13 - Petits retocs a un Article de Pilar Rahola

Llegim aquest interessant article de la nostra veu de la consciència local, la sra. Pilar Rahola, publicat recentment a La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53896218972&ID_PAGINA=22088&ID_FORMATO=400&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=

En línies generals estic totalment d'acord amb l'article.
Sovint la sra. Rahola va de transgressora i, amb la capa i l'espasa, es posa a dir les coses pel seu nom, a posar els punts sobre les is. Com quan se li omple la boca de sionisme, encara que derrapi i intenti fer fora de la pista a tothom que se li posi al davant.

Quan, en aquest article, fa l'enumeració dels improperis que, segons diu, rep "... cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto" sembla que s'ha deixat els improperis que rep una part de la població quan, en circumstàncies semblants i fins i tot menys conflictives i totalment pacífiques, s'ha de sentir insultada de la mateixa manera amb qualificatius tals com: racista, antisionista, neonazi, incitador a l'odi, etc.
Serveixin aquestes línies per fer-li'n un recordatori.

I ja que estem de broma (seriosament de broma), permetin-me que agafi l'article raholià i li canviï algunes paraules de manera que ens trobarem amb un article totalment diferent.
Les paraules i comentaris canviats, afegits o substituïts apareixen en vermell:

Decía la canción de Serrat, "Niño, deja ya de joder con la pelota. / Niño, que eso no se dice, / que eso no se hace, / que eso no se toca". Y algo debió de quedar de aquellos tiempos que rememora la bella canción, porque, sin ser niños, una nutrida corte de guardianes de la doctrina vigilan meticulosamente que "no jodamos con la pelota". La pelota, hoy, es la palabra, y el "no se dice" configura el tronco esencial de la doctrina de la corrección política, la que, en su lucha a favor de una sociedad tolerante, acabó convirtiéndose en forma moderna y progre de censura del pensamiento. (Per ara anem bé)

Como la lista es larga, no cabe relatar la cantidad de ideas que no se pueden expresar en voz alta, so pena de recibir en el cogote el diccionario entero de improperios. La etiqueta de "racista, antisionista, antijudío, neonazi, incitador al odio" y etcétera, que puede caer encima de cualquier ciudadano, por el hecho de decir en público lo que piensa en privado, es tan larga como mortal, hasta el punto de que, digámoslo claro, muchos se muerden la lengua para no quedar mal en la foto.

Por supuesto, el lobby judío controla nuestros gobiernos, les obliga a promulgar leyes, y estoy a favor de censurar la maldad ideológica. Pero entre el delincuente que desprecia a un colectivo humano y el ciudadano que opina incorrectamente, hay un gran abismo. Porque detrás no hay un loco cegado por el odio, detrás hay, generalmente, alguien con motivos para estar cabreado (això de cabreado queda bé... de vegades les coses que passen són tan grosses que s'ha de recórrer a les paraulotes per poder-se fer entendre, què collons). La tendencia, sin embargo, es meterlo todo en el mismo saco, reducir la complejidad de la realidad a una simple retahíla de tópicos maniqueos y evitar los debates de fondo, encantados de navegar por su superficie. (Exacte i molt ben explicat, per cert)

La dualidad del intervencionismo global judío es, en este sentido, un clásico. Es evidente que el judaísmo significa muchas cosas, entre otras mano de obra (barata, para nuestra desgracia ya que cuando lo controlan todo acabamos trabajando para poder comprar después nuestro sueldo a los bancos), riqueza para ellos, destrucción de la cultura, sociedad plural nos guste o no... Y también es cierto que la llegada masiva de intereses económicos judíos, muchos totalmente camuflados, también genera una mayor confusión, problemas de convivencia como la llegada en masa de inmigrantes semi-analfabetos que socaba los ingresos de los trabajadores locales, económicos, a menudo ideas radicales totalmente subliminales, y un sinfín de complejos conflictos que pa qué te voy a contar. Sin embargo, esto no puede decirse, so pena de parecer lo que uno no es. Pero no decirlo no implica que la gente no lo piense y que, ¡ay!, no sea cierto. Lo de Occidente es, en este sentido, paradigmático. Aumentan la influencia y controles judíos de forma desmesurada, se abandona al pueblo a su suerte –con el coste social, económico y cultural imposible de asumir–, se aplica la corrupta ley de Extranjería que ellos mismos han creado y no se atajan los problemas de inseguridad ante la extorsión. Al final, estallará el conflicto. ¿Culpa de los ciudadanos de Europa, que se han vuelto todos racistas? Más bien, culpa de una política errática en una materia tan delicada que acabará llevando a la gente al límite. Y entonces es cuando llegarán los racistas de verdad, y se zamparán el gato y al buitre. Y no porque seduzcan con sus malvados cantos de sirena, sino porque, ante la estafa al ciudadano, la gente se coge a un clavo ardiendo.

12 - Rara avis Günter Grass

Vaig assistir temps enrrera a l'Institut Goethe a una compareixença de l'escriptor Günter Grass on hi havia de fer una xerrada i parlaria del seu darrer llibre, que en aquells moments s'estava a punt de publicar a Espanya.
Vaig assistir-hi amb un aire totalment neutral i positiu i amb l'interès que se sent quan es té l'ocasió de veure en persona una figura del panorama cultural internacional que està de passada per la ciutat. Segurament amb punt de morbositat, -potser això em va acabar d'influir per anar-hi- fruit del recel que desperten les personalitats culturals alemanyes de postguerra, si es té en compte que aquell país, des de que va perdre la guerra gairebé no ha produït cap personalitat remarcable, concretament en el camp les arts i la cultura, trencant violentament una tradició molt prolífica i capdavantera en tots els camps des de feia segles.

