdit i es converteix en usura.

dilluns, 22 de març de 2010

20 - Origen corrupte de la democràcia.



Es diu que la democràcia, més o menys com la coneixem a Europa, aparegué a la Grècia del segle cinquè A.C. en territoris petits, on tothom més o menys es coneixia i on els valors socials i el propi paisatge conformaven un univers de referents on s'identificaven amb tota naturalitat els seus membres.

És necessari preguntar-se com es va poder instaurar un canvi de règim de poder tan revulsiu i innovador.
Si abans de la democràcia hi havia, per definició, un sistema de govern no democràtic, o sigui que el poder es concentrava de manera més o menys despòtica en un individu o grup, com va ser possible que aquest poder se la jugués de manera que possibilités l'entrada al govern d'altres persones que no fossin ells mateixos, i de manera pacífica?
S'entendria millor si es parlés de que hi va haver una "revolució democràtica" popular on la gent del poble hagués assaltat el govern i hagués instaurat el seu nou sistema, com a la Revolució Francesa. Però no s'ha parlat mai d'aquesta revolta. Aparentment sembla la primera que la primera Transició va ser una cosa pacífica i acceptada per tothom.

Segurament la cosa o no està ben explicada o senzillament no va anar d'aquesta manera.

A tots ens sorprèn quan ens ensenyen que la democràcia es va
instaurar per primera vegada de manera pacífica quan estem
acostumats a que tradicionalment sempre s'ajuda de petits
recurso
s que van des de la guillotina, passant pel napalm,
fins a
la bomba atòmica

Segons ens expliquen els entesos, sembla que en aquells temps a Atenes només podien votar els homes majors d'edat i nascuts a la pròpia ciutat.
O sigui, que posaven molta cura a triar qui votava, que resumint equivaldria a dir que només tenien dret a vot els que mantenien la ciutat: els qui realment sabien el valor de les coses sobre les quals anaven a decidir.
Aquest model originari només s'assembla de lluny a la democràcia de sufragi universal actual i sembla molt més raonable.

Un típic eslògan del capitalisme apàtrida: "Aquí vivo, aquí voto".
Si Pèricles aixequés el cap se sentiria avergonyit de com
s'ha tergiversat el significat de la paraula democràcia

Si els governants no democràtics, que concentraven el poder absolut i indiscutit, van decidir jugar-se-la a perdre-ho tot mitjançant un sufragi pacífic havia de ser per alguna raó de pes:
  1. O bé eren uns sants (impossible ja que estem parlant de molts segles abans de l'aparició del primer sant oficial),
  2. o eren més aviat tontets i amb bona fe i ho van perdre tot deixant-se enredar (possible, encara que més aviat descartable),
  3. o veien que anaven mal dades i que se'ls acabava el poder i van decidir fer-ho sense que hi hagués un bany de sang, deixant entrar els altres pacíficament, a la vegada que es posaven una medalla i salvaven la pell (possibilitat força veraç),
  4. o van fer una jugada mestra que els va sortir rodona (segurament va anar així).

Observem com va funcionar aquella jugada mestra:
La societat atenesa d'aquell moment es trobava en fase d'esplendor a tot nivell.
És important fer l'observació de que aquesta esplendor, que per descomptat no venia de zero, era el fruit de successius règims de govern no democràtics (ja sé que queda molt reaccionari, però és una constatació inqüestionable i que s'ha de tenir en compte).
Si, com ja ha quedat de sobres demostrat al post "17 - El pagès o l'ou de la serp" d'aquest mateix blog, sabem que les societats basades en l'agricultura, la ramaderia i el comerç tenen com a origen la corrupció, essent-ne potser les figures més representatives, els conceptes de propietat i d'administració, que són en definitiva les pròpies institucions de govern; si sabem que els governs són corruptes per definició, llavors no hem de tenir cap dubte se que la democràcia és també, en origen, fruit de la corrupció. M'explicaré:

  • Posem per cas que ens trobéssim davant d'un individu molt corrupte, molt intel·ligent, i molt hàbil, que a la vegada ostentés el poder absolut al capdavant d'una societat.
  • Posem per cas que aquest individu fos un d'aquells que de tant en tant es donen al món, que són capaços de barrinar una idea totalment innovadora i espectacular, d'aquelles que revolucionen el planeta.
  • Posem per cas que aquesta idea hagués tingut a veure amb la manera de perpetuar el seu poder i a sobre desprendre's de la mala imatge que tradicionalment tenien les tiranies, amb el resultat de que moltes acabaven sovint la seva etapa de govern amb el tirà de torn arrossegat per cavalls.
  • Posem per cas unes quantes qüestions més per l'estil.

