17 - El pagès o l'ou de la serp

Em considero filosòficament en contra de l’agricultura i la ramaderia. Les odio profundament per ser l'origen de la degeneració que ha portat als humans, a diferència dels animals, a la pràctica de la corrupció generalitzada a la nostra societat.
Amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia aparegué per primer cop el concepte d’excedent. Fins llavors mai s'havien acumulat béns i, per tant, els lladres no podien existir. Potser només petits furts, coses naturals entre rivals esportistes i fanfarrons, però de cap manera la lladregada institucionalitzada que suposa arribar a extrems com l'esclavatge o la Cambra de Comerç que coneixem avui dia i que, ja mesells, fins i tot trobem normal.
Tampoc hi havia éssers malats ni decadents. Els que no podien caçar senzillament es morien, tal com fan els animals.

Observem, per exemple, l’aspecte de la població de caderneres que hi ha al voltant de casa. Veurem que tots els exemplars que trobem gaudeixen de bona salut.

Exemple de cadernera normal, com totes.
Algú ha vist mai una cadernera pobre, a l'atur,
amb una hipoteca o en cadira de rodes?

No hi ha caderneres geperudes ni amb problemes mentals. Qui cregui que això es pot millorar, que m’ho expliqui.

Diuen que fins i tot la humanitat, al no poder prolifera la reproducció d'éssers malats i degenerats, tenia una mitjana d’alçada superior a la d’avui.

"Ja no queden homes com aquests".
Des de l'enterrament de Samuel Johnson,
segurament el darrer vestigi de l'excel·lència indòmita humana,
aquesta frase que es va dir en el seu enterrament
ha agafat més sentit que mai.

Havia de ser algú molt corrupte el primer que va tenir la idea de cultivar una planta per matar-la quan a ell li vingués de gust o de tancar en una cleda un grup d’ovelles per la mateixa raó, obligant-les a fornicar entre elles indiscriminadament, dinamitant de base l'essència de la Llei de la Selecció Natural.
Passar de recollir fruits silvestres a crear camps d’extermini de plantes i animals va ser un pas monstruós com no se n’havia vist cap a la terra des de l’aparició del primer ésser carnívor, que també déu n’hi do amb aquest i amb el mal que va arribar a fer.

Si ens volem reconciliar amb el nostre planeta hem d'acabar
amb imatges i escenes carregades d'odi com aquesta

Si fem una ràpida ullada a un camp cultivat de seguida es veu la seva semblança amb un camp de concentració. Ambdós conceptes tenen en comú la idea d’esclavatge, de privació de llibertat i d’extermini. I no diguem ja la d’un ramat de bens, i ni parlar-ne del què representa un escorxador municipal. D’un camp de cultiu a una presó hi ha una distància molt curta i si es mira des d’una perspectiva històrica veiem que ambdós conceptes es van inventar quasi bé simultàniament deu fer, diuen els entesos, uns 10.000 anys.

Amb una ullada ràpida a una zona de camps de cultiu i a un dels
camps d'extermini d'Einsenhower, amb més de 300.000 nois
alemanys, de seguida es veu que ambdós conceptes responen a
un mateix patró degenerat, amb la manca d'escrúpols
com a denominador comú.

I què és un ramat d'ovelles comparat amb els presoners
que els demòcrates americans van lliurar als soviètics,
talment com si els portessin a l'escorxador?

Ramaderia, extermini, pastor, guarda...
a part de les subtileses...
hi ha alguna diferència de pes?

Amb l’agricultura i la ramaderia aparegueren els excedents i a partir d’aquí sorgiren al cap de ben poc els intermediaris, els acumuladors de capital, el consumisme com a necessitat, els assentaments estables, la identitat nacional, els exèrcits, la capacitat de supervivència dels degenerats físics i polítics, etc, que amb els anys ens han portat a haver de patir les figures dels banquers, els països, les guerres, la religió, la democràcia, les multes de trànsit per anar a 40 per l'autopista, la feria de Abril de Santa Coloma, el tripartit… o sigui, tot un seguit de conceptes que giren al voltant dels diners i que estan monopolitzats per gent que és incapaç de viure pels seus propis mitjans i necessita de la intermediació amb els excedents de la producció dels altres, ja sigui com a cap de la tribu o com a submarí infiltrat.

Fins i tot hi ha pobles que s’han especialitzat amb aquestes pràctiques i que viuen parasitats sempre als altres (sempre i quan produeixin béns aprofitables i amb els que es pugui comerciar). Es caracteritzen per no anar mai a zones deprimides del planeta; sempre se’ls troba als països capdavanters, com per exemple a les darreres èpoques ha passat als Estats Units i a Alemanya, entre altres. De tant en tant, al llarg de la història i sobre tot abans d’existir la televisió, al ser més fàcil la comunicació entre les persones, la gent tenia les coses més clares i se'ls expulsava periòdicament. Avui potser ja no deu ser possible, però qui sap, potser encara ho veurem succeir.

