dimarts, 26 de gener de 2010

4 - Un petit estudi de les cares

És interessant veure com, aguantant la mateixa caigua de celles, es poden interpretar tants papers.
La marca Holocaust té el copyright d'una expressió que es repeteix en tots els seus protagonistes. Com més testimonis de l'Holocaust acrediten ser, més s'assemblen.
Setanta anys després d'haver sobreviscut, no com altres, i d'haver cobrat milions per indemnitzacions i conferències, segueixen consternats. El seu sofriment no els abandona i no poden evitar treure's la cara de ressentits.
L'Holocaust devia ser una cosa terrible ja que tots coneixem múltiples casos de famílies que han passat calamitats semblants, on s'han afusellat parents de la manera més salvatge i injusta, on hi ha hagut accidents amb diversos morts, gent que ha passat per diversos camps de concentració i que han vist morir de manera dramàtica els seu éssers més estimats, gent que va passar de tot, que va sofrir mutilacions i que a més van perdre la guerra quedant a la ruïna, i ni de lluny fan aquesta cara de sòmines.

Alguns exemplars destacats:

Simon Wiesenthal (un dels millors) no necessita carta de presentació.
Com es pot veure, com més vell es feia, més el torturava el record.


Enric Marco (un aprenent i ex-president de l'Amical Mauthausen).
La veritat és que si bé el Wiesental fa mitja por, el pobre Marco fa mitja pena. I és que no hi ha nivell per comparar. No obstant, s'hi esforça, s'hi fixa, com el mussol de l'acudit, però no hi arriba. I encara que hi ha qui diu que, si el que fa tot el que pot i no hi arriba no està obligat a més, la realitat és que Wiesenthal va morir forrat de duros i condecoracions i en canvi el pobre Marco l'han fotut al carrer per burro.


Leon Greenman, supervivent després d'un periple per 6 camps d'extermini, torna a Auschwitz i, com es veu a la foto, queda garratibat.
Sort que entre els camps on va esquivar la mort no s'hi contava el camp de la bóta, perquè els queia una mica lluny. Sort perquè, dels que van passar pel camp de la bóta, no en va quedar cap supervivent. Els alemanys, molta fama, molta fama, però també fallaven.
És ben veritat que la realitat supera la ficció. Flash Gordon, al seu costat, es queda curt.


Una altre testimoni, en aquest cas, de la faràndula cañí: Ramiro Santisteban.


The Israeli arms dealer Shlomo Zabludowicz
(en anglès queda més autèntic) en plena consternació,
forrat de pasta després de vendre armes a
Franco, Pinochet i Homeini.


L'especialista en supervivència J. Vándor.


Harry & Bella Taichman, altrament coneguts com "El quejío de Sión".
"Today we mourn, tomorrow they will forget" és la seva divisa desconsolada.
Un tenaç matrimoni capaç de sobreviure, tots dos, diversos anys en mans d'exterminadors sanguinaris. Sembla impossible, però es veu que va ser així.
Ara, de forget, res, com més va més se'n parla a la tele i diaris. És un tema de rabiosa actualitat en constant creixement.


Yitzhak Ganon, que després de sobreviure als experiments
del Dr. Mengele, afirma que no ha pogut visitar mai més un hospital.

Qui sap, potser els experiments del doctor li van donar aquesta salut de ferro.

És sempre una mirada perduda amb la que pretenen fer veure que és el resultat d'haver estat testimonis de la cosa més horrible del món. Però la veritat és que aquesta mirada consternada que defuig el diàleg i que fa d'escut contra les preguntes que no volen sentir és, a la seva base, fruit de la mala consciència que de tant en tant els ve a visitar en forma somnis, barrejada amb la por de quedar en evidència davant d'un tribunal honest que tard o d'hora ha de venir. Això sí, segurament quan això passi, els milions de supervivents ja seran al prestatge i, com aquell qui no vol la cosa, s'hauran passat mitja vida vivint del "cuentu" a costa de milions de persones innocents, embrutant el nom dels seus familiars i corrompent les seves institucions.

És clar que, encara que domini aquesta expressió de llondro, hi ha petites variacions.


Odi amenaçador, furor maligne.


Obcecació exterminadora i intolerant.


El numeret del tatuatge.
Desconcerta una mica veure l'orgull amb el que l'ensenyen. Estic considerant la possibilitat de fer-me'n un. Segur que a més d'un li ha passat aquesta idea pel cap.
Amb el moviment sistemàtic que fan per ensenyar el tatuatge, de manera totalment incosncient, el seu subsconcient ens fa botifarra.
No sóc jo qui s'inventa aquestes coses. Això de l'inconscient i del subconscient ve de del Freud i de Jung.


La llagrimeta, molt suada però encara útil, etc.


Elie Wiesel, fidel als seus principis, no surt mai del patró inicial, el de les celles caigudes de l'avi honorable. Com a un dels creadors del mite, es manté ferm en una de les característiques fonamentals, marca de la casa. I no sembla que hagi de canviar mai perquè això dóna, tu diràs.

Sense variar gens és capaç d'interpretar tots els papers de l'espectre del xou que han muntat sense gairebé canviar de cara.

Observem-lo....


Posseïdor de la veritat


Humil


Xarlatà












Aquesta és de les més bones:
Descrivint coses indescriptibles, fets atroços, batalletes


Al·lucinat, paralitzat pel dolor, profetitzant retorns del mal


Amable amb el servei


A punt de "rujar" rememorant el què ha hagut de suportar en aquesta vida, encara que no hem de descartar la possibilitat que siguin simples arcades pet fet d'haver-se mossegat la llengua


Honorable millonetis burgès (molt bona, la caiguda de cap)


Messiànic













Cansat d'eixe món injust i de tanta maldat














La seva bondat l'impulsa a posar bona cara....














...però el record de les atrocitats que ha viscut el domina i no ho pot evitar




En definitiva, un bon home. Com per ficar-lo a casa, vamus!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada