23 - Elie Wiesel i el tatuatge fantasma

A una entrada anterior (número 7) parlava d'una polèmica del tal Wiesel on se l'acusava d'haver suplantat la identitat d'una altra persona. Un del punts importants era el del famós tatuatge amb les sigles A-7713 que Wiesel afirma portar marcat al braç, però que no ensenya mai a ningú.
Millor fer una ullada ràpida al tema per veure de què va:

es.metapedia.org/wiki/Elie_Wiesel

Donada la caradura d'aquest personatge, que no para de sorprendre'm, vaig comentar el tema però, com que no l'havia estudiat a fons, ho vaig deixar aquí sense treure'n conclusions.

Buscant, buscant, he anat a trobar un video antic on algú de bona voluntat (encara que políticament incorrecte) ens mostra com, en un moment de descuit, l'home no va caure a tapar els braços i on es veu clarament la inexistència de cap tatuatge.

Ni a la dreta per baix ni a l'esquerra per dalt...


... ni a la dreta per dalt...


... ni a l'esquerra per baix...
... o sigui, res.
All clear

Segons es veu a la filmació, no hi ha rastre de tatuatge ni a dreta ni a esquerra, ni a sobre ni a sota.
I el personatge corre per tot arreu com si res, acusant a altres persones de monstruositats amb proves falses com el seu llibre "autobiogràfic" "Night", que ha estat declarat no creïble per les autoritats que redefineixen cosntantment la marca Holocaust, sense cap més pressió que la de les seves pròpies i descomunals incongruències.
No cal dir que és molt recomanable la lectura d'aquest llibre, que és curtet i es llegeix en una tarda, on el lector es quedrà amb un pam de nas al veure la quantitat de barbaritats increïbles (increïbles vol dir increïbles) que s'hi detallen, les quals no es creuen ni els mateixos jueus mínimament informats i que van d'experts en la matèria...

... un llibre que li va merèixer un Premi Nobel, ple d'afirmacions falses segons TOTS els historiadors del tema i que, incomprensiblement, segueix reeditant-se i se'l posa com a exemple del sofriment del poble jueu i de la maldat dels nostres veïns alemanys.

Confesso que em feia tanta vergonya anar a una llibreria
a comprar aquest llibre, que el vaig comprar per internet
i a l'estranger, però va valer la pena.

Sense personatges com aquest la vida seria menys entretinguda i, per descomptat, més barata.

El dia que es giri la truita, que tard o d'hora passarà, s'hauran de passar molts comptes. M'agradaria ser-hi per veure-ho, però sospito que encara n'hi ha per temps i que segurament em perdré aquest espectacle.

22 - Fullejant el diari

Fullejant la premsa a la barra d'un bar, enmig de solemnes tonteries i males notícies innecessàries sense cap interès, llegeixo aquestes cosetes al voltant del xou de la grip A:

• "Els governs i l’OMS fan autocrítica per l'excés d’alarma un any després que es declarés la pandèmia"

L'autocrítica està molt bé, però és evident que no n'hi ha prou. A partir d'aquí s'han de depurar responsabilitats, tal com mana la lògica i el sentit de justícia.

El populatxo fent el ridícul

• "Sanitat va gastar 90 milions en la compra de 13 milions de vacunes, de les quals només se'n va aplicar el 10%"

Aquests diners del contribuent malgastats, sigui com sigui, han de tornar. Aquesta malversació de fons públics, com qualsevol, ha de ser castigada.

• "Els governs, els científics i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), van equivocar-se estrepitosament al pronosticar-ne la gravetat i van actuar com si la humanitat afrontés un perill mortífer"

Ja comencem sortir responsables. Responsables d'una cosa molt, molt grossa.

• "La Generalitat ha finalitzat un informe amb idèntica finalitat, (...) admet una equivocació important en el pronòstic de la gravetat del virus i confia que els ciutadans entenguin que tot va ser conseqüència de «la incertesa» (...)"

Els ciutadans ja entenien, des d'un bon principi, que els estaven prenent el pèl. L'excusa és insultant i, de totes totes, insuficient. Nosaltres no hem d'entendre res, igual que ells quan ens passen comptes.

• "Les farmacèutiques salven els seus beneficis gràcies als governs"

No està ben explicat. No salven el benefici sinó que l'augmenten.
Això de "gràcies a" suggereix treball en equip.

• "El sector farmacèutic calcula que la campanya li ha suposat uns rèdits de 15.000 milions"

D'això en diuen salvar els beneficis... 15.000 milions de benefici per una cosa que no era necessària, comprada sota pressió. Si els 15.000 milions són el rèdit, a quan deu pujar el total de la facturació? És un robatori literal i calen actuacions. Més clar, impossible.

• A Espanya, la sanitat pública finança aquesta vacuna per a les persones més grans de 60 o 65 anys, cosa que significa que els laboratoris productors tenen garantida una venda anual abundant i creixent. Als EUA i a la majoria de països poc desenvolupats això no és així, i és cada individu qui decideix si adquireix o no la seva vacuna antigripal anual.

No, si a les colònies els passen coses com aquestes. Seguiran utilitzant els nostres governs per encolomar-nos els seus productes i ells mateixos s'estalvien aquest mal tràngol. Això és imperialisme en estat pur. No tinc res contra l'imperialisme; al contrari, m'agrada. Però exigeixo que l'emperador, com a mínim, s'autoanomeni emperador de manera clara, sense subterfugis, amb la cara ben alta i amb tota la pompa, com marca la tradició (tradició de l'òrbita cristiana occidental, és clar).

El tema, expressat d'aquesta manera, té un aire de bona notícia. Bona notícia per a les farmacèutiques, evidentment. Sembla la transcripció d'un informe intern d'una d'aquestes companyies. "Els laboratoris productors tenen garantida una venda anual abundant i creixent": olé tus güevos.

• La indústria investiga una vacuna de llarga durada

No!... no, un altre cop no! si us plau.

• l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va permetre que els laboratoris productors de la vacuna contra l’H1N1 mantinguessin les seves patents sobre el fàrmac. El respecte a la patent va permetre que la indústria fixés un preu mitjà de 10 dòlars (7,3 euros) per dosi del preventiu, quan, si hagués declarat «emergència sanitària» l’obtenció d’aquesta vacuna, la seva producció hauria seguit el procés dels fàrmacs genèrics i el cost d’una dosi no hauria superat els 70 cèntims d’euro.

Segons sembla, el nucli corrupte es concentra a l'OMS. Clar que, si ho diu als diaris, segurament no serà veritat.

• Aquestes conjectures formen part de la investigació que avui preveuen acabar els experts de l’OMS que han analitzat la pandèmia.

Conjectures no: això són proves de l'acusació que serien determinats si algun dia hi hagués un judici.

• Poc abans de l’aparició del nou virus, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) havia modificat la definició de pandèmia, de manera que ja no era necessari que hi hagués víctimes mortals. Ara sabem que aquesta modificació hauria pogut estar influïda per les companyies fabricants de vacunes.