Els mercats m’omplen de neguit quan m’adono d’estar passejant enmig de piles de cadàvers d’éssers que han estat criats per ser assassinats segons les nostres conveniències. Pensem en els milions de generacions d’albergínies o de cigrons que han patit aquesta dissort en el més absolut anonimat.

No tenen ni tan sols una ONG que les protegeixi.
La majoria dels membres d'aquestes organitzacions solen
ser vegetarians i acostumen a proveir-se de menjar
a llocs com el de la foto

Però encara és més esfereïdor adonar-se que les parades de verdura són plenes d’éssers agonitzants que no només no són morts sinó que si els plantéssim, segur que la majoria revifarien.

Impactant imatge d'una pila de rovellons encara vius
davant de la indiferència de tothom

No fa gaire, uns científics van aconseguir captar les radiacions ultrasòniques que emetien unes cols acabades de comprar a la verduleria i amb les quals elles expressaven els crits de dolor de la seva agonia, i que es van anomenar “l’agonia de la col” .
Imaginem per un moment els crits de dolor terrorífics que les hortalisses deuen sentir en entrar en una catedral de l'extermini com és per a elles la Boqueria, amb milers de vegetals agonitzant i demanat ajuda de manera desesperada, sense que ningú no les pugui ajudar i ni tan sols se n’adoni. Nosaltres no ho sentim, i com que “ojos que no ven y orejas que no oyen, corasón que no siente”, ignorem el drama que passa pel davant dels nostres ulls, les comprem i ens les mengem de viu en viu o bé les socarrimem amb oli bullent, a la brasa o les fiquem, vives, a l'olla a pressió.

Davant d’aquestes evidències de falta d’escrúpols dels agricultors i ramaders, em trec el barret amb els darrers homes lliures d’Occident que són els pescadors. Cada dia surten a treballar a un mitjà hostil com és el mar i, amb l'esperit intacte dels primers cro-magnons, encara avui dia emprenen gestes plenes de romanticisme caçant balenes en una lluita d’igual a igual, mantenint el respecte ancestral que els nostres avantpassats van tenir durant milers de generacions per les criatures d’aquest planeta.

16 - Res no és (del tot) mesquí

Moltes vegades tendim (jo el primer) a desconfiar de les notícies.
Últimament ens han bombardejat amb la grip A, el canvi climàtic, la sequera, etc., i molts ens posem a la defensiva com si ens estiguessin prenent el pèl i fossin víctimes d'un intent de manipulació per tal d'encolomar-nos una imminent pujada de preus.

De totes maneres, s'ha de reconèixer que no sempre és així.
De vegades la premsa denuncia injustícies i perills i gràcies això s'eradiquen problemes greus.

Molts recordarem l'època en que la premsa denunciava cada dia atacs de gossos perillosos. Estic segur que gràcies a aquella campanya que va denunciar-ho dia a dia durant molts mesos es va aconseguir eradicar el problema. Avui ja no cal parlar-ne perquè, gràcies a la premsa, el problema no existeix.

El mateix va passar amb la pedofília,
amb la pornografia infantil.
I amb la sida.
Amb la desaparició de les balenes.
El poble kurd.
I molts altres temes importantíssims com aquests.

Des d'aquí vull donar gràcies als mitjans de comunicació i espero que gràcies a la seva valent tasca de denúncia aconsegueixin fer desaparèixer ben aviat de les nostres vides noticies que parlin de temes com:
La violència domèstica (d'homes cap a dones),
el canvi climàtic,
la crisi,
els nous catalans i les seves receptes de cuina,
l'Holocaust,
andalusos amb filtracions d'aigua des de la teulada,
els països perillosos com l'Iran,
etc, etc.

De totes maneres, si em permeten, agrairia que, quan ens parlin d'un problema, ens comentin el problema i com ens afecta però també qui n'és el responsable, que no surt mai i que aniria bé saber qui és per tal de posar-lo a la presó o lapidar-lo. No sempre és fàcil trobar el culpable, d'acord, però en temes concrets com ara aquest embolat de la crisi, diria jo que assenyalar a tres o quatre persones, algun govern, algun lobby, etc, ha de ser evidentment més fàcil. Només això.
Gràcies.

15 - Professions a redefinir (I)

El cambrer i el pa amb tomàquet

A la vista de com evoluciona la decadència d’un dels nostres valors simbòlics més representatius als bars de l’Àrea Metropolitana proposo que la Generalitat o qui sigui exigeixi un certificat de catalanitat de com a mínim cinc generacions als cambrers que serveixin pa amb tomàquet als clients.
S’han d’erradicar definitivament i amb urgència les situacions com aquesta, que cada cop es repeteixen més:
-Bon dia
-Buenos días, que será?
-Un entrepà de pernil
-Con tomate?

La pregunta sobra.
Les primeres vegades responia que sí, notant una certa incomoditat, pero sense fer-ne cas.
Quan la cosa es va convertir en norma, deia : “és clar que sí, amb tomàquet, per què m’ho pregunta?”.
Se’m va anar carregant els neulers i vaig anar a parar en situacions més tenses, explicant a l’estranger de torn que al país on havia anat a viure un entrepà de pernil volia dir pà amb tomàquet i pernil i que si a algú no li agrada, ja sap que ha d’especificar que no el vol amb tomàquet, etc, etc. Tot, una situació incòmoda que cansa i desanima i de la qual ja n’estic més que tip.