Aquest individu, tenint-ho tot totalment controlat, va atrevir-se a fer creure als seus súbdits que els tenia en consideració, instaurant una ideologia basada en l'adulació segons la qual va aconseguir fer creure als més desgraciats del país que la seva opinió tenia algun valor.
A la vegada es va assegurar que el control del poder després de les eleccions no corria cap perill de canviar de mans, i quan tot això va estar totalment confirmat es va decidir a tirar endavant les eleccions.
Al final ens trobem que les primeres eleccions van ser un frau. Les va convocar un individu que evidentment sabia que les guanyaria. Qualsevol altra possibilitat queda molt lluny de la realitat.

I d'aquesta manera fins a avui dia, on de vegades, a aquesta maniobra calculada se li ha donat noms diferents com, per exemple, Transició.

La democràcia al llarg dels segles ha tingut els seus alts i baixos i ha anat variant i degenerant fins que ella sola ha anat deixant de ser interessant per a ningú si exceptuem les multinacionals i les grans corporacions financeres, que la necessiten per fer els seus negocis i que es veuen, des del 1945, obligats a instaurar-la a tot de països que no en volen sentir ni parlar, a cop de canó i guerres mundials.

Si una cosa indiscutiblement positiva podem dir a favor de la democràcia és el seu romàntic cant del cigne amb el què signà la seva defunció i que ens recorda a la ufanosa florida dels arbres fruiters just abans de morir.
La democràcia, en un darrer acte de comiat carregat de dignitat, com si volgués expiar tots el seu pecats comesos al llarg de la seva vida, es va suïcidar de manera heroica i totalment democràtica a l'Alemanya dels anys 30 quan una majoria aclaparadora de votants fervorosos va decidir, democràticament, que no la volia ni en pintura.
Després de segles d'engany i d'uns obscurs orígens va rubricar la seva truculent existència amb una mort irreversible a la seva pròpia urna.

Mort de la democràcia:
Una majoria de votants alemanys decideix,
democràticament,
d'eliminar-la


Dresden, 1945
La democràcia s'imposa novament a Alemanya
enmig del gran entusiasme de les masses

Be, irreversible és un dir... després vingueren els B-17, Hiroshima, Corea, Vietnam, la Transició, la invasió d'Iraq, etc., etc., però des de llavors sempre ha fet falta de la coacció militar per instaurar-la. Segur que no devia també ser així al començament?





dissabte, 20 de març de 2010

19 - Un enemic del poble






La idea que es té de la zona verda d'aparcament no concorda gaire amb l'explicació que en fan des dels ajuntaments.
El ciutadà percep la implantació d'aquestes mesures com una imposició econòmica amb ànim purament recaudatori. I no va del tot desencaminat.

La zona verda penalitza els forasters de la zona durant el dia però no en horari de nit, amb el problema que la gent que ha d'agafar el cotxe per anar a treballar es troba sense aparcament durant el dia i, un cop torna a casa, al ser lliure per a tothom, tampoc li serveix de res.

Literalment hauria de ser a l'inrevés.

Pretendre que la gent no agafi el cotxe per anar a treballar és una irresponsabilitat ja que és evident que a molts els és imprescindible per la seva feina, molta gent treballa a polígons industrials de la rodalia, etc, amb el drama de que quan tornen a casa, troben que la seva zona verda és lliure per a tothom qui vulgui, just quan ells tornen de la feina i han d'aparcar.
La solució a aquest problema és llogar una plaça de pàrquing que, amb el tema de l'oferta i la demanda que ens esclavitza, val una fortuna (per allò de "lo toma o lo deja") o bé anar amb transport públic.

Si es tracta d'anar amb transport públic, abans de tot caldria que funcionés molt millor, però sobre tot, a la vista de com està degenerant el teixit social de les nostres ciutats, hauria de tornar-se a implantar la venda de bitllets de primera i segona classe.
I sense embuts determinar uns límits, impedint que determinat tipus de gent no tingui accés a primera classe ni pagant, que tots sabem que no és un tema de diners sinó de comportament i respecte.
A Europa, amb tota la seva diversitat, comptem amb uns patrons de comportament social antics i del tot reconeixibles que ens han reportat molts beneficis durant segles i que senzillament hem de respectar i a la vegada fer respectar a la gent que ve de fora.


