12 - Rara avis Günter Grass

Vaig assistir temps enrrera a l'Institut Goethe a una compareixença de l'escriptor Günter Grass on hi havia de fer una xerrada i parlaria del seu darrer llibre, que en aquells moments s'estava a punt de publicar a Espanya.
Vaig assistir-hi amb un aire totalment neutral i positiu i amb l'interès que se sent quan es té l'ocasió de veure en persona una figura del panorama cultural internacional que està de passada per la ciutat. Segurament amb punt de morbositat, -potser això em va acabar d'influir per anar-hi- fruit del recel que desperten les personalitats culturals alemanyes de postguerra, si es té en compte que aquell país, des de que va perdre la guerra gairebé no ha produït cap personalitat remarcable, concretament en el camp les arts i la cultura, trencant violentament una tradició molt prolífica i capdavantera en tots els camps des de feia segles.

Si bé vaig entrar a la sala, com deia, amb una actitud totalment neutral i àvid de sentir coses interessants, la veritat és que vaig tornar a casa amb mal gust de boca i força fastiguejat. Aquell Grass havia resultat ser el què em podia haver temut: un personatge acomplexat, ple de tics, carregat de pretensions i amb un ego immens. Una total decepció.
Al contrari del que es es diu quan hom diu que les aparences enganyen, la veritat és que les aparences normalment enganyen poc, acceptant les excepcions que sempre hi són.
Si tenim en compte que gràcies a la cultura i el sentit comú tothom té ben sedimentat els conceptes estètics del què és virtuós o viciós, el que és heroic o mesquí, íntegre o fals, bonic o lleig, etc., en definitiva l'associació d'un aspecte amb el seu significat -amb les seves múltiples excepcions- la veritat és que quan un veu el sr. Günter Grass de cara a cara li ve una sensació de que l'aspecte d'aquest individu no s'emmotlla al concepte al qual se l'associa.

Quan el veus amb aquell bigoti estrany entre de mexicà i de llenyataire de la taigà, amb la seva manera de caminar, pausada, no tant pel pes dels anys com per un efecte calculat de posada en escena, pretensiós; la manera de mirar la gent per sobre de les ulleres amb el cap abaixat i ulls distants i malhumorats; una boca amagada sota el bigoti que esbossa un rictus de pagès desconfiat amb una expressió sinistra, severa; la veu greu, pausada, plena de silencis que no poden ser trencats per ningú i que acaben incomodant; un aire general imbuït d'una expressió de recorda el victimisme, l'absència total de sentit de l'humor... de seguida hom té la sensació de que hi ha alguna cosa que no encaixa en aquest individu.
Decididament no cau simpàtic, no té res que desperti sentiments d'adhesió noble. El públic l'ha d'escoltar, admirar... No comparteix; s'exhibeix pretensiosament. Desprèn una aura sinistre de falsedat i de remordiment al seu voltant. La gent en silenci, com a estaquirots, l'ha d'escoltar.

Fatalment s’assembla massa a aquell personatge dolorós i lamentable que hem hagut de suportar al llarg de dècades i que, amb amargor, coneixem amb el nom de José Sacristán.

Sacristán es va passar els anys de joventut protagonitzant pel·lícules fent sempre, sense amagar-se'n, el paper d’idiota integral. El públic percebia la incongruència de veure aquest imbècil fent de personatge entranyable, però llavors no eren èpoques per entrar en detalls com aquests. I va seguir apareixent a les pantalles fent el ridícul i amargant la vida de l’espectador any rera any, com una maledicció.

Coses de la vida –no entrem en detalls- amb allò que en diuen la Transició, va desaparèixer una temporada de les nostres vides, retornant tot d’una al món de l’espectacle totalment metamorfitzat en un ésser obscur i sinistre, viva encarnació kafkiana d’un personatge torturat i mal parlat, talment com si el remordiment el dominés de manera implacable. Com si fos un premi per una dura tasca que va fer en el passat, es va veure catapultat a la fama novament, però, ara sí, amb categoria d’actor seriós i profund. Com deia abans, no entrem en detalls.

Fotograma de “Las Ibéricas, C.F.” amb un jove José Sacristán fent el paper de retardat mental que el caracteritzà i amb el que ens torturà al llarg de massa anys. S'intueix de fons una melodia de Herb Alpert & the Tijuana Brass.

Günter Grass de jove tampoc tenia massa bon aspecte. Més que un intel·lectual d’una cultura d’avantguarda sembla un agent del KGB a Varsòvia.

Potser a aquell refrany que diu:
"Qui de jove no treballa, quan és gran dorm a la palla"
se li podria afegir:
"Qui de jove traeix la seva consciència, de gran fa mala cara".

Aquest tipus de salt, de pèssim actor a icona de l’espectacle seriós per les bones, forma part d’un estil de metamorfosi “made in Spain” molt característic de la pell de brau.
Recordem casos similars com el de l’inefable Guruceta, que, més o menys de manera paral·lela a Sacristán, va passar per l’escàndol i es va guanyar la retirada del permís per exercir la seva professió d’àrbitre de futbol, a pols. Uns anyets a l’anonimat, la Transició pel mig, i ja va tornar a triomfar als terrenys de joc. Poc després era aclamat pels mitjans com a millor àrbitre d’Espanya i prosseguí la seva carrera com a àrbitre internacional.