Però, com suposo que ho haurà notat la majoria de la gent, el drama real ve quan et posen el bocata: Obren el pa, agafen un pinzell i sucant-lo dins d’un pot de vidre on hi ha tomàquet triturat escampen aquella cosa pel pa, i ens serveixen un pa pintat de color de rosa.
La cosa és del tot inadmissible.

Ja sé que inevitablement pagaran justos per pecadors però, o s’exigeix un mínim de cinc generacions nascudes a Catalunya per part de pare i de mare a la gent que serveix el pa amb tomàquet o el país se n’anirà a passeig més ràpid del què ens pensem.

Això sí

Això no

Per a mostra, mireu aquest pèrfid enllaç on un salvatge explica com es prepara un “pan tumaca”.
“(...) Luego rallaremos el tomate en un recipiente y lo pondremos en las rebanadas con una cuchara (...)”.
http://entrepanandaelbollo.blogspot.com/2008/08/pan-tumaca-o-pa-amb-tomquet.html
Per matar-lo.

Que a Catalunya ens serveixin el pa amb tomàquet d’aquesta manera equival que a Itàlia els serveixin als restaurant espaguetis tallats a trossos, que hi ha gent que ho fa a altres països.

Client -Buon giorno
Cambrer -Buon giorno signore (de fet el cambrer es podria dirigir al client en castellà, com passa aquí).
Client -Spaguetti alla Napolitana, per favore.
Cambrer -Enteritoh o cortao a trosso?

L’italià al·lucinaria i es pensaria o que és una broma o que el cambrer s’ha fumat un canutu.

14 - Un resum sobre la grip A

No cal entrar a fer massa comentaris sobre la grip A.

De bon principi ja es veia que tot aquest tema era una ensarronada paral·lela a l'alarma pel canvi climàtic, l'arsenal nuclear d'Iraq, les dones maltractades de l'Afganistan, etc.

Evidentment a casa no en vam fer ni cas des d'un bon principi.

En aquest vídeo, una mica llarg, la monja benedictina Teresa Forcades ens en fa una explicació tan ben detallada que m'estalvio de fer-hi més comentaris. Si tens un moment, dedica-li uns minuts.

La serietat i la integritat d'aquesta senyora desprenen un magnetisme irrefrenable, suposo que per allò que diuen que la intel·ligència és sexy. Si no fos pel respecte que em mereixen els membres de la seva ordre, encara em plantejaria de fer-li un "approach". Que Déu, amb la seva immensa misericòrdia, em perdoni pel que acabo de dir.

A la vista de com ens tracten els mitjans de comunicació, amb els noticiaris a la televisió i els diaris que ens prenen literalment per imbècils, vaig decidir ja fa temps informar-me del món per altres vies molt més útils i ni recordo la darrera vegada que vaig comprar un diari. Si la venda va de baixa, els recomanaria que en canviessin el paper i els fessin de paper de vàter perquè tinguessin alguna utilitat extra. Potser llavors en tornaré a comprar un.

Ja ens van tantejar fa temps amb altres pandèmies mediàtiques com la de les vaques boges, (segurament l'alarma del mitjans va poder aturar-la a temps) i la de la grip aviar que, si no recordo malament, va matar un gat a la Xina i ens va tenir a tots amb el cul apretat durant una bona temporada.

13 - Petits retocs a un Article de Pilar Rahola

Llegim aquest interessant article de la nostra veu de la consciència local, la sra. Pilar Rahola, publicat recentment a La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53896218972&ID_PAGINA=22088&ID_FORMATO=400&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=

En línies generals estic totalment d'acord amb l'article.
Sovint la sra. Rahola va de transgressora i, amb la capa i l'espasa, es posa a dir les coses pel seu nom, a posar els punts sobre les is. Com quan se li omple la boca de sionisme, encara que derrapi i intenti fer fora de la pista a tothom que se li posi al davant.

Quan, en aquest article, fa l'enumeració dels improperis que, segons diu, rep "... cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto" sembla que s'ha deixat els improperis que rep una part de la població quan, en circumstàncies semblants i fins i tot menys conflictives i totalment pacífiques, s'ha de sentir insultada de la mateixa manera amb qualificatius tals com: racista, antisionista, neonazi, incitador a l'odi, etc.
Serveixin aquestes línies per fer-li'n un recordatori.

I ja que estem de broma (seriosament de broma), permetin-me que agafi l'article raholià i li canviï algunes paraules de manera que ens trobarem amb un article totalment diferent.
Les paraules i comentaris canviats, afegits o substituïts apareixen en vermell:

Decía la canción de Serrat, "Niño, deja ya de joder con la pelota. / Niño, que eso no se dice, / que eso no se hace, / que eso no se toca". Y algo debió de quedar de aquellos tiempos que rememora la bella canción, porque, sin ser niños, una nutrida corte de guardianes de la doctrina vigilan meticulosamente que "no jodamos con la pelota". La pelota, hoy, es la palabra, y el "no se dice" configura el tronco esencial de la doctrina de la corrección política, la que, en su lucha a favor de una sociedad tolerante, acabó convirtiéndose en forma moderna y progre de censura del pensamiento. (Per ara anem bé)

Como la lista es larga, no cabe relatar la cantidad de ideas que no se pueden expresar en voz alta, so pena de recibir en el cogote el diccionario entero de improperios. La etiqueta de "racista, antisionista, antijudío, neonazi, incitador al odio" y etcétera, que puede caer encima de cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto.