Més proves?, més culpables?... vull dir, amb perdó, sospitosos?

• La cotització en borsa de Novartis, Glaxo Smith Kline, Astra Zeneca i Sanofi Pasteur, principals productors per a Europa i Amèrica, va reflectir la seva tendència a l’alça. La campanya de vacunació contra la grip A va suposar a aquestes companyies uns beneficis pròxims als 15.000 milions d’euros.

Conec personalment un dels propietaris de la Glaxo. Són gent simpàtica i agradable. Els seus fills, de la meva edat, encantadors. Fa poc han adjuntat una nova mansió a la seva extensa col·lecció mundial, que disposa, d'entre altres detallets, d'un camp de golf particular. No tinc res contra ells, al contrari. Són gent excel·lent i sempre m'han tractat amb absoluta amabilitat i senzillesa. Ho comento perquè em consta que el poder econòmic de les farmacèutiques és una cosa inimaginable si no ho veus d'aprop. Jo diria que aquesta família té més diners que molts governs.

• Un estudi recent indica que la grip del 2009 ha estat una malaltia tan lleu, que tan sols una de cada 10 persones afectades es va trobar malament i va anar al metge.

Si encara diran que és gràcies a la vacuna, que ha estat així. Jo mateix vaig tenir una grip lleugereta aquest hivern... seria la grip A? segurament.

• Els estats europeus ara volen recuperar els diners enviant la vacuna a països que estan en vies de desenvolupament, amb l’objectiu d’intentar, com a mínim, passar per solidaris, i no com a mers ingenus. Un parlamentari britànic va comentar que el Tamiflu sobrant es podria fer servir per asfaltar carreteres.

Això d'encolomar-ho a altres incauts em sembla de pura lògica. El joc va així. No obstant aquests països pobres (més pobres que nosaltres) sempre acaben comprant les deixalles d'Occident amb els crèdits que els ofereix el mateix Occident. El ciutadà no hi guanya res, ja que es cobra amb els diners dels seu impostos que l'estat deixa a crèdit als futurs compradors. Crèdits que, com és lògic, no paguen mai. A la vegada, els intermediaris de l'estat, que ja es van forrar amb la compra, ara es tornaran a forrar amb la venda. Si es tracta d'enredar els negres, jo també hi vull participar. Fer-ho així em sembla una presa de pèl, no només per als negres, sinó principalment per a nosaltres.
Quan diu que no volen passar per ingenus, deu voler dir per lladres, suposo. Quina manera d'expressar-se tan curiosa que tenen els diaris.

• Els experts de l'estudi informen que L'OMS, al pronosticar els perills del virus, ja haurien d’haver tingut en compte que la informació quedaria subjecta a aquestes xarxes socials (Twitter, blocs, Facebook, etc).

Ui! ara és, segons L'OMS, culpa dels ciutadans.


Ho deixo aquí perquè si no paro podria seguir escrivint durant hores. I només he parlat del tema de la grip A. Hi havia moltes monstruositats més, que les deixo per un altre moment.


Tot això, envoltat d'una infinitat d'altres notícies absurdes, ho anava llegint mentre sentia de fons les notícies de la ràdio que deien que, segons una enquesta recent, un de cada cinc espanyols creu que hi ha extraterrestres que viuen entre nosaltres.
Aquesta notícia no és cap novetat. Jo ja ho vaig denunciar a l'entrada número 11 d'aquest mateix blog.

Parlant d'extraterrestres infiltrats, si després de veure aquest vídeo
a algú encara n'hi queda algun dubte, que s'ho faci mirar.
Amb tots vostès, acabat d'arribar del planeta Krypton: Trololo

21 - Una mica de respecte, si us plau

Anava conduint mentre sentia una entrevista per la ràdio al Sr. Ricard Fornesa, a qui dues entrevistadores li anaven fent preguntes i l'adulaven, embadalides, com si fos un profeta. L'entrevistat sintetitzava el tema de la crisi econòmica més o menys de la següent manera:

• L'Estat és el principal responsable de la crisi per ser el principal morós del país.
• Aquesta morositat crea manca de liquiditat i inseguretat.
• Amb aquesta inseguretat els bancs i caixes no poden donar crèdit ja que, evidentment, suposa un risc que no han de córrer.
• Si l'estat fes circular diner, no existiria el problema actual i per tant les caixes i bancs podrien tornar a donar crèdit, i tots contents.

Em pregunto quina lògica té, des del punt de vista del ciutadà que es troba escoltant la ràdio, que si es donés el cas de que l'estat eliminés el seu deute, pagant a tothom que se li deuen diners, aleshores els bancs haurien tornar a donar crèdit.

Si tothom tingués els diners que ha de tenir...
per què la gent hauria de necessitar demanar crèdit?

El que haurien de fer els bancs és donar-nos interessos pels nostres estalvis, amb els quals ells podrien fer negoci invertint-lo on creguessin convenient i deixant-los a crèdit a qui no en tingui.

El sector bancari s'ha convertit en una cosa totalment a la inversa del que era tradicionalment.
Si no fa gaire temps el banc rebia amb interès el client (no oblidem aquesta paraula i el seu significat) que els portava un determinat capital, avui dia això ha canviat. Obrir un compte en una oficina bancària no és una cosa gaire ben vista per part del banc. S'ho prenen amb absoluta apatia i, segons com, amb un cert aire de menyspreu com si se'ls vingués a molestar. No sé quina cara deuen posar si hi vas a ingressar mil milions, però com que de moment no és el meu cas, no en faré especulacions.

Avui el banc, a diferència del que ha fet tradicionalment,
no està interessat a rebre dipòsits de diners
sinó a rebre gent sense diners.

Fins fa poc, el pobre portava les monedes a la butxaca i el ric (i el no tan ric) anava al banc a guardar els diners i cobrar-ne l'interès. No obstant, avui, si vas curt de diners, benvingut al banc.

Si en tens et miren com dient: I tu, que no saps que això de tenir estalvis està passat de moda? d'on surts tu amb aquestes misèries desfasades? Els diners els hem de tenir nosaltres i si vols comprar qualsevol cosa, encara que sigui canviar les rodes del cotxe, vens aquí, com fa tothom, els demanes i nosaltres te'ls deixarem.

El concepte
"Caixa d'estalvis"
s'ha quedat antiquat i s'hauria de canviar per
"Caixa de crèdit al consum".

"Caixa de pensions per a la vellesa"
es podria canviar per
"Caixa de plans de pensions per a joves".

El banc
hauria de deixar-se de dir banc
i adoptar definitivament el nom més escaient d'
"entitat financera"
a seques, que és el que real ment és.

Jo tinc tres comptes en un banc determinat, i quan m'envien l'extracte per a la declaració de la renda, els interessos de capital són del 0,00000% (cinc decimals) periòdica pura. Personalment em prenc aquests cinc decimals com una provocació ja que amb un zero pelat ja n'hi hauria prou... en fi.