Si bé vaig entrar a la sala, com deia, amb una actitud totalment neutral i àvid de sentir coses interessants, la veritat és que vaig tornar a casa amb mal gust de boca i força fastiguejat. Aquell Grass havia resultat ser el què em podia haver temut: un personatge acomplexat, ple de tics, carregat de pretensions i amb un ego immens. Una total decepció.
Al contrari del que es es diu quan hom diu que les aparences enganyen, la veritat és que les aparences normalment enganyen poc, acceptant les excepcions que sempre hi són.
Si tenim en compte que gràcies a la cultura i el sentit comú tothom té ben sedimentat els conceptes estètics del què és virtuós o viciós, el que és heroic o mesquí, íntegre o fals, bonic o lleig, etc., en definitiva l'associació d'un aspecte amb el seu significat -amb les seves múltiples excepcions- la veritat és que quan un veu el sr. Günter Grass de cara a cara li ve una sensació de que l'aspecte d'aquest individu no s'emmotlla al concepte al qual se l'associa.

Quan el veus amb aquell bigoti estrany entre de mexicà i de llenyataire de la taigà, amb la seva manera de caminar, pausada, no tant pel pes dels anys com per un efecte calculat de posada en escena, pretensiós; la manera de mirar la gent per sobre de les ulleres amb el cap abaixat i ulls distants i malhumorats; una boca amagada sota el bigoti que esbossa un rictus de pagès desconfiat amb una expressió sinistra, severa; la veu greu, pausada, plena de silencis que no poden ser trencats per ningú i que acaben incomodant; un aire general imbuït d'una expressió de recorda el victimisme, l'absència total de sentit de l'humor... de seguida hom té la sensació de que hi ha alguna cosa que no encaixa en aquest individu.
Decididament no cau simpàtic, no té res que desperti sentiments d'adhesió noble. El públic l'ha d'escoltar, admirar... No comparteix; s'exhibeix pretensiosament. Desprèn una aura sinistre de falsedat i de remordiment al seu voltant. La gent en silenci, com a estaquirots, l'ha d'escoltar.

Fatalment s’assembla massa a aquell personatge dolorós i lamentable que hem hagut de suportar al llarg de dècades i que, amb amargor, coneixem amb el nom de José Sacristán.

Sacristán es va passar els anys de joventut protagonitzant pel·lícules fent sempre, sense amagar-se'n, el paper d’idiota integral. El públic percebia la incongruència de veure aquest imbècil fent de personatge entranyable, però llavors no eren èpoques per entrar en detalls com aquests. I va seguir apareixent a les pantalles fent el ridícul i amargant la vida de l’espectador any rera any, com una maledicció.

Coses de la vida –no entrem en detalls- amb allò que en diuen la Transició, va desaparèixer una temporada de les nostres vides, retornant tot d’una al món de l’espectacle totalment metamorfitzat en un ésser obscur i sinistre, viva encarnació kafkiana d’un personatge torturat i mal parlat, talment com si el remordiment el dominés de manera implacable. Com si fos un premi per una dura tasca que va fer en el passat, es va veure catapultat a la fama novament, però, ara sí, amb categoria d’actor seriós i profund. Com deia abans, no entrem en detalls.

Fotograma de “Las Ibéricas, C.F.” amb un jove José Sacristán fent el paper de retardat mental que el caracteritzà i amb el que ens torturà al llarg de massa anys. S'intueix de fons una melodia de Herb Alpert & the Tijuana Brass.

Günter Grass de jove tampoc tenia massa bon aspecte. Més que un intel·lectual d’una cultura d’avantguarda sembla un agent del KGB a Varsòvia.

Potser a aquell refrany que diu:
"Qui de jove no treballa, quan és gran dorm a la palla"
se li podria afegir:
"Qui de jove traeix la seva consciència, de gran fa mala cara".

Aquest tipus de salt, de pèssim actor a icona de l’espectacle seriós per les bones, forma part d’un estil de metamorfosi “made in Spain” molt característic de la pell de brau.
Recordem casos similars com el de l’inefable Guruceta, que, més o menys de manera paral·lela a Sacristán, va passar per l’escàndol i es va guanyar la retirada del permís per exercir la seva professió d’àrbitre de futbol, a pols. Uns anyets a l’anonimat, la Transició pel mig, i ja va tornar a triomfar als terrenys de joc. Poc després era aclamat pels mitjans com a millor àrbitre d’Espanya i prosseguí la seva carrera com a àrbitre internacional.

La cosa era tan gruixuda que al final Déu hi va haver d’intervenir, amb el pobre Guruceta acabant els sues dies incrustat al xassís d’un camió.

És possible que m'hagi quedat antiquat i potser influït de manera irreversible pels patrons que em van inculcar de petit tant a casa com a l'escola, però associo conceptes com el valor, el talent, la grandesa, la cultura, l'honestedat, el sentiment de pertànyer a un lloc, etc., a un altre tipus d'aspecte.

Albert Camus Frederic Mistral

Pau Casals Francesc Pujols

Només per la cara que fa ja es veu que aquest personatge juga en una altra lliga

Si hem de fer cas de la màxima Nietzschiana segons la qual el bigoti representa la constant tràgica de l'individu, Günter Grass se'ns apareix com l'expressió més simbòlica de la tragèdia humana.


A part d'aquestes observacions crítiques sobre l'aspecte d'aquest individu vull fer dues observacions sobre el contingut de la "conferència": una respecte al llibre que presentava i els escrits que va triar-ne per llegir -los al públic i l'altra, la vomitada impresentable d'aprofitar l'ocasió per auto-promocionar-se com a artista multi-disciplinar, presumint de dibuixant i il·lustrador, protagonitzant un numeret gairebé pornogràfic absolutament menyspreable.