Por supuesto, el lobby judío controla nuestros gobiernos, les obliga a promulgar leyes, y estoy a favor de censurar la maldad ideológica. Pero entre el delincuente que desprecia a un colectivo humano y el ciudadano que opina incorrectamente, hay un gran abismo. Porque detrás no hay un loco cegado por el odio, detrás hay, generalmente, alguien con motivos para estar cabreado (això de cabreado queda bé... de vegades les coses que passen són tan grosses que s'ha de recórrer a les paraulotes per poder-se fer entendre, què collons). La tendencia, sin embargo, es meterlo todo en el mismo saco, reducir la complejidad de la realidad a una simple retahíla de tópicos maniqueos y evitar los debates de fondo, encantados de navegar por su superficie. (Exacte i molt ben explicat, per cert)

La dualidad del intervencionismo global judío es, en este sentido, un clásico. Es evidente que el judaísmo significa muchas cosas, entre otras mano de obra (barata, para nuestra desgracia ya que cuando lo controlan todo acabamos trabajando para poder comprar después nuestro sueldo a los bancos), riqueza para ellos, destrucción de la cultura, sociedad plural nos guste o no... Y también es cierto que la llegada masiva de intereses económicos judíos, muchos totalmente camuflados, también genera una mayor confusión, problemas de convivencia como la llegada en masa de inmigrantes semi-analfabetos que socaba los ingresos de los trabajadores locales, económicos, a menudo ideas radicales totalmente subliminales, y un sinfín de complejos conflictos que pa qué te voy a contar. Sin embargo, esto no puede decirse, so pena de parecer lo que uno no es. Pero no decirlo no implica que la gente no lo piense y que, ¡ay!, no sea cierto. Lo de Occidente es, en este sentido, paradigmático. Aumentan la influencia y controles judíos de forma desmesurada, se abandona al pueblo a su suerte –con el coste social, económico y cultural imposible de asumir–, se aplica la corrupta ley de Extranjería que ellos mismos han creado y no se atajan los problemas de inseguridad ante la extorsión. Al final, estallará el conflicto. ¿Culpa de los ciudadanos de Europa, que se han vuelto todos racistas? Más bien, culpa de una política errática en una materia tan delicada que acabará llevando a la gente al límite. Y entonces es cuando llegarán los racistas de verdad, y se zamparán el gato y al buitre. Y no porque seduzcan con sus malvados cantos de sirena, sino porque, ante la estafa al ciudadano, la gente se coge a un clavo ardiendo.

12 - Rara avis Günter Grass

Vaig assistir temps enrrera a l'Institut Goethe a una compareixença de l'escriptor Günter Grass on hi havia de fer una xerrada i parlaria del seu darrer llibre, que en aquells moments s'estava a punt de publicar a Espanya.
Vaig assistir-hi amb un aire totalment neutral i positiu i amb l'interès que se sent quan es té l'ocasió de veure en persona una figura del panorama cultural internacional que està de passada per la ciutat. Segurament amb punt de morbositat, -potser això em va acabar d'influir per anar-hi- fruit del recel que desperten les personalitats culturals alemanyes de postguerra, si es té en compte que aquell país, des de que va perdre la guerra gairebé no ha produït cap personalitat remarcable, concretament en el camp les arts i la cultura, trencant violentament una tradició molt prolífica i capdavantera en tots els camps des de feia segles.

Si bé vaig entrar a la sala, com deia, amb una actitud totalment neutral i àvid de sentir coses interessants, la veritat és que vaig tornar a casa amb mal gust de boca i força fastiguejat. Aquell Grass havia resultat ser el què em podia haver temut: un personatge acomplexat, ple de tics, carregat de pretensions i amb un ego immens. Una total decepció.
Al contrari del que es es diu quan hom diu que les aparences enganyen, la veritat és que les aparences normalment enganyen poc, acceptant les excepcions que sempre hi són.
Si tenim en compte que gràcies a la cultura i el sentit comú tothom té ben sedimentat els conceptes estètics del què és virtuós o viciós, el que és heroic o mesquí, íntegre o fals, bonic o lleig, etc., en definitiva l'associació d'un aspecte amb el seu significat -amb les seves múltiples excepcions- la veritat és que quan un veu el sr. Günter Grass de cara a cara li ve una sensació de que l'aspecte d'aquest individu no s'emmotlla al concepte al qual se l'associa.