Del què deia el sr. Fornesa respecte a la morositat de l'Estat, molt bé, però i de la

morositat dels bancs?

Avui dia, després de tots els avanços tecnològics, la disposició dels diners d'un taló ingressat suposa la mateixa demora, o més, que fa vint anys. Una transferència, si fa o no fa, també. I tots sabem que podria ser una cosa literalment automàtica mitjançant la intercomunicació que tenen entre ells. Només caldria que canviessin una d'aquestes lleis amb les que s'escuden i que els "obliguen" a esperar no sé quants dies.

A mi personalment el que m'ha arribat a afectar algunes vegades és la morositat dels bancs amb la demora en la disposició dels

diners que un client ja m'ha pagat i dels quals no en puc disposar,

i mentrestant he d'afrontar puntualment molts altres pagaments. Perquè cobrar diners no equival a guanyar diners, sobre tot avui dia.

Clarament es veu la simbiosi entre la morositat de l'estat i la funció dels bancs ja que per una banda un ens amenaça amb la puntualitat i de l'altra, el seu soci ens reté els diners, emparant-se amb les lleis que promulga el primer.
Una vegada que em vaig trobar en una situació compromesa com aquesta, el banc em va oferir la possibilitat de demanar un crèdit per dos o tres dies. Evidentment ho vaig solucionar per altres vies.
Si llavors tenien diner per deixar-me... en què quedem? Que no dèiem que no circulen diners?. Per començar, d'entrada, ja en tenien els meus.

Per més que diguin, això de la falta de diners al mercat és mentida. Tots sabem que parlem només de garanties i no de manca de diners.
Dit d'una manera més clara: Si en el moment més agut de la crisi, amb els bancs fent el ploramiques, algú va a un banc i demana 10.000 milions i aporta garanties suficients per garantir-ne el pagament dels interessos, a aquesta persona li posen els 10.000 milions a sobre de la taula ipso-facto.
Els diners hi són, però són als bancs. I amb la intromissió que fan en la economia de la ciutadania, quan tanquen l'aixeta, tot trontolla.

Si els bancs passessin a ser entitats d'estalvi tot això no passaria. La gent no hauria de demanar crèdit i la crisi seria molt menys sentida.
S'hauria de començar per desvincular el sector bancari del govern i tornar a un sistema en el qual

el rendiment de la feina es traduís en diner
i no en capacitat d'endeutament

com passa avui.
Per això faria falta un govern fort i amb clara vocació social. I per desgràcia, unes quantes tallades de cap.

El darrer govern que va aplicar aquests principis de protecció
dels drets del treballador davant dels especuladors ha estat
demonitzat fins a extrems paranoics. Amb un discurs així
segurament tornarien a tenir el suport d'àmplies majories.
Clar que si se'ls associa amb l'assassinat de masses i el genocidi i
no els deixen parlar per defensar-se'n, poca cosa hi tenen a fer
i els especuladors apàtrides campen com mai.

Agafat al volant del cotxe i notant que, per moments, m'estava posant de mal humor, havent començat a contestar en veu alta al Sr. Fornesa, se'm va començar a regirar l'estómac mentre mentre anava repetint el meu discurs:

• No vull sentir gurús com el sr. Fornesa escampant consignes que van en contra de la meva dignitat.
• No vull sentir explicacions tècniques de com funciona l'economia per part de computadores humanes sense sentiment de país i que m'acaven dient que "les coses són així", sense ni el més mínim esperit crític.
• Vull perdre la vista a intermediaris entre la meva feina i els meus diners.
• Vull veure lleis que prohibeixin l'endeutament de la gent que treballa.
• M'agradaria veure una llista amb noms i cognoms dels responsables d'això que en diuen crisi i que, com a mínim, anessin a la presó com qualsevol de nosaltres que hagués estat culpable d'una cosa semblant. No és demanar gaire, si és que els representants de les nostres institucions de govern pretenen tenir un mínim de credibilitat.
  

El primer polític que digui aquestes coses pel seu nom tindrà el meu vot i segurament el de molt altres.

I no vull sentir més programes de ràdio com aquell on el sr. Fornesa, l'anava dient grossa i les dues entrevistadores no feien més que llançar-li floretes, suposo jo que per limitació intel·lectual, ja que pel to de veu ja es veia que, encara que s'hagués cagat en les seves famílies, ni tan sols se n'haurien adonat. Bé... de fet ja ho estava fent.

Quan el demanar un crèdit passa de ser una opció per a temes i situacions determinades i es converteix en norma generalitzada, deixa de ser crèdit i es converteix en usura.

20 - Origen corrupte de la democràcia.

Es diu que la democràcia, més o menys com la coneixem a Europa, aparegué a la Grècia del segle cinquè A.C. en territoris petits, on tothom més o menys es coneixia i on els valors socials i el propi paisatge conformaven un univers de referents on s'identificaven amb tota naturalitat els seus membres.

És necessari preguntar-se com es va poder instaurar un canvi de règim de poder tan revulsiu i innovador.
Si abans de la democràcia hi havia, per definició, un sistema de govern no democràtic, o sigui que el poder es concentrava de manera més o menys despòtica en un individu o grup, com va ser possible que aquest poder se la jugués de manera que possibilités l'entrada al govern d'altres persones que no fossin ells mateixos, i de manera pacífica?
S'entendria millor si es parlés de que hi va haver una "revolució democràtica" popular on la gent del poble hagués assaltat el govern i hagués instaurat el seu nou sistema, com a la Revolució Francesa. Però no s'ha parlat mai d'aquesta revolta. Aparentment sembla la primera que la primera Transició va ser una cosa pacífica i acceptada per tothom.

Segurament la cosa o no està ben explicada o senzillament no va anar d'aquesta manera.

A tots ens sorprèn quan ens ensenyen que la democràcia es va
instaurar per primera vegada de manera pacífica quan estem
acostumats a que tradicionalment sempre s'ajuda de petits
recursos que van des de la guillotina, passant pel napalm,
fins a la bomba atòmica

Segons ens expliquen els entesos, sembla que en aquells temps a Atenes només podien votar els homes majors d'edat i nascuts a la pròpia ciutat.
O sigui, que posaven molta cura a triar qui votava, que resumint equivaldria a dir que només tenien dret a vot els que mantenien la ciutat: els qui realment sabien el valor de les coses sobre les quals anaven a decidir.
Aquest model originari només s'assembla de lluny a la democràcia de sufragi universal actual i sembla molt més raonable.

Un típic eslògan del capitalisme apàtrida: "Aquí vivo, aquí voto".
Si Pèricles aixequés el cap se sentiria avergonyit de com
s'ha tergiversat el significat de la paraula democràcia

Si els governants no democràtics, que concentraven el poder absolut i indiscutit, van decidir jugar-se-la a perdre-ho tot mitjançant un sufragi pacífic havia de ser per alguna raó de pes:

1. O bé eren uns sants (impossible ja que estem parlant de molts segles abans de l'aparició del primer sant oficial),
2. o eren més aviat tontets i amb bona fe i ho van perdre tot deixant-se enredar (possible, encara que més aviat descartable),
3. o veien que anaven mal dades i que se'ls acabava el poder i van decidir fer-ho sense que hi hagués un bany de sang, deixant entrar els altres pacíficament, a la vegada que es posaven una medalla i salvaven la pell (possibilitat força veraç),
4. o van fer una jugada mestra que els va sortir rodona (segurament va anar així).