En aquelles dates s'anava a publicar el seu llibre Im Krebsgang i la conferència tenia el motiu de fons de promocionar-lo. No entraré a parlar del llibre, aquí en teniu una curta ressenya del contingut: http://www.unilibro.es/find_buy_es/libro/edicions_62/com_els_crancs.asp?sku=408985&idaff=0.

El que em va incomodar de bon principi va ser la insistència masoquista o sàdica o qui sap, potser una barreja d'ambdues coses, d'anar a ficar el dit a la llaga de la tràgica derrota alemanya a la guerra. Entre els assistents a la sala hi havia representada la colònia alemanya de la ciutat en pes. Tot d'homes i dones elegants, ben vestits, correctíssims, ben asseguts a les cadires, que havien d'aguantar un cop més com algú els refregava per la cara la seva derrota, insultava les seves famílies i, això ja va ser repugnant, com els llegia unes pàgines triades del llibre que ara s'anava a publicar.

Amb una falta de sensibilitat i un mal gust impressionants va començar a llegir. Deixant de banda que criticar els perdedors de la guerra després de tants anys no té res de nou ni d'intel·lectual, essent el refugi-abocador per excel·lència de tota la gent mediocre del planeta, el tema tenia una dosi important de sadisme pel fet de que es recreava en la desgràcia d'aquesta gent de manera abusiva i descarada.

La lectura triada es centrava en les pàgines on es descriu l'escena de l'enfonsament del creuer Wilhelm Gustloff, al gener de 1945, ple a vessar de dones i criatures que, en un darrer intent, esperaven poder fugir del seu país en flames, travessant les fredes aigües del Bàltic en una nit de gener.


L'eminent sr. Grass es recreà a fons en la descripció del sofriment d'aquelles persones i la seva desesperació. Després de que a tots ens va quedar del tot clar que estàvem davant d'un vaixell ple de civils tan innocents com qualsevol dels presents a la sala, ens clavà la punyalada de, me n'estalvio els detalls, dibuixar-nos l'enfonsament d'aquell creuer que, sigui dit de passada, ha estat la catàstrofe naval més gran i amb més morts de la història amb escreix, encara que no se'n parli mai.

Davant d'un públic majoritàriament alemany, sense deixar de mirar el paper i fent de tant en tant una miradeta per sobre les ulleres al personal consternat que tenia al davant, se li va notar una satisfacció morbosa quan, entre mil i una calamitats, va descriure un episodi monstruós: Davant de l'imminent enfonsament, les mares llançaven a l'aigua els seus petits amb els salvavides. Resulta que als nens, que tenen el cap desproporcionadament gran comparat amb el dels adults, els pesava més el cap que les cames i, al trabucar el salvavides, quedaven amb el cap sota l'aigua, ofegant-se. Amb una apoteosi macabra i maligna -de veritat que semblava que se n'alegrés- ens va descriure morbosament com el mar va quedar tot ple d'una infinitat de salvavides d'on sobresortien cametes cap amunt, ja que els caps eren sota l'aigua, evidentment, amb tots els nens morts. L'orador, satisfet, ens ho llegia com qui fa la descripció d'un paisatge qualsevol. Només va faltar que tothom s'aixequés i comencés a aplaudir.

Suposo que no cal seguir amb els detalls de la lectura perquè ja es veu de què anava aquella sessió.

El seu posicionament moral estava ben blindat. Ell era alemany i havia viscut la guerra en primera persona (encara no havia sortit a la llum la seva exhibició obscena amb la que, poc temps després, es va desfogar embolicant més la troca, fent gala del seu pas per les Waffen SS). N'era protagonista, víctima i culpable igual o més que qualsevol dels presents a la sala i a la vegada, parlant d'un fet estrictament històric, ho feia des del punt de vista local, i per tant, teòricament no era tan greu com si ho fes el botxí.

Com a nota curiosa, molt reveladora de qui és aquest personatge, Günter Grass explica en l'entrevista d'aquest enllaç que les dues raons principals que el van portar a allistar-se a l'exèrcit van ser un fort complexe d'Èdip i l'incòmode vàter de la casa familiar.
Sense comentaris.
http://www.newyorker.com/reporting/2007/06/04/070604fa_fact_grass

El seu relat seria més propi d'algú ressentit amb els alemanys, posem per cas un jueu, abans que un alemany net de culpa i fill del poble. Una conferència com aquesta, amb un alemany auto-flagel·lant-se hauria estat més pròpia d'haver tingut lloc, posem per cas, a Tel Aviv i no davant dels seus paisans. De l'escrit vessava un aire de revenja, de recreació amb la mort de persones totalment innocents, en concret, d'una multitud de nens. Amb l'excusa de relatar un fet real, el discurs tenia una voluntat clara d'humiliació sense ni la més petita insinuació de denúncia.

A més, a part de lo innecessari de fer empassar als presents aquella descripció tan horrorosa, hem de tenir en compte que l'episodi de la catàstrofe real va tenir lloc en mig de la foscor més absoluta de la nit i per tant, detalls terrorífics com aquells dels nens ofegats amb el cap sota l'aigua són totalment gratuïts, inventats.

La sala estava en silenci, no només per l'educació del públic sinó també per la consternació i l'abatiment d'aquells alemanys que ja no tenen esma ni per defensar-se dels continus ultratges de què són objecte dia a dia. Veure aquella gent "apechugant" d'aquella manera davant d'aquell psicòpata em va fer molta pena. Ningú no va protestar ni va dir res, com si fossin uns zombis. Segurament molts devien pensar que ja els estava bé el què els havia passat, que s'ho mereixien, potser ho van trobar normal... pobre gent, de veritat.