La cosa era tan gruixuda que al final Déu hi va haver d’intervenir, amb el pobre Guruceta acabant els sues dies incrustat al xassís d’un camió.

És possible que m'hagi quedat antiquat i potser influït de manera irreversible pels patrons que em van inculcar de petit tant a casa com a l'escola, però associo conceptes com el valor, el talent, la grandesa, la cultura, l'honestedat, el sentiment de pertànyer a un lloc, etc., a un altre tipus d'aspecte.

Albert Camus Frederic Mistral

Pau Casals Francesc Pujols

Només per la cara que fa ja es veu que aquest personatge juga en una altra lliga

Si hem de fer cas de la màxima Nietzschiana segons la qual el bigoti representa la constant tràgica de l'individu, Günter Grass se'ns apareix com l'expressió més simbòlica de la tragèdia humana.


A part d'aquestes observacions crítiques sobre l'aspecte d'aquest individu vull fer dues observacions sobre el contingut de la "conferència": una respecte al llibre que presentava i els escrits que va triar-ne per llegir -los al públic i l'altra, la vomitada impresentable d'aprofitar l'ocasió per auto-promocionar-se com a artista multi-disciplinar, presumint de dibuixant i il·lustrador, protagonitzant un numeret gairebé pornogràfic absolutament menyspreable.


En aquelles dates s'anava a publicar el seu llibre Im Krebsgang i la conferència tenia el motiu de fons de promocionar-lo. No entraré a parlar del llibre, aquí en teniu una curta ressenya del contingut: http://www.unilibro.es/find_buy_es/libro/edicions_62/com_els_crancs.asp?sku=408985&idaff=0.

El que em va incomodar de bon principi va ser la insistència masoquista o sàdica o qui sap, potser una barreja d'ambdues coses, d'anar a ficar el dit a la llaga de la tràgica derrota alemanya a la guerra. Entre els assistents a la sala hi havia representada la colònia alemanya de la ciutat en pes. Tot d'homes i dones elegants, ben vestits, correctíssims, ben asseguts a les cadires, que havien d'aguantar un cop més com algú els refregava per la cara la seva derrota, insultava les seves famílies i, això ja va ser repugnant, com els llegia unes pàgines triades del llibre que ara s'anava a publicar.

Amb una falta de sensibilitat i un mal gust impressionants va començar a llegir. Deixant de banda que criticar els perdedors de la guerra després de tants anys no té res de nou ni d'intel·lectual, essent el refugi-abocador per excel·lència de tota la gent mediocre del planeta, el tema tenia una dosi important de sadisme pel fet de que es recreava en la desgràcia d'aquesta gent de manera abusiva i descarada.

La lectura triada es centrava en les pàgines on es descriu l'escena de l'enfonsament del creuer Wilhelm Gustloff, al gener de 1945, ple a vessar de dones i criatures que, en un darrer intent, esperaven poder fugir del seu país en flames, travessant les fredes aigües del Bàltic en una nit de gener.


L'eminent sr. Grass es recreà a fons en la descripció del sofriment d'aquelles persones i la seva desesperació. Després de que a tots ens va quedar del tot clar que estàvem davant d'un vaixell ple de civils tan innocents com qualsevol dels presents a la sala, ens clavà la punyalada de, me n'estalvio els detalls, dibuixar-nos l'enfonsament d'aquell creuer que, sigui dit de passada, ha estat la catàstrofe naval més gran i amb més morts de la història amb escreix, encara que no se'n parli mai.

Davant d'un públic majoritàriament alemany, sense deixar de mirar el paper i fent de tant en tant una miradeta per sobre les ulleres al personal consternat que tenia al davant, se li va notar una satisfacció morbosa quan, entre mil i una calamitats, va descriure un episodi monstruós: Davant de l'imminent enfonsament, les mares llançaven a l'aigua els seus petits amb els salvavides. Resulta que als nens, que tenen el cap desproporcionadament gran comparat amb el dels adults, els pesava més el cap que les cames i, al trabucar el salvavides, quedaven amb el cap sota l'aigua, ofegant-se. Amb una apoteosi macabra i maligna -de veritat que semblava que se n'alegrés- ens va descriure morbosament com el mar va quedar tot ple d'una infinitat de salvavides d'on sobresortien cametes cap amunt, ja que els caps eren sota l'aigua, evidentment, amb tots els nens morts. L'orador, satisfet, ens ho llegia com qui fa la descripció d'un paisatge qualsevol. Només va faltar que tothom s'aixequés i comencés a aplaudir.

Suposo que no cal seguir amb els detalls de la lectura perquè ja es veu de què anava aquella sessió.