Quan el veus amb aquell bigoti estrany entre de mexicà i de llenyataire de la taigà, amb la seva manera de caminar, pausada, no tant pel pes dels anys com per un efecte calculat de posada en escena, pretensiós; la manera de mirar la gent per sobre de les ulleres amb el cap abaixat i ulls distants i malhumorats; una boca amagada sota el bigoti que esbossa un rictus de pagès desconfiat amb una expressió sinistra, severa; la veu greu, pausada, plena de silencis que no poden ser trencats per ningú i que acaben incomodant; un aire general imbuït d'una expressió de recorda el victimisme, l'absència total de sentit de l'humor... de seguida hom té la sensació de que hi ha alguna cosa que no encaixa en aquest individu.
Decididament no cau simpàtic, no té res que desperti sentiments d'adhesió noble. El públic l'ha d'escoltar, admirar... No comparteix; s'exhibeix pretensiosament. Desprèn una aura sinistre de falsedat i de remordiment al seu voltant. La gent en silenci, com a estaquirots, l'ha d'escoltar.

Fatalment s’assembla massa a aquell personatge dolorós i lamentable que hem hagut de suportar al llarg de dècades i que, amb amargor, coneixem amb el nom de José Sacristán.

Sacristán es va passar els anys de joventut protagonitzant pel·lícules fent sempre, sense amagar-se'n, el paper d’idiota integral. El públic percebia la incongruència de veure aquest imbècil fent de personatge entranyable, però llavors no eren èpoques per entrar en detalls com aquests. I va seguir apareixent a les pantalles fent el ridícul i amargant la vida de l’espectador any rera any, com una maledicció.

Coses de la vida –no entrem en detalls- amb allò que en diuen la Transició, va desaparèixer una temporada de les nostres vides, retornant tot d’una al món de l’espectacle totalment metamorfitzat en un ésser obscur i sinistre, viva encarnació kafkiana d’un personatge torturat i mal parlat, talment com si el remordiment el dominés de manera implacable. Com si fos un premi per una dura tasca que va fer en el passat, es va veure catapultat a la fama novament, però, ara sí, amb categoria d’actor seriós i profund. Com deia abans, no entrem en detalls.

Fotograma de “Las Ibéricas, C.F.” amb un jove José Sacristán fent el paper de retardat mental que el caracteritzà i amb el que ens torturà al llarg de massa anys. S'intueix de fons una melodia de Herb Alpert & the Tijuana Brass.

Günter Grass de jove tampoc tenia massa bon aspecte. Més que un intel·lectual d’una cultura d’avantguarda sembla un agent del KGB a Varsòvia.

Potser a aquell refrany que diu:
"Qui de jove no treballa, quan és gran dorm a la palla"
se li podria afegir:
"Qui de jove traeix la seva consciència, de gran fa mala cara".

Aquest tipus de salt, de pèssim actor a icona de l’espectacle seriós per les bones, forma part d’un estil de metamorfosi “made in Spain” molt característic de la pell de brau.
Recordem casos similars com el de l’inefable Guruceta, que, més o menys de manera paral·lela a Sacristán, va passar per l’escàndol i es va guanyar la retirada del permís per exercir la seva professió d’àrbitre de futbol, a pols. Uns anyets a l’anonimat, la Transició pel mig, i ja va tornar a triomfar als terrenys de joc. Poc després era aclamat pels mitjans com a millor àrbitre d’Espanya i prosseguí la seva carrera com a àrbitre internacional.

La cosa era tan gruixuda que al final Déu hi va haver d’intervenir, amb el pobre Guruceta acabant els sues dies incrustat al xassís d’un camió.

És possible que m'hagi quedat antiquat i potser influït de manera irreversible pels patrons que em van inculcar de petit tant a casa com a l'escola, però associo conceptes com el valor, el talent, la grandesa, la cultura, l'honestedat, el sentiment de pertànyer a un lloc, etc., a un altre tipus d'aspecte.

Albert Camus Frederic Mistral

Pau Casals Francesc Pujols

Només per la cara que fa ja es veu que aquest personatge juga en una altra lliga

Si hem de fer cas de la màxima Nietzschiana segons la qual el bigoti representa la constant tràgica de l'individu, Günter Grass se'ns apareix com l'expressió més simbòlica de la tragèdia humana.


A part d'aquestes observacions crítiques sobre l'aspecte d'aquest individu vull fer dues observacions sobre el contingut de la "conferència": una respecte al llibre que presentava i els escrits que va triar-ne per llegir -los al públic i l'altra, la vomitada impresentable d'aprofitar l'ocasió per auto-promocionar-se com a artista multi-disciplinar, presumint de dibuixant i il·lustrador, protagonitzant un numeret gairebé pornogràfic absolutament menyspreable.


En aquelles dates s'anava a publicar el seu llibre Im Krebsgang i la conferència tenia el motiu de fons de promocionar-lo. No entraré a parlar del llibre, aquí en teniu una curta ressenya del contingut: http://www.unilibro.es/find_buy_es/libro/edicions_62/com_els_crancs.asp?sku=408985&idaff=0.