El 14, abans d'ahir, Santaló amunt, en hora punta.
La imatge és impactant però tots ens hem trobat amb
situacions pitjors. Aquests, com a mínim són discrets i
es comporten amb una certa timidesa, no com altres
.


Tornant al tema del cotxe, si el que volen és que la gent no l'agafi, proposo un sistema brillant, a la inversa:

Zones verdes de cobrament

Es tracta de definir un sistema segons el qual es pugui comptabilitzar les hores, dies, setmanes, etc., que un cotxe està aparcat, i que això comporti, no un pagament, sinó una

bonificació econòmica al propietari

en funció del temps que el cotxe no circuli. Ja veurien com la gent deixaria el cotxe aparcat. Fins i tot, al ser un petit negoci amb el qual s'arribaria a pagar certes despeses del cotxe, segurament la gent n'acabaria tenint més d'un, deixant-lo aparcat i fent-lo servir en ocasions especials.
La indústria automobilística en notaria els efectes; la pol·lució també.

Pel què fa a l'ajuntament, és raonable que hagi de considerar com a despesa el fet de de solucionar el problema del trànsit però no és tan raonable que aquesta solució hagi de passar a través de taxes extra i multes.
Si s'implantés el sistema de bonificació, només amb els diners que es destinen ara als sous del milers de controladors de la zona verda, ja tindrien una base econòmica sòlida per començar.

La lògica és que si has de fer un sacrifici com el no agafar el cotxe, això ha d'anar acompanyat d'una compensació. Actualment ens volen fer deixar el cotxe a base de multes i parquímetres. Si hi hagués la bonificació,

el sacrifici vindria acompanyat d'un estímul.

Què passaria amb el sector de l'automoció si un dia la gent no comprés cotxes i tothom anés en transport públic?
De fet no hi ha cap perill que això passi i ho saben molt bé. Tenen claríssim que s'han de vendre més i més cotxes cada dia o l'economia del país s'en ressentiria notablement. No obstant fan veure que no hi han pensat. És com la semi-prohibició de fumar: No ho prohibeixen perquè el consum de tabac és una font immensa de generació de beneficis mitjançant impostos, però al situar el fumador en una posició incòmoda gairebé antisocial, el deslegitimen a l'hora de protestar per les puges exponencials del preu del tabac. Negoci rodó.

Senyors de l'ajuntament:
Pagueu una mica per tenir el cotxe aparcat i tots contents, menys cotxes al carrer, més vendes de cotxes a les fàbriques i el que és més important: Majoria aclaparadora de vots al polític de torn que ho inclogui al programa de la seva propera campanya electoral.

dissabte, 13 de març de 2010

18 - Bye bye empire




De fet ja es veia a venir. Des de que van circular per Internet aquestes glamoroses imatges, ja era clar qui s'enduria un Oscar aquest any.



I indefectiblement així ha estat. Cap sorpresa. Ara, que a la vista dels personatges que hi havia en el repartiment de la pel·lícula en qüestió, ben mirat, sembla que l'elecció ha estat difícil, ja que hi havia altres candidates que li feien sèria competència.


L'espectacle que l'acadèmia jueva de cinema està donant aquests darrers anys està començant a traspassar la línia tradicional, basada en l'estil conde-duque de Olivares "que se surta el efecto sin que se note el cuidado", descarant-se de manera oberta i vomitant a la cara dels ciutadans del país on resideixen i fan negoci.

A un nòmada li importa ben poc el lloc que trepitja perquè només hi està pas per una temporada i si, durant la seva estada devasta la zona per treure'n el màxim profit, la cosa té molt poca importància perquè el món és molt gran i és ple de llocs on hi trobarà fruits i riqueses per explotar.

El lobby jueu s'està comportant amb els Estats Units talment com feia Charlot, aquell enemic de les classes mitjanes, nòmada improductiu, que a les seves pel·lícules acostumava a aparèixer arribant a una ciutat desconeguda i que, essent contractat per un pobre empresari, li feia la vida impossible, li destrossava el negoci, l'agredia físicament i, un cop arruïnat el lloc, se n'anava a la cerca d'una altra ciutat, una altra víctima, moltes vegades emportant-se la filla del propi l'empresari com a representació in extremis del més apreciat botí d'aquell saqueig.

