dissabte, 14 d’agost del 2010

26 - La psicosi de la tonyina que s'extingeix

En una època en la que estic una mica apartat del blog per motius personal que acaparen la meva atenció, de tornada de les vacances dedico uns moments per comentar un tema, diguem-ne, com a mínim, curiós.

De segur que, qui més, qui menys, tothom ha sentit a parlar del fenòmen que està passant actualment amb la tonyi
na del Mediterrani i que, segons sembla, s'està extingint a marxes forçades amb la la sobrepesca, la sobre-explotació, etc, etc, amb un disurs que sempre va de bracet amb les alarmes del canvi climàtic, la grip A, etc, o sigui amb la ditxosa murga de les oenagés de torn.

Bàsicament vull INFORMAR a qui llege
ixi això que, des de la meva experiència i la de tots els meus amics que circulen pel Mediterrani, sembla que tota aquesta alarma és totalment infundada.

He de dir que jo mateix he cregut innocentment fins avui que les tonyines s'estaven realment extingint.
Preocupat per les desproporcionades multes que els picoletos de torn han posat a despistats navegants que celebraven que havien tret un peixot de
l'aigua, intoxicat per articles als diaris i notícies apocalíptiques al respecte a la televisió, no aconseguia adonar-me d'allò tan evident com que el que jo sentia no tenia res a veure amb el que jo veia. Així de poderosa és la propaganda dels mitjans.

Per il·lustrar el tema aporto unes fotos de diferents peixots (tonyines majoritàriament) que he anat traient de l'aigua (sense el més mínim esforç) als darrers mesos. Des del meu punt de vista, ja que que no tinc ni idea de pescar, podria presumir de pescador però no és l'objectiu pel qual les ensenyo ja que, entre altres coses, els peixos piquen sols i quan ho fan em limito a treure'ls de l'aigua.










Aquesta es  va escapar

La paradoxa és la següent:
Si bé des de sempre i fins fa quatre dies quan, de passada que hom navegava, es deixava anar el fil (cullereta, en dèiem, curri, etc), arribaves a treure un verat despistat o de tant en tant un bonítol de pam i mig com a màxim, actualment, la gent que torna a port amb una tonyina d'entre 10 i 20 quilos s'ha convertit en una cosa normal. La veritat és que jo no havia vist d'aprop una tonyina tan grossa mai de la vida fins fa quatre dies. Avui és una cosa normal.
Anar a Mallorca i no truere una tonyina com aquestes de les fotos és tenir mala sort.

Això sí, tothom parla de que les tonyines s'estan extingint.

Informo a qui li pugui interessar, ja que em consta que la gent no s'ho pensa, que a trenta milles de la costa, el mar és una piscifactoria de tonyines impressionant. I dic tonyines i no peixos. Si es té la sort de que no hi hagi ni vent ni onades, amb el mar com un plat, l'espectacle és increïble:
Un espectacle de dofins i tonyines removent l'aigua per tot arreu durant hores i hores. No us cregueu res del que diuen a la televisió. Avui per avui hi ha més tonyines que mai. És més, jo diria que fa uns anys pràcticament no n'hi havia.

Amb les vegades que he fet el trajecte de Barcelona a Mallorca, que passa de cent, he passat de no treure res a arribar amb quilos i quilos de tonyina. I això va començar l'any 2007 i la cosa sembla que va a més.

Un veí de la meva escala amb qui m'uneix una gran amistat és armador de grans vaixells de pesca, especialitzat en tonyina, que ven al Japó. L'home, quan em comenta coses de la feina es queixa de moltes coses, com tothom, sobre tot del preu, etc, però no de la manca de captures.

De passada he de dir que quan deixo anar el fil per la popa m'es igual el peix que piqui i, si sembla que està prohibit pescar tonyines, millor que piqui una altra cosa. Jo no puc triar qui pica i qui no. La resultat és que inevitablement sempre piquen tonyines i res més... curiós?

A la vista de la realitat que comentava la veritat és que em volta pel cap que tota aquesta psicosi de l'extinció de les tonyines no és més que una putrefacta maniobra de les multinacionals i els seus sequaços per acabar cobrant preus abusius per un producte de fàcil obtenció i de consum en creixement. La moda del sushi i el menjar japonès sigui potser el detonant d'un consum superior al normal d'aquest peix.
Jo, que ho veig d'aprop, no em crec res de res.

I, relacionat amb el tema dels preus, preu a la llotja i preu de venda al públic, hi ha una anècdota amb pescadors mallorquins que he tingut el privilegi de gaudir aquest estiu i que comentaré en una entrada posterior.

Com a nota curiosa aporto una observació de darrera hora:
Caminant per la passarel·la amb bosses plenes de tonyina em trobo amb un vaixell de regates que estrena un nou patrocinador. Es tracta d'una oenagé (té collons la cosa) que diu alguna cosa així com "Save the tuna".
A part de que jo diria que la tonyina no s'extingeix ni de broma, què carai fa una organització que teòricament viu de la caritat esponsoritzant un vaixell de regates? Qui hi ha darrera d'aquesta operació?

2 comentaris:

  1. Pel que veig això de l'extinció de les tonyines és com la història del canvi climàtic. Vaig veure un reportatge a la TV a principis dels anys 70 i deien que la dècada dels 80 el món seria com un desert de tant que hauríen pujat les temperatures. Era petit i vaig sentir autèntic pànic. Des de llavors, però, ja no faig cas a cap notícia que parti de canvi climàtic.

    ResponElimina
  2. I ben fet que fas.
    Parlant amb el personatge esponsoritzat per l'oenagé aquesta preocupada per les tonyines em va dir que al Japó hi ha naus gegants,de mides de 4 x 4 quilòmetres, plenes de tonyina congelada (que és molta tonyina).
    I per què ho fan? li vaig preguntar.
    Em diu: Esperen a que pugi el preu.
    I li dic: Llavors tu, babau, els ajudes a fer-ho, cobrant d'ells i escampant l'alarma d'una extinció falsa.

    Em sembla que no em va entendre. El conec de fa anys i sempre l'he considerat una mica curtet.


    He fet una ullada al teu blog. Hi ha coses que em toquen molt d'aprop. Per dir-t'ho de manera curta: sóc descendent per part de pare de Sant Cebrià dels alls i de mare de Sant Cebrià de Lledó.

    Salut

    ResponElimina