Observem com va funcionar aquella jugada mestra:
La societat atenesa d'aquell moment es trobava en fase d'esplendor a tot nivell.
És important fer l'observació de que aquesta esplendor, que per descomptat no venia de zero, era el fruit de successius règims de govern no democràtics (ja sé que queda molt reaccionari, però és una constatació inqüestionable i que s'ha de tenir en compte).
Si, com ja ha quedat de sobres demostrat al post "17 - El pagès o l'ou de la serp" d'aquest mateix blog, sabem que les societats basades en l'agricultura, la ramaderia i el comerç tenen com a origen la corrupció, essent-ne potser les figures més representatives, els conceptes de propietat i d'administració, que són en definitiva les pròpies institucions de govern; si sabem que els governs són corruptes per definició, llavors no hem de tenir cap dubte se que la democràcia és també, en origen, fruit de la corrupció. M'explicaré:

• Posem per cas que ens trobéssim davant d'un individu molt corrupte, molt intel·ligent, i molt hàbil, que a la vegada ostentés el poder absolut al capdavant d'una societat.
• Posem per cas que aquest individu fos un d'aquells que de tant en tant es donen al món, que són capaços de barrinar una idea totalment innovadora i espectacular, d'aquelles que revolucionen el planeta.
• Posem per cas que aquesta idea hagués tingut a veure amb la manera de perpetuar el seu poder i a sobre desprendre's de la mala imatge que tradicionalment tenien les tiranies, amb el resultat de que moltes acabaven sovint la seva etapa de govern amb el tirà de torn arrossegat per cavalls.
• Posem per cas unes quantes qüestions més per l'estil.

Aquest individu, tenint-ho tot totalment controlat, va atrevir-se a fer creure als seus súbdits que els tenia en consideració, instaurant una ideologia basada en l'adulació segons la qual va aconseguir fer creure als més desgraciats del país que la seva opinió tenia algun valor.
A la vegada es va assegurar que el control del poder després de les eleccions no corria cap perill de canviar de mans, i quan tot això va estar totalment confirmat es va decidir a tirar endavant les eleccions.
Al final ens trobem que les primeres eleccions van ser un frau. Les va convocar un individu que evidentment sabia que les guanyaria. Qualsevol altra possibilitat queda molt lluny de la realitat.

I d'aquesta manera fins a avui dia, on de vegades, a aquesta maniobra calculada se li ha donat noms diferents com, per exemple, Transició.

La democràcia al llarg dels segles ha tingut els seus alts i baixos i ha anat variant i degenerant fins que ella sola ha anat deixant de ser interessant per a ningú si exceptuem les multinacionals i les grans corporacions financeres, que la necessiten per fer els seus negocis i que es veuen, des del 1945, obligats a instaurar-la a tot de països que no en volen sentir ni parlar, a cop de canó i guerres mundials.

Si una cosa indiscutiblement positiva podem dir a favor de la democràcia és el seu romàntic cant del cigne amb el què signà la seva defunció i que ens recorda a la ufanosa florida dels arbres fruiters just abans de morir.
La democràcia, en un darrer acte de comiat carregat de dignitat, com si volgués expiar tots el seu pecats comesos al llarg de la seva vida, es va suïcidar de manera heroica i totalment democràtica a l'Alemanya dels anys 30 quan una majoria aclaparadora de votants fervorosos va decidir, democràticament, que no la volia ni en pintura.
Després de segles d'engany i d'uns obscurs orígens va rubricar la seva truculent existència amb una mort irreversible a la seva pròpia urna.

Mort de la democràcia:
Una majoria de votants alemanys decideix,
democràticament, d'eliminar-la


Dresden, 1945
La democràcia s'imposa novament a Alemanya

enmig del gran entusiasme de les masses

Be, irreversible és un dir... després vingueren els B-17, Hiroshima, Corea, Vietnam, la Transició, la invasió d'Iraq, etc., etc., però des de llavors sempre ha fet falta de la coacció militar per instaurar-la. Segur que no devia també ser així al començament?

19 - Un enemic del poble

La idea que es té de la zona verda d'aparcament no concorda gaire amb l'explicació que en fan des dels ajuntaments.
El ciutadà percep la implantació d'aquestes mesures com una imposició econòmica amb ànim purament recaudatori. I no va del tot desencaminat.

La zona verda penalitza els forasters de la zona durant el dia però no en horari de nit, amb el problema que la gent que ha d'agafar el cotxe per anar a treballar es troba sense aparcament durant el dia i, un cop torna a casa, al ser lliure per a tothom, tampoc li serveix de res.

Literalment hauria de ser a l'inrevés.

Pretendre que la gent no agafi el cotxe per anar a treballar és una irresponsabilitat ja que és evident que a molts els és imprescindible per la seva feina, molta gent treballa a polígons industrials de la rodalia, etc, amb el drama de que quan tornen a casa, troben que la seva zona verda és lliure per a tothom qui vulgui, just quan ells tornen de la feina i han d'aparcar.
La solució a aquest problema és llogar una plaça de pàrquing que, amb el tema de l'oferta i la demanda que ens esclavitza, val una fortuna (per allò de "lo toma o lo deja") o bé anar amb transport públic.

Si es tracta d'anar amb transport públic, abans de tot caldria que funcionés molt millor, però sobre tot, a la vista de com està degenerant el teixit social de les nostres ciutats, hauria de tornar-se a implantar la venda de bitllets de primera i segona classe.
I sense embuts determinar uns límits, impedint que determinat tipus de gent no tingui accés a primera classe ni pagant, que tots sabem que no és un tema de diners sinó de comportament i respecte.
A Europa, amb tota la seva diversitat, comptem amb uns patrons de comportament social antics i del tot reconeixibles que ens han reportat molts beneficis durant segles i que senzillament hem de respectar i a la vegada fer respectar a la gent que ve de fora.

El 14, abans d'ahir, Santaló amunt, en hora punta.
La imatge és impactant però tots ens hem trobat amb
situacions pitjors. Aquests, com a mínim són discrets i
es comporten amb una certa timidesa, no com altres.

Tornant al tema del cotxe, si el que volen és que la gent no l'agafi, proposo un sistema brillant, a la inversa:

Zones verdes de cobrament

Es tracta de definir un sistema segons el qual es pugui comptabilitzar les hores, dies, setmanes, etc., que un cotxe està aparcat, i que això comporti, no un pagament, sinó una

bonificació econòmica al propietari

en funció del temps que el cotxe no circuli. Ja veurien com la gent deixaria el cotxe aparcat. Fins i tot, al ser un petit negoci amb el qual s'arribaria a pagar certes despeses del cotxe, segurament la gent n'acabaria tenint més d'un, deixant-lo aparcat i fent-lo servir en ocasions especials.
La indústria automobilística en notaria els efectes; la pol·lució també.