Val a dir que l'insultant detall de veure un rodamón amb aquella pinta emportar-se la filla de l'amo a qui havia massacrat només s'aguanta si el protagonista és el propi director, ja que probablement ningú més podria pretendre que aquella desferra humana tingués ni el més mínim sex appeal, però ja se sap que quan s'ajunten megalomania i falta de respecte es poden donar coses com aquestes.


Un altre de la tribu amb la jabata de torn.
Qui hagi corregut a fons les dures batalles de la nit
durant anys sabrà que contrastos com aquests només es
donen a base d'afluixar bitllets. Aixecar-se un
a corsària així no
és impossible
però amb aquesta pinta, per descomptat que sí.

L'imperi americà comença a donar signes de debilitat. Al pas que van, amb la gangrena en estat avançat, no seria estrany que el veiéssim caure en menys d'una generació. Si es donés el cas, hauria estat un imperi realment efímer. Vist des d'una perspectiva històrica des d'uns quants segles enllà, la seva durada haurà semblant a la del Tercer Reich.


Com a fons musical, queda molt apropiada la versió
de "Bye bye blackbird" de Charlie and his Orchestra,
interpretada a Berlín el 1941.
Tot i que fa referència a la pèrdua de l'Imperi Britànic,
encaixa molt bé en aquest post.




Quan un país està controlat per gent desvinculada emocionalment amb ell, comença a patir símptomes de malaltia, essent-ne uns dels primers l'atac sistemàtic a tot valor tradicional i la confusió de l'autocrítica per l'autodestrucció. Amb el càncer totalment instaurat poden arribar a passar coses rocambolesques com l'arribada de B. Hussein Obama al govern (que no vol dir al poder en aquest cas) al més pur estil Montilla. Com a descàrrec a B. Hussein pel greuge comparatiu, s'ha de dir que aquest, com a mínim, va guanyar les eleccions.


El líder revolucionari del segle XXI signant la presa de possessió
del càrrec davant del seu gabinet de guerrillers multiracials,
llibertadors de negres i de pobles oprimits,
també conscienciats
en altres afers de menor importància


--Jocs Olímpics de Mèxic, 1968--
Aquest eren els autèntics lluitadors pels drets dels negres.

En van fer una escabetxina que no en va quedar ni un amb
esma per obrir la boca. Els pocs supervivents que en queden
avui es deuen haver quedat amb un pam de nas.
"No volíeu un president negre? Doncs ja el teniu".
I ara a callar. Tema "sanjat".

Que a Catalunya es ridiculitzi el folklore, que a Alemanya es fomenti el sentiment de culpa, que al Japó es facin concursos d'imitadors d'Elvis Presley al carrer sap greu, encara que es veu de seguida d'on en prové el motiu, però que un país com els Estats Units, primera potència mundial, respectat i temut per tothom, hagi d'anar autoqüestionant-se i dinamitant les seves pròpies escales de valors no respon a la lògica... bé, la lògica, que falla poc, diu que han de tenir el mateix problema que els altres. Dit d'una altra manera: Són un país on la gent que mana són forasters.
Es comporta com un país ocupat, com una colònia. La seva economia s'ha anat tornant com la de les colònies, exportant de manera quasi exclusiva matèries primeres ja que, per causa de la deslocalització, les seves manufactures es porten a terme a altres països, amb la reinversió dels beneficis a aquells països i no a la metròpoli, i amb la imminent pèrdua de control de l'exclusivitat de la tecnologia pròpia per la mateixa raó.

Com pot permetre's un país aquesta situació? Senzillament perquè als seus responsables els importa ben poc.
I com es fa per què la gent no protesti? Ben senzill: trencant el sentiment d'identificació amb el país atacant de manera sistemàtica tot allò que pot simbolitzar l'orgull, patrimoni, unitat de grup i exaltant qualsevol canvi en aquesta direcció.

Si el Pobre Norman Rockwell aixequés el cap...

Qui faci veure que en aquest país no estan passant
coses dramàtiques és senzillament un hipòcrita.
Només hi falta a taula un latino o un negre d'aquells
que a
les pel·lícules no paren de dir "mierda!"


I arribats aquí tornem tema de Hollywood, en plena crisi, amb estudis tancant, i amb el rabí Spielberg i altres col·legues portant les seves produccions a Bollywood. Tant se val si la indústria americana del cinema, un dels símbols més representatius del país, se'n va a passeig si el que compta és guanyar diners i prou. Si Hollywood acabés tancant no passa res, te'n vas a viure a un altre lloc, per què no l'Índia, i tan panxo.