La traumàtica sessió havia d'acabar amb un acte, si em permeten, al més pur estil jueu, consistent en intentar aprofitar l'ocasió per posar-se medalles a sí mateix en matèries alienes, com si ell en fos un expert.

L'insigne Grass, amb una demostració indecent de falta de vergonya, ens va passar un seguit de diapositives d'unes il·lustracions que ell mateix havia realitzat per al llibre. Els dibuixos, de caire figuratiu, eren de molt baixa qualitat. Segurament l'home no sap que, si no saps dibuixar, més val que no t'aventuris amb el realisme i menys amb la figura humana. Els comentava lentament, un per un, com en una classe d'història de l'art. L'espectacle va ser al·lucinant.

Les il·lustracions són de poca qualitat però la cosa no tindria tanta gravetat si no ens trobéssim l'autor dels dibuixos, que lògicament no ha triomfat en el camp de les arts plàstiques perquè no és el seu tema, intentant colar-nos les seves mediocres creacions com a peces de valor aprofitant la posició que l'acte li oferia.

Amb una ullada ràpida a aquest dibuix, no cal ser massa perspicaç
per associar-lo a la iconografia carnavalesca de l'Holocaust.
"Tant de bo jo pogués dir que he estat a Auschwitz", sembla pensar.

Aquesta escena vergonyosa hauria estat per riure si no fos perquè ja era la enèsima vegada d'aquella vetllada que l'orador es passava de ratlla i ens faltava al respecte demostrant-nos la poca consideració que tenia per la intel·ligència i la dignitat dels assistents.
Aquella demostració de vanitat tenia un aire ofensiu de prevaricació; només faltava que digués el preu de les obres i que encetés una subhasta.

Em va recordar els numerets, molt menys greus, d'altres personatges famosos del món de la faràndula que aprofiten la seva popularitat i posició per tantejar-nos a veure si ens empassem com a obres d'art les escopinades de la seva maldestra vanitat, mentre cauen en el ridícul.

Sense anar més lluny pensem amb les presentacions en societat de les "escultures" del perruquer Llongueras o les divagacions pictòriques del cantant Luis Eduardo Aute.

La conferència acabà així, amb aquesta traca final. Ni una sola reflexió, cap idea que fes pensar. Günter Gras es va limitar a llegir barbaritats ofensives del seu llibre i a presumir, sense abandonar ni un moment aquella expressió de fàstic que el caracteritza.


En una entrevista a Félix de Azúa publicada al el diari El País, l'entrevistat feia aquest comentari:
"Pero los intelectuales no tenemos ninguna función, y los que se creen tenerla se convierten en instituciones y son ridículos, como Günter Grass, o estos personajes que creen ser muy influyentes y en realidad son puros apéndices de la administración."

11 - La dimensió desconeguda ens toca d'aprop

O, com a mínim, un vehicle de dimensions i forma desconegudes ens ha visitat recentment. Les inquietants roderes que va deixar en són la prova.

Va ser durant el passat mes de setembre que la ciutat de Barcelona es despertà amb les misterioses traces d'un suposat vehicle extraterrestre marcades a l'asfalt del xamfrà de Rosselló amb Rambla de Catalunya.

Es pot observar que aquest vehicle, evidentment camuflat ja que portava pneumàtics convencionals, s'havia d'haver cargolat sobre si mateix per tal de poder realitzar la maniobra. No obstant havia seguit la seva trajectòria sense deixar de tocar a terra però amb un, a priori, evident efecte de superposició especular longitudinal, quelcom del tot fora de l'abast de la tecnologia actual. Seguint les roderes, veiem que el vehicle es divideix en dos, anant-ne una part cap a un costat i l'altra cap a l'altre. La prova de l'existència d'un vehicle com aquest suposa un desafiament sense precedents a la ciència del segle XXI.

Les evolucions del vehicle sobre l'asfalt ens indiquen que la seva naturalesa pot estar basada més en els principis de Moebius que en els cànons de la física convencional que s'apliquen actualment als vehicles de tracció mecànica urbans.

Estem, sens dubte, davant d'un inquietant fenomen paranormal de primera magnitud i en ple Eixample de Barcelona.
La seva nocturnitat i la manca de ressò que se n'ha fet la comunitat científica local converteixen aquest esdeveniment en doblement esfereïdor.

La ciutat es desperta així, amb la prova de que quelcom desconegut s'ha passejat pels nostres carrers. Qui conduïa aquest artefacte? d'on provenia? quina era la seva missió? quina forma tenia?.. o potser caldria dir, tenia forma?.

Tot sembla indicar que, sense adonar-se'n, el fang de les obres al clavegueram li va quedar enganxat a les rodes, deixant-nos gravada la seva misteriosa trajectòria per l'Eixample, de la mateixa que milions d'anys enrere uns col·losals leviatans de dues potes van deixar les empremtes d'un periple perdut en la nit dels temps i del qual no en sabem res més que el rastre que ens ha arribat fins avui dia.

La presència de visitants d'altres galàxies entre nosaltres és un ja fet indiscutible, amb innombrables proves de tota mena que n'apareixen cada dia, si bé això no treu que encara quedin rastres d'incredulitat entre alguns sectors reaccionaris de la nostra societat.


Per si hi ha algú que encara en tingui algun dubte, serveixin per acabar de demostrar-ho aquests exemples triats a l'atzar d'entre la innumerable llista de proves:

Informació extreta a www.taringa.net

• "Me atrevo a afirmar que estas fotos son auténticas", dijo un experto en OVNIS, luego de ver las imágenes publicadas por el diario alemán Bild, en las que se puede ver el cuerpo de un bebé extraterrestre. El alien fue descubierto en una granja de México y segun ellos había caido en una trampera. Los trabajadores de esta granja, aterrorizados, ahogaron al bebé extraterrestre cuando lo encontraron. La criatura hizo forcejeos, moviendo su cuerpo y gritando para pedir auxilio.