El que em va incomodar de bon principi va ser la insistència masoquista o sàdica o qui sap, potser una barreja d'ambdues coses, d'anar a ficar el dit a la llaga de la tràgica derrota alemanya a la guerra. Entre els assistents a la sala hi havia representada la colònia alemanya de la ciutat en pes. Tot d'homes i dones elegants, ben vestits, correctíssims, ben asseguts a les cadires, que havien d'aguantar un cop més com algú els refregava per la cara la seva derrota, insultava les seves famílies i, això ja va ser repugnant, com els llegia unes pàgines triades del llibre que ara s'anava a publicar.

Amb una falta de sensibilitat i un mal gust impressionants va començar a llegir. Deixant de banda que criticar els perdedors de la guerra després de tants anys no té res de nou ni d'intel·lectual, essent el refugi-abocador per excel·lència de tota la gent mediocre del planeta, el tema tenia una dosi important de sadisme pel fet de que es recreava en la desgràcia d'aquesta gent de manera abusiva i descarada.

La lectura triada es centrava en les pàgines on es descriu l'escena de l'enfonsament del creuer Wilhelm Gustloff, al gener de 1945, ple a vessar de dones i criatures que, en un darrer intent, esperaven poder fugir del seu país en flames, travessant les fredes aigües del Bàltic en una nit de gener.


L'eminent sr. Grass es recreà a fons en la descripció del sofriment d'aquelles persones i la seva desesperació. Després de que a tots ens va quedar del tot clar que estàvem davant d'un vaixell ple de civils tan innocents com qualsevol dels presents a la sala, ens clavà la punyalada de, me n'estalvio els detalls, dibuixar-nos l'enfonsament d'aquell creuer que, sigui dit de passada, ha estat la catàstrofe naval més gran i amb més morts de la història amb escreix, encara que no se'n parli mai.

Davant d'un públic majoritàriament alemany, sense deixar de mirar el paper i fent de tant en tant una miradeta per sobre les ulleres al personal consternat que tenia al davant, se li va notar una satisfacció morbosa quan, entre mil i una calamitats, va descriure un episodi monstruós: Davant de l'imminent enfonsament, les mares llançaven a l'aigua els seus petits amb els salvavides. Resulta que als nens, que tenen el cap desproporcionadament gran comparat amb el dels adults, els pesava més el cap que les cames i, al trabucar el salvavides, quedaven amb el cap sota l'aigua, ofegant-se. Amb una apoteosi macabra i maligna -de veritat que semblava que se n'alegrés- ens va descriure morbosament com el mar va quedar tot ple d'una infinitat de salvavides d'on sobresortien cametes cap amunt, ja que els caps eren sota l'aigua, evidentment, amb tots els nens morts. L'orador, satisfet, ens ho llegia com qui fa la descripció d'un paisatge qualsevol. Només va faltar que tothom s'aixequés i comencés a aplaudir.

Suposo que no cal seguir amb els detalls de la lectura perquè ja es veu de què anava aquella sessió.

El seu posicionament moral estava ben blindat. Ell era alemany i havia viscut la guerra en primera persona (encara no havia sortit a la llum la seva exhibició obscena amb la que, poc temps després, es va desfogar embolicant més la troca, fent gala del seu pas per les Waffen SS). N'era protagonista, víctima i culpable igual o més que qualsevol dels presents a la sala i a la vegada, parlant d'un fet estrictament històric, ho feia des del punt de vista local, i per tant, teòricament no era tan greu com si ho fes el botxí.

Com a nota curiosa, molt reveladora de qui és aquest personatge, Günter Grass explica en l'entrevista d'aquest enllaç que les dues raons principals que el van portar a allistar-se a l'exèrcit van ser un fort complexe d'Èdip i l'incòmode vàter de la casa familiar.
Sense comentaris.
http://www.newyorker.com/reporting/2007/06/04/070604fa_fact_grass

El seu relat seria més propi d'algú ressentit amb els alemanys, posem per cas un jueu, abans que un alemany net de culpa i fill del poble. Una conferència com aquesta, amb un alemany auto-flagel·lant-se hauria estat més pròpia d'haver tingut lloc, posem per cas, a Tel Aviv i no davant dels seus paisans. De l'escrit vessava un aire de revenja, de recreació amb la mort de persones totalment innocents, en concret, d'una multitud de nens. Amb l'excusa de relatar un fet real, el discurs tenia una voluntat clara d'humiliació sense ni la més petita insinuació de denúncia.

A més, a part de lo innecessari de fer empassar als presents aquella descripció tan horrorosa, hem de tenir en compte que l'episodi de la catàstrofe real va tenir lloc en mig de la foscor més absoluta de la nit i per tant, detalls terrorífics com aquells dels nens ofegats amb el cap sota l'aigua són totalment gratuïts, inventats.

La sala estava en silenci, no només per l'educació del públic sinó també per la consternació i l'abatiment d'aquells alemanys que ja no tenen esma ni per defensar-se dels continus ultratges de què són objecte dia a dia. Veure aquella gent "apechugant" d'aquella manera davant d'aquell psicòpata em va fer molta pena. Ningú no va protestar ni va dir res, com si fossin uns zombis. Segurament molts devien pensar que ja els estava bé el què els havia passat, que s'ho mereixien, potser ho van trobar normal... pobre gent, de veritat.