No fa gaire vam veure el al bidell del lobby jueu B. Hussein Obama, oferint una recepció de gala a la Casa Blanca a Manmohan Singh, primer ministre de l'Índia, amb tota la pompa dels grans aconteixements i amb una posada en escena més glamorosa del que és habitual.
De segur que la proximitat de l'Índia a la zona de conflicte bèl·lic dels seus veïns, les relacions amb la Xina la seva posició geo-estratègica, etc, i tot un seguit de qüestions que ni m'imagino dominaren i justificaren l'acte.
Però, ves per on, enmig de la multitud de milionaris, polítics i diplomàtics hi circulava el tal Spielberg, artífex en primera persona de l'emigració de capital americà a l'Índia, just abans de l'acaparament d'una pila d'Oscars per part de la Bollywoodiana producció d'Slumdog millionaire.

La gala dels Oscars de l'any passat serà recordada, entre altres calamitats, per l'espectacle musical on l'unicejo guanyador dels Oscars a la banda sonora i a la cançó obsequià als assistents amb una actuació bollywodiana que semblava indicar el final d'una època.


The golden man, the Goldman's man.

Hollywood


R.I.P.




Amb el capital jueu anant-se'n de Hollywood cap a Bombai
potser les properes gales dels Oscars canviaran una mica de tema.
Pitjor no serà.


Lo del bocoi negre i pelut d'aquest any ja no ha estat tan impactant.
Quo vadis Amèrica? Vigila amb aquesta gent o sinó et passarà el mateix que els va passar als romans quan els forasters van agafar les regnes del productiu imperi, disfressats de ciutadans.





dilluns, 8 de març de 2010

17 - El pagès o l'ou de la serp

Em considero filosòficament en contra de l’agricultura i la ramaderia. Les odio profundament per ser l'origen de la degeneració que ha portat als humans, a diferència dels animals, a la pràctica de la corrupció generalitzada a la nostra societat.
Amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia aparegué per primer cop el concepte d’excedent. Fins llavors mai s'havien acumulat béns i, per tant, els lladres no podien existir. Potser només petits furts, coses naturals entre rivals esportistes i fanfarrons, però de cap manera la lladregada institucionalitzada que suposa arribar a extrems com l'esclavatge o la Cambra de Comerç que coneixem avui dia i que, ja mesells, fins i tot trobem normal.
Tampoc hi havia éssers malats ni decadents. Els que no podien caçar senzillament es morien, tal com fan els animals.

Observem, per exemple, l’aspecte de la població de caderneres que hi ha al voltant de casa. Veurem que tots els exemplars que trobem gaudeixen de bona salut.


Exemple de cadernera normal, com totes.
Algú ha vist mai una cadernera pobre, a l'atur,
am
b una hipoteca o en cadira de rodes?

No hi ha caderneres geperudes ni amb problemes mentals. Qui cregui que això es pot millorar, que m’ho expliqui.

Diuen que fins i tot la humanitat, al no poder prolifera la reproducció d'éssers malats i degenerats, tenia una mitjana d’alçada superior a la d’avui.


"Ja no queden homes com aquests".
Des de l'enterrament de Samuel Johnson,
segurament el darrer vestigi de l'excel·lència indòmita humana,
aquesta frase que es va dir en el seu enterrament
ha agafat més sentit que mai
.

Havia de ser algú molt corrupte el primer que va tenir la idea de cultivar una planta per matar-la quan a ell li vingués de gust o de tancar en una cleda un grup d’ovelles per la mateixa raó, obligant-les a fornicar entre elles indiscriminadament, dinamitant de base l'essència de la Llei de la Selecció Natural.
Passar de recollir fruits silvestres a crear camps d’extermini de plantes i animals va ser un pas monstruós com no se n’havia vist cap a la terra des de l’aparició del primer ésser carnívor, que també déu n’hi do amb aquest i amb el mal que va arribar a fer.

Si ens volem reconciliar amb el nostre planeta hem d'acabar
amb imatges i escenes carregades d'odi com aquesta


Si fem una ràpida ullada a un camp cultivat de seguida es veu la seva semblança amb un camp de concentració. Ambdós conceptes tenen en comú la idea d’esclavatge, de privació de llibertat i d’extermini. I no diguem ja la d’un ramat de bens, i ni parlar-ne del què representa un escorxador municipal. D’un camp de cultiu a una presó hi ha una distància molt curta i si es mira des d’una perspectiva històrica veiem que ambdós conceptes es van inventar quasi bé simultàniament deu fer, diuen els entesos, uns 10.000 anys.