• E.T., del popular cineasta Steven Spielberg. Merescudament aclamat pel rigor històric de les seves pel·lícules, Spielberg ens emocionà amb el relat d'aquest encontre entre dos mons.

• Marques d'aterratges de naus interplanetàries proliferen arreu del planeta.

• A diferència de la Verge Maria, que sempre acostuma a aparèixer a llocs com Las Urdes i altres indrets deixats de la mà de Déu (per això hi va), els alienígenes tendeixen a infiltrar-se en societats poderoses per tal d'aconseguir dominar el planeta més fàcilment. Recentment s'han filtrat a la xarxa uns arxius secrets de la C.I.A. on es veuen les identitats reals de moltes personalitats dels Estats Units que han resultat ser, com ja es veia, enemics de la humanitat disfressats. Entre els més destacats hi ha, com no podia ser d'altra manera: Elie Wiesel, Dick Cheney, B. Hussein Obama i Rahm Emanuel, entre altres.

• A casa nostra també patim de la invasió alienígena en càrrecs públics. Fins i tot s'autoanomenen catalans impúdicament quan tothom sap que s'assemblen tant a un català com un ou a una castanya. A alguns d'aquests marcians ja se'ls coneix com a "ministros catalanes". I no diguem ja del xoc al·lucinant de veure al tal Pérez Carod i el seu llangardaix camuflat Montilla apoltronats al capdavant de les nostres institucions mentre devoren i potinegen impunement el patrimoni heretat de milers de generacions de terrícoles. Aquest dos darrers especímens, coincideixen els experts, procedeixen, gairebé amb tota seguretat, del planeta Krypton, de la veïna galàxia ALfa Viazeuncorrá Omega. "Nonyenymenys, àdhuc"

• La notícia de la recent descoberta del cadàver d'un extraterrestre, encara que s'ha intentat amagar, s'ha expandit com la pólvora arreu del món gràcies a Internet. La troballa és tan reveladora que deixa poc espai a l'especulació. Sense barallar cap altra possibilitat, els estupefactes protagonistes de la troballa exclamen encertadament: "Jesus-Christ!, could it be an alien?". Advertim que les imatges d'aquesta filmació poden ferir la sensibilitat de l'espectador.

http://www.youtube.com/watch?v=geuzhp9fAp8

• Missatges en clau, com aquest aparegut recentment al Caprabo, on s'evidencien clars signes gramaticals alienígenes. Amb petits missatges camuflats com aquests aconsegueixen comunicar-se entre ells mentre teixeixen la seva xarxa de domini mundial, infiltrats a casa nostra. Cal denunciar aquestes proves i eliminar-les, si és que encara som a temps de salvar el món de la invasió destructiva per part d'agents aliens. El nostre món és obert a tothom, vingui del planeta que vingui. Només demanem que mostrin una mica de respecte per les nostres coses i que no ens manipulin. Si no els agrada el nostre món tal com és, que se'n tornin a casa seva o a algun altre lloc del cosmos on s'hi trobin a gust com a hostes.
  

• I no oblidem la Bíblia, primer document on es testimonia l'arribada d'un extraterrestre. S'ha de dir a favor d'ell, però, que, a diferència d'altres, no va amagar mai que venia de fora d'aquest món. Anava una mica desencaminat i algunes de les coses que va fer, com la de multiplicar pans, guarir cecs, caminar per sobre les aigües o morir pels altres, no van quallar entre els seus deixebles. De fet no ho ha pogut tornar fer mai més ningú. Estem tots esperant que torni, tal com va dir que faria, a veure si ens ho explica tot una mica millor. Actualment la teoria de que ha tornat i es troba entre entre nosaltres està agafant força en cercles intel·lectuals i teològics internacionals.
  
• Actualment es troba en fase de preparació un article on es recullen els testimonis de la seva tornada i que serà publicat més endavant en aquest blog.
  

En vindran més, segur, i ja viuen entre nosaltres. No podem abaixar la guàrdia. Ara, més que mai, aquelles frases antigues tals com "su mejor amigo puede ser uno de ellos", que ens feien riure, han perdut el seu cinisme jocós i ja no fan gràcia.
Potser ja és massa tard per aturar-los.

Al·leluia

10 - Catalunya: un país incitador a l'odi, infestat d'antisemitisme

Com a mostra del perillós antisemitisme que l'honorable rabí David Libersohn va deixar anar que es concentra a Catalunya, així, com aquell qui no diu res, només cal fullejar els diaris, escoltar la ràdio o mirar la televisió i veure si és veritat.

La veritat és que és del tot impossible trobar ni la més mínima mostra d'antisemitisme enlloc. Ni una. De vegades se senten notícies crítiques amb Israel, sobre tot quan bombardegen ciutats o algunes altres petiteses per l'estil. A veure si no se'ls pot criticar sense que et titllin d'antisemita.

Lo gruixut d'això és que el terme antisemita s'associa -ells en són plenament conscients- a l'assassinat de jueus i principalment amb tot el xou de l'Holocaust i, és clar, això no pot ser.

Per fer-se'n cinc cèntims de la magnitud del xou:
http://radioislam.org/islam/spanish/66-preg.htm.