Pel què fa a l'ajuntament, és raonable que hagi de considerar com a despesa el fet de de solucionar el problema del trànsit però no és tan raonable que aquesta solució hagi de passar a través de taxes extra i multes.
Si s'implantés el sistema de bonificació, només amb els diners que es destinen ara als sous del milers de controladors de la zona verda, ja tindrien una base econòmica sòlida per començar.

La lògica és que si has de fer un sacrifici com el no agafar el cotxe, això ha d'anar acompanyat d'una compensació. Actualment ens volen fer deixar el cotxe a base de multes i parquímetres. Si hi hagués la bonificació,

el sacrifici vindria acompanyat d'un estímul.

Què passaria amb el sector de l'automoció si un dia la gent no comprés cotxes i tothom anés en transport públic?
De fet no hi ha cap perill que això passi i ho saben molt bé. Tenen claríssim que s'han de vendre més i més cotxes cada dia o l'economia del país s'en ressentiria notablement. No obstant fan veure que no hi han pensat. És com la semi-prohibició de fumar: No ho prohibeixen perquè el consum de tabac és una font immensa de generació de beneficis mitjançant impostos, però al situar el fumador en una posició incòmoda gairebé antisocial, el deslegitimen a l'hora de protestar per les puges exponencials del preu del tabac. Negoci rodó.

Senyors de l'ajuntament:
Pagueu una mica per tenir el cotxe aparcat i tots contents, menys cotxes al carrer, més vendes de cotxes a les fàbriques i el que és més important: Majoria aclaparadora de vots al polític de torn que ho inclogui al programa de la seva propera campanya electoral.

18 - Bye bye empire

De fet ja es veia a venir. Des de que van circular per Internet aquestes glamoroses imatges, ja era clar qui s'enduria un Oscar aquest any.

I indefectiblement així ha estat. Cap sorpresa. Ara, que a la vista dels personatges que hi havia en el repartiment de la pel·lícula en qüestió, ben mirat, sembla que l'elecció ha estat difícil, ja que hi havia altres candidates que li feien sèria competència.

L'espectacle que l'acadèmia jueva de cinema està donant aquests darrers anys està començant a traspassar la línia tradicional, basada en l'estil conde-duque de Olivares "que se surta el efecto sin que se note el cuidado", descarant-se de manera oberta i vomitant a la cara dels ciutadans del país on resideixen i fan negoci.

A un nòmada li importa ben poc el lloc que trepitja perquè només hi està pas per una temporada i si, durant la seva estada devasta la zona per treure'n el màxim profit, la cosa té molt poca importància perquè el món és molt gran i és ple de llocs on hi trobarà fruits i riqueses per explotar.

El lobby jueu s'està comportant amb els Estats Units talment com feia Charlot, aquell enemic de les classes mitjanes, nòmada improductiu, que a les seves pel·lícules acostumava a aparèixer arribant a una ciutat desconeguda i que, essent contractat per un pobre empresari, li feia la vida impossible, li destrossava el negoci, l'agredia físicament i, un cop arruïnat el lloc, se n'anava a la cerca d'una altra ciutat, una altra víctima, moltes vegades emportant-se la filla del propi l'empresari com a representació in extremis del més apreciat botí d'aquell saqueig.

Val a dir que l'insultant detall de veure un rodamón amb aquella pinta emportar-se la filla de l'amo a qui havia massacrat només s'aguanta si el protagonista és el propi director, ja que probablement ningú més podria pretendre que aquella desferra humana tingués ni el més mínim sex appeal, però ja se sap que quan s'ajunten megalomania i falta de respecte es poden donar coses com aquestes.

Un altre de la tribu amb la jabata de torn.
Qui hagi corregut a fons les dures batalles de la nit
durant anys sabrà que contrastos com aquests només es
donen a base d'afluixar bitllets. Aixecar-se una corsària així no
és impossible però amb aquesta pinta, per descomptat que sí.

L'imperi americà comença a donar signes de debilitat. Al pas que van, amb la gangrena en estat avançat, no seria estrany que el veiéssim caure en menys d'una generació. Si es donés el cas, hauria estat un imperi realment efímer. Vist des d'una perspectiva històrica des d'uns quants segles enllà, la seva durada haurà semblant a la del Tercer Reich.

Com a fons musical, queda molt apropiada la versió
de "Bye bye blackbird" de Charlie and his Orchestra,
interpretada a Berlín el 1941.
Tot i que fa referència a la pèrdua de l'Imperi Britànic,
encaixa molt bé en aquest post.

Quan un país està controlat per gent desvinculada emocionalment amb ell, comença a patir símptomes de malaltia, essent-ne uns dels primers l'atac sistemàtic a tot valor tradicional i la confusió de l'autocrítica per l'autodestrucció. Amb el càncer totalment instaurat poden arribar a passar coses rocambolesques com l'arribada de B. Hussein Obama al govern (que no vol dir al poder en aquest cas) al més pur estil Montilla. Com a descàrrec a B. Hussein pel greuge comparatiu, s'ha de dir que aquest, com a mínim, va guanyar les eleccions.

El líder revolucionari del segle XXI signant la presa de possessió
del càrrec davant del seu gabinet de guerrillers multiracials,
llibertadors de negres i de pobles oprimits, també conscienciats
en altres afers de menor importància

--Jocs Olímpics de Mèxic, 1968--
Aquest eren els autèntics lluitadors pels drets dels negres.
En van fer una escabetxina que no en va quedar ni un amb
esma per obrir la boca. Els pocs supervivents que en queden
avui es deuen haver quedat amb un pam de nas.
"No volíeu un president negre? Doncs ja el teniu".
I ara a callar. Tema "sanjat".

Que a Catalunya es ridiculitzi el folklore, que a Alemanya es fomenti el sentiment de culpa, que al Japó es facin concursos d'imitadors d'Elvis Presley al carrer sap greu, encara que es veu de seguida d'on en prové el motiu, però que un país com els Estats Units, primera potència mundial, respectat i temut per tothom, hagi d'anar autoqüestionant-se i dinamitant les seves pròpies escales de valors no respon a la lògica... bé, la lògica, que falla poc, diu que han de tenir el mateix problema que els altres. Dit d'una altra manera: Són un país on la gent que mana són forasters.
Es comporta com un país ocupat, com una colònia. La seva economia s'ha anat tornant com la de les colònies, exportant de manera quasi exclusiva matèries primeres ja que, per causa de la deslocalització, les seves manufactures es porten a terme a altres països, amb la reinversió dels beneficis a aquells països i no a la metròpoli, i amb la imminent pèrdua de control de l'exclusivitat de la tecnologia pròpia per la mateixa raó.