Amb una ullada ràpida a una zona de camps de cultiu i a un dels
camps d'extermini d'Einsenhower, amb més de 300.000 nois
alemanys, de seguida es veu que ambdós conceptes responen a
un mateix patró degenerat, amb la manca d'escrúpols
com a denominador comú.



I què és un ramat d'ovelles comparat amb els presoners
que els demòcrates americans van lliurar als soviètics,
talment com si els portessin a l'escorxador?



Ramaderia, extermini, pastor, guarda...
a part de les subtileses...
hi ha alguna diferència de pes?

Amb l’agricultura i la ramaderia aparegueren els excedents i a partir d’aquí sorgiren al cap de ben poc els intermediaris, els acumuladors de capital, el consumisme com a necessitat, els assentaments estables, la identitat nacional, els exèrcits, la capacitat de supervivència dels degenerats físics i polítics, etc, que amb els anys ens han portat a haver de patir les figures dels banquers, els països, les guerres, la religió, la democràcia, les multes de trànsit per anar a 40 per l'autopista, la feria de Abril de Santa Coloma, el tripartit… o sigui, tot un seguit de conceptes que giren al voltant dels diners i que estan monopolitzats per gent que és incapaç de viure pels seus propis mitjans i necessita de la intermediació amb els excedents de la producció dels altres, ja sigui com a cap de la tribu o com a submarí infiltrat.

Fins i tot hi ha pobles que s’han especialitzat amb aquestes pràctiques i que viuen parasitats sempre als altres (sempre i quan produeixin béns aprofitables i amb els que es pugui comerciar). Es caracteritzen per no anar mai a zones deprimides del planeta; sempre se’ls troba als països capdavanters, com per exemple a les darreres èpoques ha passat als Estats Units i a Alemanya, entre altres. De tant en tant, al llarg de la història i sobre tot abans d’existir la televisió, al ser més fàcil la comunicació entre les persones, la gent tenia les coses més clares i se'ls expulsava periòdicament. Avui potser ja no deu ser possible, però qui sap, potser encara ho veurem succeir.

Els mercats m’omplen de neguit quan m’adono d’estar passejant enmig de piles de cadàvers d’éssers que han estat criats per ser assassinats segons les nostres conveniències. Pensem en els milions de generacions d’albergínies o de cigrons que han patit aquesta dissort en el més absolut anonimat.

No tenen ni tan sols una ONG que les protegeixi.
La majoria dels membres d'aquestes organitzacions solen
ser vegetarians i acostumen a proveir-se de menjar
a llocs com el de la foto

Però encara és més esfereïdor adonar-se que les parades de verdura són plenes d’éssers agonitzants que no només no són morts sinó que si els plantéssim, segur que la majoria revifarien.

Impactant imatge d'una pila de rovellons encara vius
davant de la indiferència de tothom


No fa gaire, uns científics van aconseguir captar les radiacions ultrasòniques que emetien unes cols acabades de comprar a la verduleria i amb les quals elles expressaven els crits de dolor de la seva agonia, i que es van anomenar “l’agonia de la col” .
Imaginem per un moment els crits de dolor terrorífics que les hortalisses deuen sentir en entrar en una catedral de l'extermini com és per a elles la Boqueria, amb milers de vegetals agonitzant i demanat ajuda de manera desesperada, sense que ningú no les pugui ajudar i ni tan sols se n’adoni. Nosaltres no ho sentim, i com que “ojos que no ven y orejas que no oyen, corasón que no siente”, ignorem el drama que passa pel davant dels nostres ulls, les comprem i ens les mengem de viu en viu o bé les socarrimem amb oli bullent, a la brasa o les fiquem, vives, a l'olla a pressió.

Davant d’aquestes evidències de falta d’escrúpols dels agricultors i ramaders, em trec el barret amb els darrers homes lliures d’Occident que són els pescadors. Cada dia surten a treballar a un mitjà hostil com és el mar i, amb l'esperit intacte dels primers cro-magnons, encara avui dia emprenen gestes plenes de romanticisme caçant balenes en una lluita d’igual a igual, mantenint el respecte ancestral que els nostres avantpassats van tenir durant milers de generacions per les criatures d’aquest planeta.