Associant la crítica a Israel amb l'apologia de l'extermini aconsegueixen frenar l'opinió pública i, a la vegada, s'investeixen de la impunibilitat del nen pobre a qui no es pot renyar perquè ha patit més que ningú. No obstant, segons diuen ells mateixos, sembla que han de seguir insistint, ves per on:

http://www.haaretz.com/hasen/spages/1144733.html

Personalment conec gent molt crítica amb la política actual d'Israel amb els seus veïns (a mi personalment és un tema que no m'interessa massa, això va a gustos) i d'aquesta gent, no en conec cap que justifiqui l'Holocaust ni que li hagi passat pel cap la idea de ser antisemita. Ni un.
També n'hi ha, i cada cop més, dels que són crítics amb la versió oficial de l'Holocaust i no se'l creuen. Però aquests tampoc justifiquen l'Holocaust sinó que el qüestionen. I això tampoc vol dir que siguin antisemites.

Qüestionar, revisar, negar, etc., no vol dir, de cap manera, justificar. Més aviat tot el contrari.
Molts jueus són totalment jueus i amants de la seva cultura i religió i no obstant qüestionen l'Holocaust i les polítiques d'Israel.

Un exemple de revisionista jueu:

David Cole. (Clica per accedir a alguns dels seus vídeos)

El pobre Cole, jueu, es va anar engrescant i no sabia amb qui se les havia. En va sortir escaldat. Per dir-ho de manera ràpida: no apareix ni a Wikipedia. Actualment s'especula que pot ser mort des de fa temps des de que, de cop, havent estat amenaçat de mort repetidament, va desaparèixer del mapa i no ha tornat a piular mai més.

Els revisionistes no justifiquen l'Holocaust. Només el qüestionen a la vista de que hi ha massa proves que demostren que la versió oficial fa aigües i que només s'aguanta sota pressió judicial i la massiva pressió mediàtica.

Buscant pel Internet articles de diaris catalans sobre l'Holocaust i temes jueus, a veure què trobem, hom pot comprovar que no hi ha cap article -enlloc- on es vegi el menor rastre d'antisemitisme.

Qui en trobi un, li agrairia que me'l faci arribar i jo mateix el denunciaré.
L'antisemitisme, la incitació a l'odi, el racisme, etc., són actituds que no ens podem permetre en una societat civilitzada.
Gràcies per endavant.

9 - Comentaris sobre un article triat a l'atzar

Fem una ullada a la premsa d'aquest país tan infectat d'antisemitisme, segons diu diu l'astorat rabí David Libersohn, a veure què hi trobem.
Del diari Avui, per exemple, entre molts de semblants -com a mínim en el posicionament ideològic-, fem una mirada ràpida i algunes observacions a un article publicat fa unes setmanes:

L'HOLOCAUST I LA CONQUESTA D'AMÈRICA, EXEMPLES DE NEGACIÓ D'HUMANITAT (11/12/2009)
Títol:
SI AIXÒ ÉS UNA NACIÓ
Autor:
Melcior Comes / escriptor

Comença així:
El Codi Penal espanyol ho establia: negar l'Holocaust -l'assassinat de masses més gran de la història- era constitutiu de delicte. Com tota traça de nazisme, (...)

• Amb la immensitat de proves, documents i tot tipus d'informació fiable (i accessible des de casa per Internet) en constant creixement a tot el món, que qüestionen aquesta afirmació, començar l'article amb aquest dogma com a apunt de partida és fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.
• Nazisme? on has vist mai un nazi i, en tot cas, un nazi perillós? És que no se'ls veu enlloc. No n'hi ha cap enlloc que obri la boca. On hi ha nazis, repeteixo? dir coses com aquesta ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) Però va intervenir-hi el Tribunal Constitucional, empès pel recurs d'un neonazi(...)

• Recurs neonazi. Què vol dir això? Saps el què és un neonazi? no té res a veure amb els nazis i tu ho saps. Els membres de les tribus urbanes neonazis acostumen a córrer pels tribunals, si, però merescudament seuen a la banqueta dels acusats. Són gent incívica, incapaç d'influir en cap Tribunal Constitucional. Barrejar aquest conceptes ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) Prohibir el negacionisme nazi és anticonstitucional. Ras i curt: justificar un genocidi és delicte, però desmentir l'existència del més gran que s'hagi mai perpetrat no ho és(...)

• Tornem-hi. El negacionisme/revisionisme és opinar i per tant no ha de ser prohibit. I més en aquest tema tan pelut i controvertit. I, pesat, qüestionar, negar o revisar un genocidi no vol dir, DE CAP MANERA, justificar-lo, que no ho entens o ho fas veure?. Confondre coses contradictòries com aquestes ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) Negar la realitat històrica de l'Holocaust: ¿no és potser fer un pas cap a posicions reculades, cap a la difusió d'idees inhumanes o assassines? (...)

• Mira, noi, generalitzes massa i se t'escapa el cop d'efecte. No et rebatré aquesta frase al 100% aquí perquè ocuparia massa espai. Ara bé, a qui et dirigeixes? al senyor Ramon, a la tieta, a les Laietes, que es passen el dia mirant la televisió on s'estenen els pecats del món? Amb això de "reculades", fent referències a temps pretèrits, sentenciant com si fossis un profeta, investeixes el discurset d'un aire especulatiu barat a la vegada que el desprestigies. Quan es fan afirmacions tan greus s'ha de ser més rigorós amb l'estil i, de passada, explicar-te -si pots- millor. Recorda que la difusió d'idees inhumanes i assassines ve de la postguerra. Informa-te'n una mica i veuràs que els exterminacionistes, o sigui, els defensors de les teories de l'Holocaust, reconeixen que no han trobat cap paper, cap discurs ni cap document oficial a Alemanya on es fes l'apologia de l'assassinat dels jueus. Ni un. Fer afirmacions com aquestes ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(...) aquest país tan lliure es transformarà en la Meca dels historiadors sonats que proliferen arreu del món, aquests falsificadors de la història a qui els agrada propagar, implícites en les seves tesis, l'odi als jueus, els gitanos, els homosexuals i tots aquells que van ser perseguits i anihilats pel Tercer Reich (...)