Com pot permetre's un país aquesta situació? Senzillament perquè als seus responsables els importa ben poc.
I com es fa per què la gent no protesti? Ben senzill: trencant el sentiment d'identificació amb el país atacant de manera sistemàtica tot allò que pot simbolitzar l'orgull, patrimoni, unitat de grup i exaltant qualsevol canvi en aquesta direcció.

Si el Pobre Norman Rockwell aixequés el cap...

Qui faci veure que en aquest país no estan passant
coses dramàtiques és senzillament un hipòcrita.
Només hi falta a taula un latino o un negre d'aquells
que a les pel·lícules no paren de dir "mierda!"

I arribats aquí tornem tema de Hollywood, en plena crisi, amb estudis tancant, i amb el rabí Spielberg i altres col·legues portant les seves produccions a Bollywood. Tant se val si la indústria americana del cinema, un dels símbols més representatius del país, se'n va a passeig si el que compta és guanyar diners i prou. Si Hollywood acabés tancant no passa res, te'n vas a viure a un altre lloc, per què no l'Índia, i tan panxo.

No fa gaire vam veure el al bidell del lobby jueu B. Hussein Obama, oferint una recepció de gala a la Casa Blanca a Manmohan Singh, primer ministre de l'Índia, amb tota la pompa dels grans aconteixements i amb una posada en escena més glamorosa del que és habitual.
De segur que la proximitat de l'Índia a la zona de conflicte bèl·lic dels seus veïns, les relacions amb la Xina la seva posició geo-estratègica, etc, i tot un seguit de qüestions que ni m'imagino dominaren i justificaren l'acte.
Però, ves per on, enmig de la multitud de milionaris, polítics i diplomàtics hi circulava el tal Spielberg, artífex en primera persona de l'emigració de capital americà a l'Índia, just abans de l'acaparament d'una pila d'Oscars per part de la Bollywoodiana producció d'Slumdog millionaire.

La gala dels Oscars de l'any passat serà recordada, entre altres calamitats, per l'espectacle musical on l'unicejo guanyador dels Oscars a la banda sonora i a la cançó obsequià als assistents amb una actuació bollywodiana que semblava indicar el final d'una època.

The golden man, the Goldman's man.

Hollywood

R.I.P.




Amb el capital jueu anant-se'n de Hollywood cap a Bombai
potser les properes gales dels Oscars canviaran una mica de tema.
Pitjor no serà.

Lo del bocoi negre i pelut d'aquest any ja no ha estat tan impactant.
Quo vadis Amèrica? Vigila amb aquesta gent o sinó et passarà el mateix que els va passar als romans quan els forasters van agafar les regnes del productiu imperi, disfressats de ciutadans.

17 - El pagès o l'ou de la serp

Em considero filosòficament en contra de l’agricultura i la ramaderia. Les odio profundament per ser l'origen de la degeneració que ha portat als humans, a diferència dels animals, a la pràctica de la corrupció generalitzada a la nostra societat.
Amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia aparegué per primer cop el concepte d’excedent. Fins llavors mai s'havien acumulat béns i, per tant, els lladres no podien existir. Potser només petits furts, coses naturals entre rivals esportistes i fanfarrons, però de cap manera la lladregada institucionalitzada que suposa arribar a extrems com l'esclavatge o la Cambra de Comerç que coneixem avui dia i que, ja mesells, fins i tot trobem normal.
Tampoc hi havia éssers malats ni decadents. Els que no podien caçar senzillament es morien, tal com fan els animals.

Observem, per exemple, l’aspecte de la població de caderneres que hi ha al voltant de casa. Veurem que tots els exemplars que trobem gaudeixen de bona salut.

Exemple de cadernera normal, com totes.
Algú ha vist mai una cadernera pobre, a l'atur,
amb una hipoteca o en cadira de rodes?

No hi ha caderneres geperudes ni amb problemes mentals. Qui cregui que això es pot millorar, que m’ho expliqui.

Diuen que fins i tot la humanitat, al no poder prolifera la reproducció d'éssers malats i degenerats, tenia una mitjana d’alçada superior a la d’avui.

"Ja no queden homes com aquests".
Des de l'enterrament de Samuel Johnson,
segurament el darrer vestigi de l'excel·lència indòmita humana,
aquesta frase que es va dir en el seu enterrament
ha agafat més sentit que mai.

Havia de ser algú molt corrupte el primer que va tenir la idea de cultivar una planta per matar-la quan a ell li vingués de gust o de tancar en una cleda un grup d’ovelles per la mateixa raó, obligant-les a fornicar entre elles indiscriminadament, dinamitant de base l'essència de la Llei de la Selecció Natural.
Passar de recollir fruits silvestres a crear camps d’extermini de plantes i animals va ser un pas monstruós com no se n’havia vist cap a la terra des de l’aparició del primer ésser carnívor, que també déu n’hi do amb aquest i amb el mal que va arribar a fer.

Si ens volem reconciliar amb el nostre planeta hem d'acabar
amb imatges i escenes carregades d'odi com aquesta

Si fem una ràpida ullada a un camp cultivat de seguida es veu la seva semblança amb un camp de concentració. Ambdós conceptes tenen en comú la idea d’esclavatge, de privació de llibertat i d’extermini. I no diguem ja la d’un ramat de bens, i ni parlar-ne del què representa un escorxador municipal. D’un camp de cultiu a una presó hi ha una distància molt curta i si es mira des d’una perspectiva històrica veiem que ambdós conceptes es van inventar quasi bé simultàniament deu fer, diuen els entesos, uns 10.000 anys.

Amb una ullada ràpida a una zona de camps de cultiu i a un dels
camps d'extermini d'Einsenhower, amb més de 300.000 nois
alemanys, de seguida es veu que ambdós conceptes responen a
un mateix patró degenerat, amb la manca d'escrúpols
com a denominador comú.

I què és un ramat d'ovelles comparat amb els presoners
que els demòcrates americans van lliurar als soviètics,
talment com si els portessin a l'escorxador?

Ramaderia, extermini, pastor, guarda...
a part de les subtileses...
hi ha alguna diferència de pes?

Amb l’agricultura i la ramaderia aparegueren els excedents i a partir d’aquí sorgiren al cap de ben poc els intermediaris, els acumuladors de capital, el consumisme com a necessitat, els assentaments estables, la identitat nacional, els exèrcits, la capacitat de supervivència dels degenerats físics i polítics, etc, que amb els anys ens han portat a haver de patir les figures dels banquers, els països, les guerres, la religió, la democràcia, les multes de trànsit per anar a 40 per l'autopista, la feria de Abril de Santa Coloma, el tripartit… o sigui, tot un seguit de conceptes que giren al voltant dels diners i que estan monopolitzats per gent que és incapaç de viure pels seus propis mitjans i necessita de la intermediació amb els excedents de la producció dels altres, ja sigui com a cap de la tribu o com a submarí infiltrat.