La traumàtica sessió havia d'acabar amb un acte, si em permeten, al més pur estil jueu, consistent en intentar aprofitar l'ocasió per posar-se medalles a sí mateix en matèries alienes, com si ell en fos un expert.

L'insigne Grass, amb una demostració indecent de falta de vergonya, ens va passar un seguit de diapositives d'unes il·lustracions que ell mateix havia realitzat per al llibre. Els dibuixos, de caire figuratiu, eren de molt baixa qualitat. Segurament l'home no sap que, si no saps dibuixar, més val que no t'aventuris amb el realisme i menys amb la figura humana. Els comentava lentament, un per un, com en una classe d'història de l'art. L'espectacle va ser al·lucinant.

Les il·lustracions són de poca qualitat però la cosa no tindria tanta gravetat si no ens trobéssim l'autor dels dibuixos, que lògicament no ha triomfat en el camp de les arts plàstiques perquè no és el seu tema, intentant colar-nos les seves mediocres creacions com a peces de valor aprofitant la posició que l'acte li oferia.

Amb una ullada ràpida a aquest dibuix, no cal ser massa perspicaç
per associar-lo a la iconografia carnavalesca de l'Holocaust.
"Tant de bo jo pogués dir que he estat a Auschwitz", sembla pensar.

Aquesta escena vergonyosa hauria estat per riure si no fos perquè ja era la enèsima vegada d'aquella vetllada que l'orador es passava de ratlla i ens faltava al respecte demostrant-nos la poca consideració que tenia per la intel·ligència i la dignitat dels assistents.
Aquella demostració de vanitat tenia un aire ofensiu de prevaricació; només faltava que digués el preu de les obres i que encetés una subhasta.

Em va recordar els numerets, molt menys greus, d'altres personatges famosos del món de la faràndula que aprofiten la seva popularitat i posició per tantejar-nos a veure si ens empassem com a obres d'art les escopinades de la seva maldestra vanitat, mentre cauen en el ridícul.

Sense anar més lluny pensem amb les presentacions en societat de les "escultures" del perruquer Llongueras o les divagacions pictòriques del cantant Luis Eduardo Aute.

La conferència acabà així, amb aquesta traca final. Ni una sola reflexió, cap idea que fes pensar. Günter Gras es va limitar a llegir barbaritats ofensives del seu llibre i a presumir, sense abandonar ni un moment aquella expressió de fàstic que el caracteritza.


En una entrevista a Félix de Azúa publicada al el diari El País, l'entrevistat feia aquest comentari:
"Pero los intelectuales no tenemos ninguna función, y los que se creen tenerla se convierten en instituciones y son ridículos, como Günter Grass, o estos personajes que creen ser muy influyentes y en realidad son puros apéndices de la administración."

11 - La dimensió desconeguda ens toca d'aprop

O, com a mínim, un vehicle de dimensions i forma desconegudes ens ha visitat recentment. Les inquietants roderes que va deixar en són la prova.

Va ser durant el passat mes de setembre que la ciutat de Barcelona es despertà amb les misterioses traces d'un suposat vehicle extraterrestre marcades a l'asfalt del xamfrà de Rosselló amb Rambla de Catalunya.

Es pot observar que aquest vehicle, evidentment camuflat ja que portava pneumàtics convencionals, s'havia d'haver cargolat sobre si mateix per tal de poder realitzar la maniobra. No obstant havia seguit la seva trajectòria sense deixar de tocar a terra però amb un, a priori, evident efecte de superposició especular longitudinal, quelcom del tot fora de l'abast de la tecnologia actual. Seguint les roderes, veiem que el vehicle es divideix en dos, anant-ne una part cap a un costat i l'altra cap a l'altre. La prova de l'existència d'un vehicle com aquest suposa un desafiament sense precedents a la ciència del segle XXI.

Les evolucions del vehicle sobre l'asfalt ens indiquen que la seva naturalesa pot estar basada més en els principis de Moebius que en els cànons de la física convencional que s'apliquen actualment als vehicles de tracció mecànica urbans.

Estem, sens dubte, davant d'un inquietant fenomen paranormal de primera magnitud i en ple Eixample de Barcelona.
La seva nocturnitat i la manca de ressò que se n'ha fet la comunitat científica local converteixen aquest esdeveniment en doblement esfereïdor.

La ciutat es desperta així, amb la prova de que quelcom desconegut s'ha passejat pels nostres carrers. Qui conduïa aquest artefacte? d'on provenia? quina era la seva missió? quina forma tenia?.. o potser caldria dir, tenia forma?.

Tot sembla indicar que, sense adonar-se'n, el fang de les obres al clavegueram li va quedar enganxat a les rodes, deixant-nos gravada la seva misteriosa trajectòria per l'Eixample, de la mateixa que milions d'anys enrere uns col·losals leviatans de dues potes van deixar les empremtes d'un periple perdut en la nit dels temps i del qual no en sabem res més que el rastre que ens ha arribat fins avui dia.