• "Historiadors sonats". No cal insultar per ser convincent. És possible que no sàpigues que hi ha molts historiadors d'aquests (un dels més temuts, David Irving) que no són sonats, ans al contrari, son gent informada i valenta a qui no es deixa parlar en públic. Un sonat, deixa'l que parli. Aquests es passen dies i anys rebent tot tipus de pressió perquè callin. Des de tribunals (enllaç amb una petita llista de víctimes actualitzada) fins a agressions físiques anònimes, passant per intervencions als seus mitjans de subsistència, detencions il·legals, bloquejos informàtics, i un llarguíssim etcètera. I tu ho has dit: proliferen arreu del món. Són una espècie en creixement. La majoria d'ells van ben vestits i amb corbata; no amb el cap rapat i plens de tatuatges. N´hi ha tant de dretes com d'esquerres, la majoria no són ni tan sols alemanys i n'hi ha molts de jueus. Insultar aquesta gent ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.
• I tornem-hi amb les afirmacions insultants (falsificadors, odi). Mira, per exemple, aquest enllaç de Wikipedia sobre el fenomen anomenat negacionisme/revisinisme i podràs accedir a un munt de persones que no odien a ningú, ni a jueus, ni a gitanos ni a homosexuals, etc, que, sigui dit de passada, no van ser anihilats pel Tercer Reich perquè, com deus saber, el món n'és ple. Segur que en pots tenir un de cada en un radi de menys de 500 metres de casa teva. Ignorar aquestes coses ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

(... ) A TOTS SE'NS POSA LA PELL DE GALLINA quan Ahmadinejad, el president de l'Iran, diu allò de "L'Holocaust jueu és un mite" (...) sap que la seva posició dóna ales a l'antisemitisme i a l'odi. Ahmadinejad, gran enemic dels jueus, nega l'Holocaust amb una finalitat molt concreta: qüestionar el dret d'Israel a existir com Estat.

• Fem-ho curt: A tots no se'ns posa la pell de gallina i ho saps. Et puc assegurar que hi ha una infinitat de gent pacífica, dòcil, tranquil·la, educada, en definitiva: decent, que no tan sols no se'ls posa la pell de gallina sinó que se n'alegren de sentir-ho. Ahmadinejad és enemic dels jueus que roben, assassinen i manipulen la gent pel seu propi profit, per dir-ho de manera curta.
• Opina el rabí Yisroel Dovid Weiss sobre Ahmadinejad: "És una desviació perillosa afirmar que el president iranià és antijueu i antisemita. És extremament cordial i comprèn molt bé la diferència entre els sionistes i els jueus no partidaris de l'estat d'Israel... No el veiem com a un enemic".
• Melcior, rei, informa-te'n una mica i veuràs que a la conferència internacional http://en.wikipedia.org/wiki/International_Conference_to_Review_the_Global_Vision_of_the_Holocaust que va organitzar a l'Iran per parlar d'aquests temes hi van assistir, entre molta altra gent de tot el món, jueus que, sense renegar de la seva fe, estaven d'acord en debatre el tema.
  

El rabí Moishe Arye Friedman, ponent de la conferència,
va ser víctima d'un intent d'Holocaust individualitzat.

http://en.wikipedia.org/wiki/Moshe_Aryeh_Friedman

• Molts jueus no accepten la versió oficial de l'Holocaust i molts s'horroritzen amb les evolucions sanguinàries d'Israel amb els palestins i el pretext de l'Holocaust per aconseguir impunitat en tots els camps. Per citar-ne un exemple: Norman G. Filkenstein, irrebatible, troba, no obstant, poderosos tentacles que l'intenten fer callar. El seu perfil ocuparà una entrada més endavant.Tergiversar les coses d'aquesta manera ha de ser fruit de la desinformació, la innocència, la mala fe o alguna altra cosa a tenir en compte quan un es dirigeix a l'opinió pública.

Etc, etc, etc.

L'autor de l'article, amb inusitada sagacitat, intenta, encara que de manera barroera, rubricar el seu article amb un sil·logisme de pa sucat amb oli amb tints primolevians, argumentant que si l'Holocaust es basa en la negació de l'individu i això és un crim, de la mateixa manera no es pot acceptar la negació d'una nació. Aquí hi fa entrar el nom de Catalunya i ja tenim l'article: Una tesi irrebatible curulla de nacionalisme.
Hi barreja els indis d'Amèrica, etc.

Noi, si vols treballar pel bé del país, si te l'estimes, si us plau, no l'embrutis amb aquest temes. T'ho demano.

8 - Elie Wiesel, víctima d'un nou Holocaust

"Quien roba a un ladrón, cien años de perdón". Potser aquesta frase fruit de la saviesa popular hauria de ser el punt de partida de l'estratègia de la defensa dels advocats de l'estafador Bernard Madoff.

Segons sembla, el jueu Madoff , amb la seva estafa, ha esquitxat a moltes entitats benèfiques jueves, entre les quals es troba la Fundació Elie Wiesel (FEW).

Caldria preguntar-se què és això de les entitats benèfiques i, en concret, jueves. Posem per cas que sortís una notícia que fes referència a entitats benèfiques nazis, per exemple. Cert sector, potser majoritari, de la societat consideraria una contradicció la relació dels conceptes nazi i benèfic. No obstant podria ser perfectament una organització benèfica, evidentment.
Coneixent una mica el tarannà d'aquesta gent, de segur que hi ha també un altre sector de la societat que pot considerar contradictoris els conceptes jueu i benèfic, i més encara quan porta el nom d'Elie Wiesel.