Fins i tot hi ha pobles que s’han especialitzat amb aquestes pràctiques i que viuen parasitats sempre als altres (sempre i quan produeixin béns aprofitables i amb els que es pugui comerciar). Es caracteritzen per no anar mai a zones deprimides del planeta; sempre se’ls troba als països capdavanters, com per exemple a les darreres èpoques ha passat als Estats Units i a Alemanya, entre altres. De tant en tant, al llarg de la història i sobre tot abans d’existir la televisió, al ser més fàcil la comunicació entre les persones, la gent tenia les coses més clares i se'ls expulsava periòdicament. Avui potser ja no deu ser possible, però qui sap, potser encara ho veurem succeir.

Els mercats m’omplen de neguit quan m’adono d’estar passejant enmig de piles de cadàvers d’éssers que han estat criats per ser assassinats segons les nostres conveniències. Pensem en els milions de generacions d’albergínies o de cigrons que han patit aquesta dissort en el més absolut anonimat.

No tenen ni tan sols una ONG que les protegeixi.
La majoria dels membres d'aquestes organitzacions solen
ser vegetarians i acostumen a proveir-se de menjar
a llocs com el de la foto

Però encara és més esfereïdor adonar-se que les parades de verdura són plenes d’éssers agonitzants que no només no són morts sinó que si els plantéssim, segur que la majoria revifarien.

Impactant imatge d'una pila de rovellons encara vius
davant de la indiferència de tothom

No fa gaire, uns científics van aconseguir captar les radiacions ultrasòniques que emetien unes cols acabades de comprar a la verduleria i amb les quals elles expressaven els crits de dolor de la seva agonia, i que es van anomenar “l’agonia de la col” .
Imaginem per un moment els crits de dolor terrorífics que les hortalisses deuen sentir en entrar en una catedral de l'extermini com és per a elles la Boqueria, amb milers de vegetals agonitzant i demanat ajuda de manera desesperada, sense que ningú no les pugui ajudar i ni tan sols se n’adoni. Nosaltres no ho sentim, i com que “ojos que no ven y orejas que no oyen, corasón que no siente”, ignorem el drama que passa pel davant dels nostres ulls, les comprem i ens les mengem de viu en viu o bé les socarrimem amb oli bullent, a la brasa o les fiquem, vives, a l'olla a pressió.

Davant d’aquestes evidències de falta d’escrúpols dels agricultors i ramaders, em trec el barret amb els darrers homes lliures d’Occident que són els pescadors. Cada dia surten a treballar a un mitjà hostil com és el mar i, amb l'esperit intacte dels primers cro-magnons, encara avui dia emprenen gestes plenes de romanticisme caçant balenes en una lluita d’igual a igual, mantenint el respecte ancestral que els nostres avantpassats van tenir durant milers de generacions per les criatures d’aquest planeta.

16 - Res no és (del tot) mesquí

Moltes vegades tendim (jo el primer) a desconfiar de les notícies.
Últimament ens han bombardejat amb la grip A, el canvi climàtic, la sequera, etc., i molts ens posem a la defensiva com si ens estiguessin prenent el pèl i fossin víctimes d'un intent de manipulació per tal d'encolomar-nos una imminent pujada de preus.

De totes maneres, s'ha de reconèixer que no sempre és així.
De vegades la premsa denuncia injustícies i perills i gràcies això s'eradiquen problemes greus.

Molts recordarem l'època en que la premsa denunciava cada dia atacs de gossos perillosos. Estic segur que gràcies a aquella campanya que va denunciar-ho dia a dia durant molts mesos es va aconseguir eradicar el problema. Avui ja no cal parlar-ne perquè, gràcies a la premsa, el problema no existeix.

El mateix va passar amb la pedofília,
amb la pornografia infantil.
I amb la sida.
Amb la desaparició de les balenes.
El poble kurd.
I molts altres temes importantíssims com aquests.

Des d'aquí vull donar gràcies als mitjans de comunicació i espero que gràcies a la seva valent tasca de denúncia aconsegueixin fer desaparèixer ben aviat de les nostres vides noticies que parlin de temes com:
La violència domèstica (d'homes cap a dones),
el canvi climàtic,
la crisi,
els nous catalans i les seves receptes de cuina,
l'Holocaust,
andalusos amb filtracions d'aigua des de la teulada,
els països perillosos com l'Iran,
etc, etc.

De totes maneres, si em permeten, agrairia que, quan ens parlin d'un problema, ens comentin el problema i com ens afecta però també qui n'és el responsable, que no surt mai i que aniria bé saber qui és per tal de posar-lo a la presó o lapidar-lo. No sempre és fàcil trobar el culpable, d'acord, però en temes concrets com ara aquest embolat de la crisi, diria jo que assenyalar a tres o quatre persones, algun govern, algun lobby, etc, ha de ser evidentment més fàcil. Només això.
Gràcies.

15 - Professions a redefinir (I)

El cambrer i el pa amb tomàquet

A la vista de com evoluciona la decadència d’un dels nostres valors simbòlics més representatius als bars de l’Àrea Metropolitana proposo que la Generalitat o qui sigui exigeixi un certificat de catalanitat de com a mínim cinc generacions als cambrers que serveixin pa amb tomàquet als clients.
S’han d’erradicar definitivament i amb urgència les situacions com aquesta, que cada cop es repeteixen més:
-Bon dia
-Buenos días, que será?
-Un entrepà de pernil
-Con tomate?

La pregunta sobra.
Les primeres vegades responia que sí, notant una certa incomoditat, pero sense fer-ne cas.
Quan la cosa es va convertir en norma, deia : “és clar que sí, amb tomàquet, per què m’ho pregunta?”.
Se’m va anar carregant els neulers i vaig anar a parar en situacions més tenses, explicant a l’estranger de torn que al país on havia anat a viure un entrepà de pernil volia dir pà amb tomàquet i pernil i que si a algú no li agrada, ja sap que ha d’especificar que no el vol amb tomàquet, etc, etc. Tot, una situació incòmoda que cansa i desanima i de la qual ja n’estic més que tip.

Però, com suposo que ho haurà notat la majoria de la gent, el drama real ve quan et posen el bocata: Obren el pa, agafen un pinzell i sucant-lo dins d’un pot de vidre on hi ha tomàquet triturat escampen aquella cosa pel pa, i ens serveixen un pa pintat de color de rosa.
La cosa és del tot inadmissible.

Ja sé que inevitablement pagaran justos per pecadors però, o s’exigeix un mínim de cinc generacions nascudes a Catalunya per part de pare i de mare a la gent que serveix el pa amb tomàquet o el país se n’anirà a passeig més ràpid del què ens pensem.

Això sí

Això no

Per a mostra, mireu aquest pèrfid enllaç on un salvatge explica com es prepara un “pan tumaca”.
“(...) Luego rallaremos el tomate en un recipiente y lo pondremos en las rebanadas con una cuchara (...)”.
http://entrepanandaelbollo.blogspot.com/2008/08/pan-tumaca-o-pa-amb-tomquet.html
Per matar-lo.