El seu posicionament moral estava ben blindat. Ell era alemany i havia viscut la guerra en primera persona (encara no havia sortit a la llum la seva exhibició obscena amb la que, poc temps després, es va desfogar embolicant més la troca, fent gala del seu pas per les Waffen SS). N'era protagonista, víctima i culpable igual o més que qualsevol dels presents a la sala i a la vegada, parlant d'un fet estrictament històric, ho feia des del punt de vista local, i per tant, teòricament no era tan greu com si ho fes el botxí.

Com a nota curiosa, molt reveladora de qui és aquest personatge, Günter Grass explica en l'entrevista d'aquest enllaç que les dues raons principals que el van portar a allistar-se a l'exèrcit van ser un fort complexe d'Èdip i l'incòmode vàter de la casa familiar.
Sense comentaris.
http://www.newyorker.com/reporting/2007/06/04/070604fa_fact_grass

El seu relat seria més propi d'algú ressentit amb els alemanys, posem per cas un jueu, abans que un alemany net de culpa i fill del poble. Una conferència com aquesta, amb un alemany auto-flagel·lant-se hauria estat més pròpia d'haver tingut lloc, posem per cas, a Tel Aviv i no davant dels seus paisans. De l'escrit vessava un aire de revenja, de recreació amb la mort de persones totalment innocents, en concret, d'una multitud de nens. Amb l'excusa de relatar un fet real, el discurs tenia una voluntat clara d'humiliació sense ni la més petita insinuació de denúncia.

A més, a part de lo innecessari de fer empassar als presents aquella descripció tan horrorosa, hem de tenir en compte que l'episodi de la catàstrofe real va tenir lloc en mig de la foscor més absoluta de la nit i per tant, detalls terrorífics com aquells dels nens ofegats amb el cap sota l'aigua són totalment gratuïts, inventats.

La sala estava en silenci, no només per l'educació del públic sinó també per la consternació i l'abatiment d'aquells alemanys que ja no tenen esma ni per defensar-se dels continus ultratges de què són objecte dia a dia. Veure aquella gent "apechugant" d'aquella manera davant d'aquell psicòpata em va fer molta pena. Ningú no va protestar ni va dir res, com si fossin uns zombis. Segurament molts devien pensar que ja els estava bé el què els havia passat, que s'ho mereixien, potser ho van trobar normal... pobre gent, de veritat.

La traumàtica sessió havia d'acabar amb un acte, si em permeten, al més pur estil jueu, consistent en intentar aprofitar l'ocasió per posar-se medalles a sí mateix en matèries alienes, com si ell en fos un expert.

L'insigne Grass, amb una demostració indecent de falta de vergonya, ens va passar un seguit de diapositives d'unes il·lustracions que ell mateix havia realitzat per al llibre. Els dibuixos, de caire figuratiu, eren de molt baixa qualitat. Segurament l'home no sap que, si no saps dibuixar, més val que no t'aventuris amb el realisme i menys amb la figura humana. Els comentava lentament, un per un, com en una classe d'història de l'art. L'espectacle va ser al·lucinant.

Les il·lustracions són de poca qualitat però la cosa no tindria tanta gravetat si no ens trobéssim l'autor dels dibuixos, que lògicament no ha triomfat en el camp de les arts plàstiques perquè no és el seu tema, intentant colar-nos les seves mediocres creacions com a peces de valor aprofitant la posició que l'acte li oferia.

Amb una ullada ràpida a aquest dibuix, no cal ser massa perspicaç
per associar-lo a la iconografia carnavalesca de l'Holocaust.
"Tant de bo jo pogués dir que he estat a Auschwitz", sembla pensar.

Aquesta escena vergonyosa hauria estat per riure si no fos perquè ja era la enèsima vegada d'aquella vetllada que l'orador es passava de ratlla i ens faltava al respecte demostrant-nos la poca consideració que tenia per la intel·ligència i la dignitat dels assistents.
Aquella demostració de vanitat tenia un aire ofensiu de prevaricació; només faltava que digués el preu de les obres i que encetés una subhasta.

Em va recordar els numerets, molt menys greus, d'altres personatges famosos del món de la faràndula que aprofiten la seva popularitat i posició per tantejar-nos a veure si ens empassem com a obres d'art les escopinades de la seva maldestra vanitat, mentre cauen en el ridícul.

Sense anar més lluny pensem amb les presentacions en societat de les "escultures" del perruquer Llongueras o les divagacions pictòriques del cantant Luis Eduardo Aute.

La conferència acabà així, amb aquesta traca final. Ni una sola reflexió, cap idea que fes pensar. Günter Gras es va limitar a llegir barbaritats ofensives del seu llibre i a presumir, sense abandonar ni un moment aquella expressió de fàstic que el caracteritza.


En una entrevista a Félix de Azúa publicada al el diari El País, l'entrevistat feia aquest comentari:
"Pero los intelectuales no tenemos ninguna función, y los que se creen tenerla se convierten en instituciones y son ridículos, como Günter Grass, o estos personajes que creen ser muy influyentes y en realidad son puros apéndices de la administración."