La presència de visitants d'altres galàxies entre nosaltres és un ja fet indiscutible, amb innombrables proves de tota mena que n'apareixen cada dia, si bé això no treu que encara quedin rastres d'incredulitat entre alguns sectors reaccionaris de la nostra societat.


Per si hi ha algú que encara en tingui algun dubte, serveixin per acabar de demostrar-ho aquests exemples triats a l'atzar d'entre la innumerable llista de proves:

Informació extreta a www.taringa.net

• "Me atrevo a afirmar que estas fotos son auténticas", dijo un experto en OVNIS, luego de ver las imágenes publicadas por el diario alemán Bild, en las que se puede ver el cuerpo de un bebé extraterrestre. El alien fue descubierto en una granja de México y segun ellos había caido en una trampera. Los trabajadores de esta granja, aterrorizados, ahogaron al bebé extraterrestre cuando lo encontraron. La criatura hizo forcejeos, moviendo su cuerpo y gritando para pedir auxilio.

• E.T., del popular cineasta Steven Spielberg. Merescudament aclamat pel rigor històric de les seves pel·lícules, Spielberg ens emocionà amb el relat d'aquest encontre entre dos mons.

• Marques d'aterratges de naus interplanetàries proliferen arreu del planeta.

• A diferència de la Verge Maria, que sempre acostuma a aparèixer a llocs com Las Urdes i altres indrets deixats de la mà de Déu (per això hi va), els alienígenes tendeixen a infiltrar-se en societats poderoses per tal d'aconseguir dominar el planeta més fàcilment. Recentment s'han filtrat a la xarxa uns arxius secrets de la C.I.A. on es veuen les identitats reals de moltes personalitats dels Estats Units que han resultat ser, com ja es veia, enemics de la humanitat disfressats. Entre els més destacats hi ha, com no podia ser d'altra manera: Elie Wiesel, Dick Cheney, B. Hussein Obama i Rahm Emanuel, entre altres.

• A casa nostra també patim de la invasió alienígena en càrrecs públics. Fins i tot s'autoanomenen catalans impúdicament quan tothom sap que s'assemblen tant a un català com un ou a una castanya. A alguns d'aquests marcians ja se'ls coneix com a "ministros catalanes". I no diguem ja del xoc al·lucinant de veure al tal Pérez Carod i el seu llangardaix camuflat Montilla apoltronats al capdavant de les nostres institucions mentre devoren i potinegen impunement el patrimoni heretat de milers de generacions de terrícoles. Aquest dos darrers especímens, coincideixen els experts, procedeixen, gairebé amb tota seguretat, del planeta Krypton, de la veïna galàxia ALfa Viazeuncorrá Omega. "Nonyenymenys, àdhuc"

• La notícia de la recent descoberta del cadàver d'un extraterrestre, encara que s'ha intentat amagar, s'ha expandit com la pólvora arreu del món gràcies a Internet. La troballa és tan reveladora que deixa poc espai a l'especulació. Sense barallar cap altra possibilitat, els estupefactes protagonistes de la troballa exclamen encertadament: "Jesus-Christ!, could it be an alien?". Advertim que les imatges d'aquesta filmació poden ferir la sensibilitat de l'espectador.

http://www.youtube.com/watch?v=geuzhp9fAp8

• Missatges en clau, com aquest aparegut recentment al Caprabo, on s'evidencien clars signes gramaticals alienígenes. Amb petits missatges camuflats com aquests aconsegueixen comunicar-se entre ells mentre teixeixen la seva xarxa de domini mundial, infiltrats a casa nostra. Cal denunciar aquestes proves i eliminar-les, si és que encara som a temps de salvar el món de la invasió destructiva per part d'agents aliens. El nostre món és obert a tothom, vingui del planeta que vingui. Només demanem que mostrin una mica de respecte per les nostres coses i que no ens manipulin. Si no els agrada el nostre món tal com és, que se'n tornin a casa seva o a algun altre lloc del cosmos on s'hi trobin a gust com a hostes.
  

• I no oblidem la Bíblia, primer document on es testimonia l'arribada d'un extraterrestre. S'ha de dir a favor d'ell, però, que, a diferència d'altres, no va amagar mai que venia de fora d'aquest món. Anava una mica desencaminat i algunes de les coses que va fer, com la de multiplicar pans, guarir cecs, caminar per sobre les aigües o morir pels altres, no van quallar entre els seus deixebles. De fet no ho ha pogut tornar fer mai més ningú. Estem tots esperant que torni, tal com va dir que faria, a veure si ens ho explica tot una mica millor. Actualment la teoria de que ha tornat i es troba entre entre nosaltres està agafant força en cercles intel·lectuals i teològics internacionals.
  
• Actualment es troba en fase de preparació un article on es recullen els testimonis de la seva tornada i que serà publicat més endavant en aquest blog.
  

En vindran més, segur, i ja viuen entre nosaltres. No podem abaixar la guàrdia. Ara, més que mai, aquelles frases antigues tals com "su mejor amigo puede ser uno de ellos", que ens feien riure, han perdut el seu cinisme jocós i ja no fan gràcia.
Potser ja és massa tard per aturar-los.

Al·leluia