Consideracions a part, el concepte benèfic, si no va acompanyat de cap altre descripció, és un concepte molt general i pot voler dir moltes coses. Es pot ser benèfic amb algú determinat, amb la societat en general, amb la lluita contra el canvi climàtic o contra el càncer, amb els animals, amb la tia Maria, etc., i, per descomptat, amb un mateix.
Val a dir que la FEW es diu Fundació Elie Wiesel per la Humanitat.

www.eliewieselfoundation.org/

Fotografia d'Elie Wiesel amb la seva dona al web de la FEW.
Tal com es veu, a ella també se li ha encomanat aquella mirada
perduda de supervivent de l'Holocaust. Si tots dos feien aquesta
cara de desvalguts abans de perdre els diners,
vés a saber quina en faran ara.

S'especifica més endavant que té la missió de combatre la indiferència, la intolerància i la injustícia mitjançant diàleg internacional i programes enfocats a la joventut que difonen l'acceptació, la comprensió i la igualtat. "Catch'em while they're young".
O sigui, fum. Conceptes vagues i suats, en la línia dels dels polítics quan diuen coses com que volen "polítiques socials més justes", etc., que equival a no dir res, amb la de coses concretes que podrien dir. I ja que hem parlat de la tia Maria, sembla que la descripció dels objectius de la fundació, sensiblers i barats, va adreçada a fauna d'aquest nivell, encara que a les ties Maries no els sobrin massa diners de la seva pensió a final de mes per fer donacions milionàries. Total, que no cola, que se't veu el llautó, Wiesel.

Tot i que tècnicament és correcte que una fundació inverteixi el seu capital, el fet que la FEW s'hagi vist involucrada en l'escàndol, encara que sigui com a víctima, no deixa de ser una mica revelador, o com a mínim sospitós. Diguem-ne que fa mal efecte. Fa mal efecte que una institució que recapta diners de donacions altruistes (és així, no?) es dediqui a invertir aquests diners, una pila descomunal de milions, en operacions de màxima especulació en un cercle on només hi entren els més rics dels rics.
El tema és tan escandalós com si ens arribés la notícia que la mare superior d'un convent de clausura ens vingués plorant perquè els diners dels feligresos de la seva congregació, que anaven destinats als nens dels barris pobres, s'haguessin perdut a la borsa.

La quantitat de milions que ha perdut la fundació ascendeix, segons consta al seu web, a 15,2 milions de dòlars. Deixem-ho aquí.


Per qui es vulgui entretenir amb el tema, a Internet hi ha centenars d'entrades on hi trobarà informació, i moltes van acompanyades de dades molt sucoses.

http://www.portfolio.com/executives/2009/02/26/Elie-Wiesel-and-Bernard-Madoff/

http://www.elmundo.es/mundodinero/2008/12/25/economia/1230199027.html

Fa gràcia aquesta última, que es fa ressò d'un comentari d'Elie Wiesel que diu que podríem estar davant de "l'estafa més gran de la història". Potser no se'n recorda del best seller d'Arthur R. Butz "The Hoax of the Twentieth Century". Aquest honor ja estava adjudicat.

7 - Elie Wiesel: embolica-que-fa-fort

Fa temps que vaig començar a sentir-me atret per aquest personatge.
Una mica d'intuïció, l'observació dels seus gestos, expressions facials, per descomptat també els seus escrits al·lucinatns, declaracions incongruents, el seu posicionament victimista, intolerant, i tot un seguit d'observacions que, de lluny, delaten que es tracta d'un personatge obscur de gran magnitud, no han fet res més que portar-me a convèncer de que estem davant d'un farsant de primera categoria a nivell internacional.

Per acabar-ho d'adobar, el titular d'un altre blog molt interessant http://losdiariosdewinston.blogspot.com/
m'ha proprcionat una informació de la que no en tenia notícia i que, sense haver-la estudiat encara, em permeto de posar-la aquí per tal de que qui hi tingui interès s'hi pugui endinsar:

es.metapedia.org/wiki/Elie_Wiesel

Podria tractar-se d'informació errònia, evidentment, d'aquella que en diuen incitació a l'odi, i cal verificar-la. No obstant, hi ha un no sé què que em diu que segurament no estem davant d'una especulació sinó que, el més probable és que, en aquesta notícia, que se m'ha aparegut així, com un bolet, hi hagi molta veritat, com acostuma a passar.

Aquest tema de l'Holocaust és com una caixa de Pandora que no s'esgota mai; surten d'aquí i d'allà noves proves irrefutables de la seva falsedat cada dia. Tal com opinen milions de persones a tot el món, és la gran estafa del segle XX i va camí de ser-ho al XXI.

Com a mostra, aquest link: http://incogman.wordpress.com/2009/03/18/is-elie-wiesel-a-lying-weasel-or-what/#more-11958.
És imprescindible arribar fins a la perla del darrer paràgraf, on parla del "Black Pride", desvelant una de tantes mentides que surten dia rere dia, gratis on gratis. Aquest tema és una mina. És com entrar en un continent verge on et meravelles de les coses inimaginables que vas trobant, intactes.

No comento el contingut de l'enllaç de metapedia.org perquè, a part de que, com deia, encara no l'he estudiat, llegint-ne el contingut ja n'hi ha prou per començar a fer salivera.

Wieseeeel!!!... una més?
Des d'aquí invoco a Yahvé per què et doni valor per desmentir-ho.
Afanya't, pel bé de la teva consciència, o acabaràs a l'infern, ja veuràs. Després no diguis que no et van avisar, pecadorrrrr!