Que a Catalunya ens serveixin el pa amb tomàquet d’aquesta manera equival que a Itàlia els serveixin als restaurant espaguetis tallats a trossos, que hi ha gent que ho fa a altres països.

Client -Buon giorno
Cambrer -Buon giorno signore (de fet el cambrer es podria dirigir al client en castellà, com passa aquí).
Client -Spaguetti alla Napolitana, per favore.
Cambrer -Enteritoh o cortao a trosso?

L’italià al·lucinaria i es pensaria o que és una broma o que el cambrer s’ha fumat un canutu.

14 - Un resum sobre la grip A

No cal entrar a fer massa comentaris sobre la grip A.

De bon principi ja es veia que tot aquest tema era una ensarronada paral·lela a l'alarma pel canvi climàtic, l'arsenal nuclear d'Iraq, les dones maltractades de l'Afganistan, etc.

Evidentment a casa no en vam fer ni cas des d'un bon principi.

En aquest vídeo, una mica llarg, la monja benedictina Teresa Forcades ens en fa una explicació tan ben detallada que m'estalvio de fer-hi més comentaris. Si tens un moment, dedica-li uns minuts.

La serietat i la integritat d'aquesta senyora desprenen un magnetisme irrefrenable, suposo que per allò que diuen que la intel·ligència és sexy. Si no fos pel respecte que em mereixen els membres de la seva ordre, encara em plantejaria de fer-li un "approach". Que Déu, amb la seva immensa misericòrdia, em perdoni pel que acabo de dir.

A la vista de com ens tracten els mitjans de comunicació, amb els noticiaris a la televisió i els diaris que ens prenen literalment per imbècils, vaig decidir ja fa temps informar-me del món per altres vies molt més útils i ni recordo la darrera vegada que vaig comprar un diari. Si la venda va de baixa, els recomanaria que en canviessin el paper i els fessin de paper de vàter perquè tinguessin alguna utilitat extra. Potser llavors en tornaré a comprar un.

Ja ens van tantejar fa temps amb altres pandèmies mediàtiques com la de les vaques boges, (segurament l'alarma del mitjans va poder aturar-la a temps) i la de la grip aviar que, si no recordo malament, va matar un gat a la Xina i ens va tenir a tots amb el cul apretat durant una bona temporada.

13 - Petits retocs a un Article de Pilar Rahola

Llegim aquest interessant article de la nostra veu de la consciència local, la sra. Pilar Rahola, publicat recentment a La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53896218972&ID_PAGINA=22088&ID_FORMATO=400&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=

En línies generals estic totalment d'acord amb l'article.
Sovint la sra. Rahola va de transgressora i, amb la capa i l'espasa, es posa a dir les coses pel seu nom, a posar els punts sobre les is. Com quan se li omple la boca de sionisme, encara que derrapi i intenti fer fora de la pista a tothom que se li posi al davant.

Quan, en aquest article, fa l'enumeració dels improperis que, segons diu, rep "... cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto" sembla que s'ha deixat els improperis que rep una part de la població quan, en circumstàncies semblants i fins i tot menys conflictives i totalment pacífiques, s'ha de sentir insultada de la mateixa manera amb qualificatius tals com: racista, antisionista, neonazi, incitador a l'odi, etc.
Serveixin aquestes línies per fer-li'n un recordatori.

I ja que estem de broma (seriosament de broma), permetin-me que agafi l'article raholià i li canviï algunes paraules de manera que ens trobarem amb un article totalment diferent.
Les paraules i comentaris canviats, afegits o substituïts apareixen en vermell:

Decía la canción de Serrat, "Niño, deja ya de joder con la pelota. / Niño, que eso no se dice, / que eso no se hace, / que eso no se toca". Y algo debió de quedar de aquellos tiempos que rememora la bella canción, porque, sin ser niños, una nutrida corte de guardianes de la doctrina vigilan meticulosamente que "no jodamos con la pelota". La pelota, hoy, es la palabra, y el "no se dice" configura el tronco esencial de la doctrina de la corrección política, la que, en su lucha a favor de una sociedad tolerante, acabó convirtiéndose en forma moderna y progre de censura del pensamiento. (Per ara anem bé)

Como la lista es larga, no cabe relatar la cantidad de ideas que no se pueden expresar en voz alta, so pena de recibir en el cogote el diccionario entero de improperios. La etiqueta de "racista, antisionista, antijudío, neonazi, incitador al odio" y etcétera, que puede caer encima de cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto.

Por supuesto, el lobby judío controla nuestros gobiernos, les obliga a promulgar leyes, y estoy a favor de censurar la maldad ideológica. Pero entre el delincuente que desprecia a un colectivo humano y el ciudadano que opina incorrectamente, hay un gran abismo. Porque detrás no hay un loco cegado por el odio, detrás hay, generalmente, alguien con motivos para estar cabreado (això de cabreado queda bé... de vegades les coses que passen són tan grosses que s'ha de recórrer a les paraulotes per poder-se fer entendre, què collons). La tendencia, sin embargo, es meterlo todo en el mismo saco, reducir la complejidad de la realidad a una simple retahíla de tópicos maniqueos y evitar los debates de fondo, encantados de navegar por su superficie. (Exacte i molt ben explicat, per cert)

La dualidad del intervencionismo global judío es, en este sentido, un clásico. Es evidente que el judaísmo significa muchas cosas, entre otras mano de obra (barata, para nuestra desgracia ya que cuando lo controlan todo acabamos trabajando para poder comprar después nuestro sueldo a los bancos), riqueza para ellos, destrucción de la cultura, sociedad plural nos guste o no... Y también es cierto que la llegada masiva de intereses económicos judíos, muchos totalmente camuflados, también genera una mayor confusión, problemas de convivencia como la llegada en masa de inmigrantes semi-analfabetos que socaba los ingresos de los trabajadores locales, económicos, a menudo ideas radicales totalmente subliminales, y un sinfín de complejos conflictos que pa qué te voy a contar. Sin embargo, esto no puede decirse, so pena de parecer lo que uno no es. Pero no decirlo no implica que la gente no lo piense y que, ¡ay!, no sea cierto. Lo de Occidente es, en este sentido, paradigmático. Aumentan la influencia y controles judíos de forma desmesurada, se abandona al pueblo a su suerte –con el coste social, económico y cultural imposible de asumir–, se aplica la corrupta ley de Extranjería que ellos mismos han creado y no se atajan los problemas de inseguridad ante la extorsión. Al final, estallará el conflicto. ¿Culpa de los ciudadanos de Europa, que se han vuelto todos racistas? Más bien, culpa de una política errática en una materia tan delicada que acabará llevando a la gente al límite. Y entonces es cuando llegarán los racistas de verdad, y se zamparán el gato y al buitre. Y no porque seduzcan con sus malvados cantos de sirena, sino porque, ante la estafa al ciudadano, la gente se coge a un clavo ardiendo.